la sala d'estar

“Encara que els Bain s'haguessin escarrassat durant anys no haurien tingut més èxit a l'hora de convertir la sala d'estar en un museu petit però admirablement complet de coses que suggerien tensió, incomoditat o la tomba. Però ni tan sols ho havien intentat mai per impressionar. Alguns dels objectes de la sala eren regals de casament; altres els hi havien posat de tant en tant per substituir els que havien estat víctimes de l'ús i de! pas del temps, i uns cinc anys abans, quan es va anar a instal·lar amb els Bain, el Senyor Gran n'havia portat uns quants.

Era curiosa la perfecció amb què tots s'adaptaven al pla general. Era com si els hagués escollit una persona entusiasta que no concedia gaire importància al temps, sempre que pogués aconseguir el resultat final de transformar la sala d'estar dels Bain en una cambra dels horrors domèstica, lleugerament modificada perquè la utilitzés la família.

Era una sala de sostre molt alt, amb fusta vella, pesant i fosca, que inevitablement feia pensar durant molta estona en cucs de seda i panys de plata. El paper era de color de mostassa passada. El dibuix, que havia estat una cosa fina d'un to més fosc estampat amb or espurnejant, s'havia descolorit en una sèrie de línies i taques que es resolien, davant la mirada de les persones susceptibles, en hordes de caps magullats i perfils torturats, alguns sense ulls, altres amb esberles coagulades que feien de boca.

Els mobles eren foscos, incòmodes i propensos a cruixir dolorosament; uns cruixits sobtats, aguts, que només semblaven produir-se quan ja els resultava impossible mantenir el seu silenci valerós. Els coixins entapissats i deslluïts desprenien una olor de tancat i de terra, i per més que Mrs. Bain s'hi esforçava, una pellissa grisa s'acumulava a les clivelles.

Els braços en tensió perpètua de tres figures tallades, que eren insistentment femenines fins a la cintura i després es perdien, discretes, en una confusió de volutes i balances, sostenien la taula del centre. A sobre hi havia una filera de llibres irreprotxables, que s'aguantava pels costats gràcies als muscles tensats de l'espatlla de dos elefants de guix de color de bronze, que sempre empenyien, avorrits.

En el faldar de la xemeneia, profusament tallat, hi havia la figura de colors alegres d'un nen de pagès, de cabells arrissats, feta amb molta traça perquè estigués assegut a la lleixa amb una cama penjant. Realitzava l'acció eterna de treure's una espina del peu grassonet i les arrugues d'un dolor cruel li solcaven la cara rodona amb molt de realisme. Just a sobre hi havia un gravat a l'acer d'una cursa de quadrigues, amb una gran polseguera, les quadrigues a tota velocitat, els aurigues que fuetejaven amb fúria els cavalls enfollits, i els mateixos cavalls, que l'artista havia captat un moment abans que els rebentés el cor i caiguessin morts de fatiga.

La paret de davant estava dedicada a la religió en l'art: un gravat a l'acer de la crucifixió, que no escatimava els detalls horripilants; un gravat sèpia del martiri de Sant Sebastià, amb les cordes clavades als braços que se li retorçaven a l'estaca i el cos ample i flonjo ple de fletxes; una còpia a l’aquarel·la d'una Mare de Déu dels Dolors, amb els ulls d'agonia aixecats cap a un cel fred i llàgrimes grosses, amargues, a les galtes pàl·lides, que les draperies com mortuòries que li embolcallaven el cap encara tornaven més pàl·lides.

Sota les finestres hi havia penjada una pintura a l'oli de dues ovelles perdudes, molt juntes, desesperadament arraulides, enmig d'una gran tempesta. Era una de les aportacions a la sala del Senyor Gran. Mrs. Bain solia observar que el marc valia no sé pas quant.

El tall de paret de darrera la porta era reservat a una mica d'art modern que un cop havia cridat l'atenció de Mr. Bain a l'aparador d'una papereria: un gravat de color que representava un pas a nivell, amb el tren que s'hi acostava molt de pressa, inexorablement, i un automòbil baixet, vermell, que intentava creuar la via abans que el monstre de ferro l'esclafés cap a l'eternitat. Per norma general, les visites nervioses a qui els tocava una cadira encarada a aquesta escena buscaven una excusa per canviar de seient abans de poder dedicar-se plenament a la conversa.

Entre els adorns, col·locats sobre la taula, i el piano vertical amb una despreocupació estudiada, hi havia un lleó petit i daurat de Lucerna, un Laocoont minúscul de guix escrostonat i un gatet ferotge de porcellana sempre a punt de saltar sobre una rata indefensa i grassona, també de porcellana. Aquest darrer havia estat un dels regals del casament del Senyor Gran. Mrs. Bain explicava, en veu baixa pel temor que li inspirava, que era molt antic.

Els cendrers, que eren un producte oriental, tenien forma de caps grotescos, encoixinats amb una mica de cabell humà, de color gris, ulls prominents, vidriosos, morts, i boques que s'allargaven fins a constituir un gran forat, en el qual els que tenien valor per fer-ho podien llençar la cendra. Així, fins i tot els detalls més petits de la sala es mantenien fidels a l'esperit general i en consolidaven l'efecte.”

Un senyor gran i encantador

Dorothy Parker