farewell, Dorothy Parker

El periple pòstum de l'escriptora Dorothy Parker no té desperdici.  Va morir a Nova York als 73 anys. Va deixar perfectament clar que no volia cap funeral, ni reunions ploroses, ni discursos sentits, ni flors, ni música de violins.

A Liliian Hellman, una amiga, l'escriptora la va nomenar marmessora. La Hellman, parella durant molts anys de Dashiell Hammett, l'escriptor de novel·la negra i autor de “El falcó maltès”,  va acabar organitzant un homenatge en honor de Parker a la funerària més pija de Nova York, la funerària Campbell, i allí hi va haver música, discursos i tots els preparatius funeraris que la difunta havia demanat expressament que no hi hagués. Algun assistent va dir que en realitat allò va durar el que un cotxe triga a travessar un túnel de rentat, i altres en canvi es van queixar que, encara que curt, l'homenatge hauria molestat molt a la finada.

Amb el que sí va complir la marmessora va ser amb el desig de ser incinerada. Després de la cremació, l'urna va anar al cementiri Ferncliff, en Hartsdale. Allà mateix, a l'estat de Nova York.

No consta que en aquest primer destí Lillian complís amb el desig de la seva amiga d'inscriure l’epitafi «Excuse my dust», però, de totes maneres, aquell sobri columbari acollir les cendres de Dorothy Parker només fins a 1970. Per què va durar només tres anys el descans de l'escriptora? Per qüestions crematístiques.

A Lillian Hellman no li va agradar que la seva amiga Dorothy deixés com a únic hereu a Martin Luther King. Tots els seus diners i tots els drets d'autor van ser directament i per dret a aquest líder en la lluita pels drets civils, i, en cas que ell morís, la destinatària del llegat hauria de ser la National Association for the Advancement of Colored People (NAACP), l'associació que vetlla als Estats Units per la igualtat racial.

Dorothy i Luther King no es coneixien de res, però estava clar que l'escriptora admirava la figura de l'activista. I, ves per on, un any després de la mort de Dorothy Parker li va tocar el torn al seu hereu, i per tant els béns i els drets d'autor de l'escriptora van passar a la NAACP. Lillian Hellman es va agafar un sonor cabreig i va decidir portar l'assumpte als tribunals.

La Justícia, atès que tot estava perfectament lligat documentalment, va sentenciar el 1972 que, efectivament, tot el llegat havia d'anar a mans de l'associació. I mentre tot això succeïa, on era Dorothy Parker?  L’any 1987, una escriptora nord-americana, Marion Meade, ultimava la imminent publicació d’una biografia de Dorothy Parker, i una de les últimes entrevistes que havia de fer era als advocats de Lillian Hellman, morta tres anys abans. A la meitat d'aquesta entrevista , la biògrafa li va indicar l'advocat que entre el poc que li quedava per fer era anar a visitar la tomba de Dorothy Parker al cementiri novaiorquès.

L'advocat li va dir que no fos perquè  Dorothy ja no hi era. «Com que no hi és? Però ... si hi van enterrar les seves cendres! ». «Ja -va contestar l'advocat-, però Dorothy Parker ara està davant meu. L'estic veient ». A la prestatgeria d'aquell despatx descansava una caixa que guardava l'urna amb les cendres de l'escriptora. La irreverent i revoltosa autora novaiorquesa portava diversos anys presidint una prestatgeria d'un bufet d'advocats de Wall Street.

L'explicació va arribar immediatament: durant els tres anys escassos que Dorothy Parker va estar en el seu columbari, el cementiri va estar reclamant de forma continuada a Lillian Hellman els pagaments per l'estada de l'urna. Però Lillian Hellman no contestava als requeriments i es negava a pagar, donat el monumental enuig d'haver estat nomenada marmessora en lloc d'hereva. El cementiri, doncs, va complir amb l'amenaça de treure a Dorothy Parker del columbari i va amenaçar igualment amb escampar les cendres. Hellman va calibrar l'escàndol que se li podria venir sobre en cas que això passés i ho va evitar ordenant al cementiri que embalarà l'urna i l'enviés als seus advocats.

Alhora, els representants legals de Hellman van rebre instruccions de custodiar l'urna a l'espera de noves indicacions. Però mai van arribar. Lillian Hellman va morir el 1984 sense decidir el destí últim de l'urna. Dorothy Parker va quedar d'adorn en una prestatgeria i en poder dels advocats.

Quan la biògrafa Marion Meade va fer pública la peripècia pòstuma de Dottie, tothom es va apuntar a donar idees de què fer amb les cendres. Van dir de tot. Va ser llavors quan va aparèixer el director executiu de la NAACP, l'associació hereva, i, molest per la frivolitat amb què s'estava portant l'assumpte, va dir que no trivialitzaria la vida de l'escriptora, una dona blanca que va tenir un gest sense parangó en deixar tota la seva herència a la causa negra. L'associació es faria càrrec de les cendres.

Van construir un parc en memòria de Dorothy Parker a la seu central de l'associació, a Baltimore, i allà, al parc, el 20 d'octubre de 1988, vint-anys després de la seva mort i després de quinze anys de peu dret en una prestatgeria de Wall Street, les cendres de Dorothy Parker van arribar a destinació.

Una làpida de metall a terra tanca la tomba amb l'epitafi «Excuse my dust».