viure a la ciutat assetjada

“Viure sota el setge”. Els que no ho hagin experimentat mai difícilment podran entendre aquest sentiment. És una qüestió de resistència física i d'un estat excepcional de la ment. El més difícil és aguantar el primer cop, quan has d'acceptar el fet que t'observen i et controlen en cada situació i a cada moment. “Assetjar una ciutat europea al final del segle XX”, a l'escenari de Sarajevo, significava envoltar la ciutat amb una àmplia franja d'armament lleuger i pesant situat als turons perifèrics i fer-lo servir per apuntar contra els civils desarmats. No hi havia una zona segura. El ciutadà de Sarajevo estava exposat a foc de les escopetes i de les granades tant a casa seva com al carrer, a les escoles, als parcs, als hospitals, als temples; sempre exposat als terroristes invisibles i a la mort probable.

La segona fase, la “d'estar sota el setge”, significava abatre's sobre els civils sotmesos a setge mitjançant l'exercici del terror més sofisticat en les seves innombrables formes: deixar-los sense aigua, sense aliments, sense llum, sense gas, sense gasoil, sense calefacció, sense botigues, sense diaris, sense programes de televisió, sense telèfon i sense transport. Fer un gir de cent vuitanta graus en tot. “Estar sota el setge” significava acceptar el fet que ja no existien les coses conegudes, que la mort era més probable que la vida i que l'anterior manera de viure havia desaparegut.

La tercera fase es coneix com “l’adaptació biològica, humana i creativa” a la nova manera d'existir. Els ciutadans de Sarajevo van descobrir uns recursos increïbles en l'humor, en les innovacions, en la bona disposició i en la imaginació; aquests recursos van ser una expressió de llibertat en la seva lluita contra el terror permanent. La vida quotidiana es desenvolupava a l'entorn d'unes necessitats de caràcter molt pràctic; el temps i els torns de dia i nit estaven regulats per les breus i escasses arribades de llum o per la pluja de mitjanit, quan tothom es llevava per recollir l'aigua de pluja a carrer. La nit esdevenia dia quan es ciutadans, protegits dels franctiradors pe vel de la foscor, anaven lluny per buscar aigua.

Les estacions de 'any, al llarg de quatre anys, es valoraven en funció de la capacitat d’emmagatzemar aliments dels horts improvisats, recollir branques als parcs o aprofitar la neu i a pluja com una font suplementària d'aigua. Aquestes circumstàncies canviaven l'estat de la consciència a tots els ciutadans. De manera espontània, va aparèixer la necessitat d'establir algun tipus d'equilibri en tot aquell caos. Per mantenirl a salut mental, cadascú intentava posar en equilibri la seva vida reconduint la seva existència anterior cap a les condicions ara canviades. De manera que Sarajevo va experimentar el seu boom cultural més important precisament durant e setge més llarg de la història moderna de la humanitat. El boom cultural es va convertir en l’actualitat social, en l’estil de vida. Els actors actuaven, es escriptors escrivien, es escultors esculpien, es pintors pintaven, es periodistes publicaven els diaris, els directors de cinema feien cinema, així com els banquers i els directors anaven als bancs i als despatxos sense telèfons i sense finestres. Calia una enorme intel·ligència i una gran concentració per buscar solucions, per inventar una cosa gairebé impossible. (...)

Sarajevo ha demostrat que un medi urbà pot sobreviure malgrat la destrucció total i el tanca-ment de tots els punts d'entrada i sortida de la ciutat; que pot sobreviure i romandre civilitzat i humanitzat, i a més, assolir nous paràmetres en la filosofia de les vivències, en la teràpia mental í en les creacions artístiques

VlURE SOTA EL SETGE

Suada Kapic

extret de: Sarajevo! La ciutat en la nostra memòria