soldats de la república

Anys trenta del segle passat, l'amenaça feixista a Europa, la solidaritat amb els refugiats alemanys que fugien del nazisme, les lluites obreres en els Estats Units, la guerra civil espanyola i la solidaritat amb la República (Dorothy Parker serà una de les persones que van finançar la producció del documental The Spanish earth), són al centre de les activitats de l’escriptora novaiorquesa en aquests anys. Teballa amb entusiasme, promou manifestacions, recull fons per ajudar les víctimes del nazisme, es relaciona amb Dashiell Hammett, Lillian Hellman i altres destacats membres del partit Comunista. En aquests anys, alguns ironitzen sobre la seva transformació, sobre el canvi d'una escriptora que passa de freqüentar els ambients burgesos de Long Island a visitar dirigents obrers empresonats, però no hi ha dubte les conviccions de Dorothy Parker.

A l'octubre de 1937, Dorothy Parker va viatjar a Espanya, visitant Madrid (on va coincidir amb Hemingway i Martha Gellhorn) i València. De la seva experiència a València va sorgir després el seu emotiu relat Soldats de la República, que va ser publicat el 5 de febrer de 1938 a The New Yorker, on dóna compte de la dignitat dels soldats espanyols que combatien el feixisme. Parker explica les preocupacions d'aquells homes joves, la manca de notícies de les seves famílies, l'ànsia que tenien pel tabac per suportar el front, i consigna un detall que l'emociona, encara que Parker tot just s'entretingui en ell: les dones no tenen ni fil per cosir la roba gastades dels seus fills. Uns mesos després, Parker apareixia fotografiada al Time, el setze de gener de 1939, a causa d'una reunió per impulsar la solidaritat amb la República espanyola, quan ja les tropes feixistes s'aproximaven a Barcelona, que cauria deu dies després. El 30 de gener de 1939, la revista Life publicava una fotografia de Parker banyada en llàgrimes, després d'haver intervingut en una desesperada reunió que intentava demanar ajuda per a la assetjada República espanyola, imatge que havia estat presa en aquests dies amargs de la caiguda de Barcelona.

“Tots eren pagesos i fills de pagesos, d'una província tan pobra que procures no recordar que aquesta pobresa existeix. El poble era veí d'aquell on els vells, els malalts, les dones i les criatures havien anat, de festa, a la plaça de toros; i van arribar els avions, van deixar caure les bombes sobre la plaça de toros i els vells, els malalts, les dones i les criatures eren més de dos-cents.

Feia més d'un any que tots sis eren a la guerra, i n'havien passat la major paït a les trinxeres. Quatre estaven casats. Un tenia una criatura, dos en tenien tres, un en tenia cinc. D'ençà que havien marxat al front que no sabien res de la família. No hi havia hagut cap contacte; dos havien après a escriure gràcies a uns homes que lluitaven al seu costat a la trinxera, però no havien gosat escriure a casa. Eren d'un sindicat i, per descomptat, els sindicalistes són executats si cauen presoners. El poble on vivien les famílies havia estat capturat, i si la dona d'un sindicalista rep una carta, ^qui sap si no l'afusellaran per ser qui és?

Van parlar de com havien passat més d'un any sense notícies de la família. No ho van explicar valerosament, ni capritxosament ni estoicament. Ho van explicar com si... Bé, mira. T'has passat un any a les trinxeres, lluitant. No saps res de la dona ni dels fills. Ells no saben si tu ets viu o mort, o si t'has quedat cec. Tu no saps on són, o si són vius. Has de parlar amb algú. Ho van explicar així.

Feia més o menys sis mesos que un d'ells havia rebut noticies de la dona i els tres fills—va dir que tenien uns ulls molt bonics—a través d'un cunyat que era a França. LÍ havia dit que en aquell moment tots eren vius i que menjaven un plat de mongetes al dia. Però va saber que la seva dona no es queixava del menjar. El que l'amoïnava era no tenir fil per cosir la roba esparracada de les criatures. Per tant això també l'amoïnava, a ell.

-No té fil—ens repetia—. La meva dona no té fil per cosir. No té fil.

Estàvem asseguts i escoltàvem el que la noia sueca ens deia que deien. De sobte un d'ells es va mirar el rellotge i llavors va començar el moviment. Es van aixecar d'un salt, com un sol home, van cridar el cambrer, hi van enraonar de pressa i tots ens van tocar la mà. Vam tornar a gesticular per explicar que es quedessin el tabac que havia sobrat —catorze cigarrets perquè sis soldats se'ls enduguessin a la guerra—i després ens van tornar a tocar la mà. Llavors tots vam Salud! tantes vegades com corresponia tenint en compte que ells eren sis i nosaltres tres, i van sortir en fila del cafè, tots sis, cansats, bruts de pols i menuts, de la manera que són menuts els homes d'una horda poderosa.

Quan van ser fora, només parlava la noia sueca. Aquesta noia ha estat a Espanya des del començament de la guerra. Ha tingut cura d'homes ferits, ha portat lliteres a les trinxeres i les ha tornades a l'hospital, amb molt de pes. Ha vist i sentit massa coses per quedar muda.

Aviat va arribar l'hora de marxar i la noia sueca va aixecar els braços i va picar de mans dos cops per cridar el cambrer. Va venir, però només va moure el cap i la mà, ï es va allunyar.

Els soldats ens havien convidat a beure.”

Soldats de la República

Dorothy Parker