obres, 2

 

Món d’Antoni Miró

Text: Isabel-Clara Simó

Fotografies:  Faust Olzina

Publicat per: Edicions de guerra. Institut de cultura Juan Gil·labert, 1989

Pàgines: 60

 

                Món d’Antoni Miró va ser un llibre que inaugurava la col·lecció “Món d’Art”, que buscava cercar la vida i l’obra d’artistes actuals del moment.

                Isabel-Clara Simó va escriure el text, il·lustrat amb fotografies de Faust Olzina, realitzades al Mas Sopalmo, un mas situat abans d'arribar a Ibi baixant d'Alcoi, i que va ser comprat pel pintor Antoni Miró. El pintor l'ha convertit en un autèntica casa-museu de la seva obra i on crea i rep els amics. Alguns d'aquests, escriptors li han correspost amb textos que parlen del lloc, de l'artista i de la seva relació. Aquest és el cas de Salvador Espriu i Miquel Martí i Pol. O, d'Isabel-Clara Simó que, a més d'un poema hi ambientà una novel·la d'intriga, El mas del diable, que dedicà al pintor qui, fins i tot, intervé en l'acció: dos germans bessons cerquen la seva mare, suposadament assassinada pel marit, James Carlington, falsificador de quadres, i a Mummy, una mena de mainadera.

                Aquest és el poema que Isabel-Clara Simó li dedica al pintor i amic:

 

A Toni Miró

Isabel Clara Simó

Ai, quin neguit

tenir un món tan bell

i tan mesquí!

 

I quin consol

saber que l’art és viu

i alerta

com un crit!

 

Amic meu, Toni amic:

no deixis el pinzell

ni paris mai,

assoleix el somni antic

de retrobar

la pau o dins del crit.

 

Esbandeix

les ombres de la nit.

 

Fes-ho per tots

i serem rics.

 

En el mas, a més a més, s'hi preserva el llegat documental d'Ovidi Montllor, que hi va viure algunes temporades, creant-hi bona part de les cançons inicials de la seva carrera. A diferents espais del mas podem llegir els textos ja referenciats, així com dos fragments de la crònica que Carles Llorca i Timoner ha fet de les seva coneixença del lloc i del pintor.

 Fragment:

“El sol ja fa estona que ha ultrapassat el seu zenit. Té una aurèola roja i fa una llum blanca. El cel és d’un intens, i trobes que el podries tocar amb la mà, repicar-hi els dits com si fos la lluna d’un aparador. L’aire és fi com el fil d’un ganivet. És l’hora en què es lleva l’Antoni Miró, que ha treballat tota la nit al taller.

Els gossos borden i li salten, feliços, al damunt quan el veuen aparèixer. És l’hora de la inspecció general. Toni somriu —no pot evitar somriure—: quan els veu, els paons que es passegen orgullosos i el miren amb una ullada de superioritat. “Veges tu, el pintoret! Es creu que és l’amo!”. Les gallines fan la seua cara normal d’estupefacció i han post uns ous quasi rodons, meravellosament geomètrics.

“Demà netegem la bassa”, ell que pensa. O: “Sens falta, aquesta paret s’ha de reforçar”. Un pinsà i un estornell es miren de mal ull a dalt una carrasca. Ara, un nuvolet, prim i allargat com una bufanda, creua per davant del sol i hi romanceja una estona. Toni fa una última ullada, circular. Fa una cara indefinible de satisfacció, una satisfacció que frega l’erotisme.

El Sopalmo és el nom del mas. Un nom d’origen complex. Segurament ve de ‘balma’, ‘dotada’. És a l’Alcoià, a tocar Ibi. Una successió de bancals que desemboquen al barranc de la Cadernera. A la part posterior del mas, la Serra del Menejador, amb la Font Roja, un dels llocs més bonics de la comarca -“Si poses la mà a l’aigua de la Font Roja, no pots arribar a comptar fins a deu: se’t glaça la mà”- . És quasi a mil metres d’altura, sobre el nivell del mar, i per això l’aire és tan fi, i el cel tan dur i tan blau, com el cristall.

El que abasta la vista, des de la porta del mas, és, però, un paisatge pla, sense gens d’afectació. Les carrasques, esparses arreu, li donen el sabor de carrascar tan propi de les comarques interiors del sud. Això és inconfusible, tant com el color blau-grisenc de les muntanyes. També hi ha pins i oliveres, una constant que no es perd enlloc del Mediterrani. Alguna noguera i els ametllers, que tremolen de fred, les branques despullades a l’aire, fins que els vinga el moment gloriós de la florida.

Toni ha fet un esmorzar frugal, ha inspeccionat les seues possessions i ara es posa a les feines domèstiques. El mas l’ha anat refent de mica en mica. Sempre hi ha algun racó, algun detall que cal revisar, o repintar, o estintolar. Buida els cendrers —potser n’hi ha cent, per tota la casa, a tots els llocs estratègics—, estudia les estufes, la llenya, els queviures, el paper higiènic i tot. A dins i a fora, la revisió s’ha acabat, i queden meticulosament apuntades les necessitats més imminents, les reparacions més urgents i les provisions més necessàries. Tot rutlla.

Ara se’n va al taller, tot fent temps pel dinar — “Dinem tardet, amb aquest horari capgirat, ja se sap...” —. Hi ha alguns paquets que cal fer, perquè s’han de lliurar uns gravats i uns llibres. Cal contestar unes cartes. Acabar de preparar l’exposició del Quebec. Fer una llista de materials que la Sofi comprarà a Alcoi, a llocs on la coneixen molt més a ella que no al Toni. Ell, per sortir del mas, s’enravenxina i de seguida diu que s’estranya. A la vesprada diu que vindran uns xicots de València a fer-li una entrevista. I ha de venir un comprador alemany, que té citat a les cinc. Segurament vindrà en Carles Llorca. Ah! I ha de dir a la Sofi que la provisió de vins ha baixat molt, que telefone aquell vinater tan bo que coneix ella i que en faça una partida.

Diumenge hi haurà tertúlia grossa, amb el metge i la dona, els Dalfó, que baixen de Barcelona, i potser l’Elisabet i el Gonçal. Toni té un meritori, al taller. Aprèn i ajuda alhora. I és dolç i tendre com una ametlla de primavera. Fa de bon conviure i és endreçat. I, com a artista, ho fa molt bé.

L’Ausiàs entra de bursada i se li abraça als genolls, riu com un boig, perquè avui han fet festa a l’escola i no s’ha hagut de quedar a dinar ni ha de tornar a la tarda. L’envesteix amb tanta alegria i energia que quasi el fa caure. Toni riu, l’aixeca enlaire i es pregunta un altre cop com és possible que una criatura desperte tantes emocions en el cor d’un home.

a Sofi els crida: el dinar és a taula. Hi ha arròs amb conill. Toni li fa un baticul i s’entaula.”