“Va trobar el seu pare redreçat sobre els coixins,
amb el cigarret als dits. Encara tenia
ganes i força. de fumar. La nit li havia
deixat a la cara els rastres d'un cansament ja expiat fins al final; als ulls opacs i a la boca quasi irònica, l'expressió d'una decidida voluntat.
—Ni t'imaginis que em faràs portar al ferri. Hi aniré amb les meves cames.
Es va llevar per afaitar-se. Va vèncer la primera
inseguretat agafant-se al capçal del lliit.
—Això mateix, per anar al port, m’agafaràs de bracet, «el
bastó de la meva vellesa».
Així era com el fill havia conegut sempre el seu
pare i així, un cop superar l'últim parany del desànim, moria, essent ell mateix, conservant tot l'orgull d'home superior als
fets, mes fort que el seu mateix destí. Aquesta era la seva veritat, el seu autèntic
primer pla: la resta, fins la mentida
d'aquells últims mesos, passava a segon
terme. Al
ferri, el pare es va voler quedar a coberta per dir adéu a la seva illa;
després va baixar a la cabina.
Al ferri, el pare es va voler quedar a coberta per
dir adéu a la seva illa; després va baixar a la cabina.
El fill va veure com s'empetitia l’illa, com desapareixia
a l’horitzó en la immensa resplendor del mar. Aquell va ser el primer moment que va tenir la
consciència precisa i simple de què perdia en perdre el seu pare.”
L’illa
Giani Stuparich
traducció Anna Casassas Figueras
Minúscula, 2010
Pàgines 101-102
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada