“L'Anton no volia res mes; tenia moltes ganes de
berenar i no es va fixar en la mentida. Incòmoda, encara havia afegit:
—Saps, sempre m'ha agradar tant llegir! M'he
distret. Per-dona, perdona!
—Hauries de treballar en una biblioteca o en una
llibreria, en comptes de fer aquesta merda de feinetes temporals.
Havia tingut una esgarrifança. El seu fill encara no tenia set anys i no era
la primera vegada que posava el dit a la nafra. Sense adonar-se de l'abast del que deia.
—Per ser bibliotecària es necessita un títol, i
una feina en una llibreria no es troba així com així.
Li havia vingut al cap el vell llibreter empolsegat
i simpàtic. Amb el moviment que hi havia
al seu antre, no era ell qui podria
contractar algú! Havia somrigut; hi tornaria a anar. El bon cor del personatge l'havia enamorat.
La historia no diu què va passar a continuació. Les visites cada cop mes freqüents a la
llibreria, l'amistat que va néixer entre
ells i el dia de tardor que l'home li va confessar que tenia ganes de deixar la
botiga per anar a somiar a casa seva i per descobrir tots els llibres que, amb el pas dels anys, havia anat acumulant a la vora del foc i que
no havia tingut mai temps de llegir.
Aleshores ella es va atrevir a ser intrèpida, a canviar de vida. La historia no parla de les nits en blanc que
va passar abans de tirar-s'hi de cap. Els diners d'en Frederic dormien al banc. Sagrats.
Intocables. Destinats al seu fill. Tabú. Va ser l'Anton qui la va alliberar amb una
frase de les que només sabia dir ell. El
dia que feia set anys, mentre tots dos bufaven les espelmes del pastís de
xocolata que li havia fet.
—Mama, seria genial que agafessis la llibreria
d'aquell senyor vell de qui em parles sempre! Series feliç i jo estaria content.
—Amb quins cèntims, Antón?
Havia fet mala cara:
—Saps molt be que en tenim.
La historia no parla de la felicitat que va sentir
de trobar-se en aquell lloc habitat per les paraules de tants escriptors, en
ple centre, a pocs passos del mercat dominical. Emocionada, trasbalsada, incrèdula davant de la vida que reprèn alè i
davant del vell Ilibreter content que el seu univers no s'acabés amb ell.
A vint-i-quatre anys i pocs mesos, va entrar tota sola al seu jardí de llibres.
Va penetrar a la botiga amb pas silenciós, com un lladre, gens convençuda de ser-ne la propietària. El llibreter ja havia anat cap al seu mas de pedres
càlides de la regió d'Arles, amb caixes
de llibres i ganes de viure feliç. Durant
mesos, tots dos havien treballat junts
i, gràcies a la seva paciència, ella havia aprés els fils de l'ofici que no es
poden moure sense l'ajuda d'algú amb experiència. I ella, entusiasta, meravellada, havia desempolsegat el lloc, l'havia fet reviure. L'home havia rigut quan ella li havia proposat
de pintar-ho tot de nou, de fer-hi
entrar mes llum, d'aprofitar l'habitació
del fons, de batejar la llibreria Matins, com la novel·la que els
agradava a tots dos.
—Sempre serà millor que llibreria del centre, no?
—havia preguntat ella, ingènua, amb por
d'ofendre el vell.
L'home havia somrigut i havia contestat:
—Vola tranquil·la amb les teves ales, filla meva. Aviat seràs l’única mestressa d'aquest lloc i
estic segur que te'n cuidaràs molt be.
La historia no parla de la confiança recuperada. S'atura allà on la vida fa mal, sens dubte perquè l’autor no va poder imaginar
quantes vegades, arran d'una desgracia, neix la llum.”
La llibretera dins la llum
Frank Andriat
traducció Anna
Casassas
Sd-edicions, 2014; pàg. 95-97
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada