l'autora del mes, 3

 

Entrevista Isabel-Clara Simó:

Serra d’Or

13/01/2020

               

“Comencem parlant de Montserrat Roig, a qui Isabel-Clara Simó va dedicar, per encàrrec de Josep M. Castellet, el llibre Si em necessites, xiula el 2005, quan feia dinou anys de la desaparició de l’escriptora barcelonina. En aquell retrat ple de records, Simó ens apropava la Roig des d’un punt de vista pròxim, amb una tendresa especial, de l’amiga que ha perdut l’amiga. En l’època de publicació d’aquell llibre, Isabel-Clara Simó estava al capdamunt de l’onada de la popularitat, una onada que ella mateixa ens comenta que «igual com puja, al cap d’un temps, baixa. El cicle de l’onada d’un escriptor sempre és així, com el mar». Dos anys abans, havia publicat En legítima defensa, que va guanyar el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians, i el 2004, Angelets. De fet, l’onada anomenada Simó feia un parell de dècades que creixia, fent una corba poderosa. El públic la seguia i ella era una mena de fenomen supervendes en català, que ja costa. Amb el suport continuat del públic, Simó ha guanyat els principals premis literaris en català i altres guardons: Víctor Català, Sant Jordi, Crítica «Serra d’Or», Andròmina, Jaume Fuster de l’AELC i Trajectòria de la Setmana del Llibre en Català. 

Entre el 1996 i el 1998 va ser delegada del Llibre per al Departament de Cultura de la Generalitat i, des de l’octubre de l’any passat, és degana de la Institució de les Lletres Catalanes. 

El Premi d’Honor de les Lletres Catalanes dos anys seguits l’han concedit a escriptores: primer, a la Maria Antònia Oliver, i ara a tu mateixa. De l’última, Teresa Pàmies, feia quinze anys. I abans que ella, la Rodoreda, va ser el 1980! 

Ui, sí, però es reserven la cinquantena edició per donar-la a un home, segur! Ha ha! Ep, que el premi m’ha fet sentir enormement honorada, que consti. I ha fet una cosa important: m’ha tornat a posar a les pantalles de la televisió. És evident que, si surts a la televisió, la gent t’adora. 

Ara no em diràs que la gent no es recordava de tu. 

No, no. Però les coses canvien. Pensa que jo he estat vivint setze anys a l’Ametlla del Vallès, fent una vida molt apartada de tot l’ambient literari, dels col·legues i les amistats. Ara que he tornat a Barcelona a viure, recupero odis i amistats. Però, de debò, m’he sentit molt envoltada d’afecte. 

Els teus llibres hi han estat sempre, però, tot i que tu feies una vida més retirada. 

Sí, és clar. Però, com et deia, després d’haver estat a la cresta de l’onada o «en el candelabro», com deia aquella, ara soc en una vall profunda. Es tracta de cicles vitals que qualsevol escriptor passa. Venc relativament poc, ara. I em dedico a acceptar la meva vellesa. Ha ha ha! Haver tornat a la ciutat, jo que soc urbanita fins al moll de l’os, m’ha fet bé. N’estic encantada. Ara bé, tots els anys passats a l’Ametlla del Vallès van ser molt feliços: viure en aquella casa havia estat el somni del meu marit era la seva il·lusió des que vam plegar la revista «Canigó». Pensa que, en deixar la revista, no es va separar de mi i es va encarregar de fer-me d’agent tota la vida. Es mereixia fer realitat aquesta dèria. A la casa de l’Ametlla hi estàvem de primera: és una casa gran, amb jardí, feta molt al nostre gust, a poc a poc. En morir el meu marit, ara fa un any, vaig decidir que tornava a Barcelona. No hi volia estar sola, a la casa. 

Escriure ajuda a apaivagar el dolor de la pèrdua?

Mira, em va passar una cosa molt curiosa. Després de la mort del meu marit em vaig bloquejar. No podia escriure una sola paraula. Vaig arribar a creure que no podria escriure mai més. Vaig passar uns mesos llargs molt amoïnada per això. Però sembla que les coses es van posant al seu lloc. 

Escrius? 

Sí, escric. Tinc unes quantes coses entre mans. Després de passar un any sencer de dol i dels problemes per tornar a escriure, un encàrrec que em va fer la Gemma Pasqual per a la col·lecció juvenil de Santillana m’ha ajudat a desencallar-me. M’ho he passat pipa. 

Tornes a la resta d’activitats, també? Tu havies col·laborat en molts mitjans, feies conferències. 

En una conferència que vaig donar fa poc a la universitat de València vaig notar que encara estava en forma. Els qui hem fet de professors tenim entrenada la part dedicada a parlar en públic, o sigui, que un es pot rovellar, però l’ofici sempre sura. Hi havia molta gent i, tot i que el context i la meva xerrada eren acadèmics, vaig fer alguna broma i el públic va respondre molt bé. Molta gent em recordava. Sempre m’han dit que tinc una veu peculiar i la gent em té present de quan xerrava per la ràdio. 

Hi tornaries, a la ràdio? 

Per què no? Ara, hauria de ser una tertúlia d’aquestes civilitzades on no tothom pensi igual, perquè llavors la cosa és un pèl avorrida. 

En una entrevista a Vilaweb, Margarida Artizeta parlava fa poc de la universitat i es queixava que ha acabat convertida en una fàbrica de tècnics, de gent especialitzada a resoldre problemes pràctics, però que les humanitats hi han pràcticament desaparegut. 

Té tota la raó. A l’Aritzeta ens l’hauríem d’escoltar més: és una escriptora cultíssima i que toca la realitat. La universitat s’ha convertit, avui, en una fàbrica de tècnics, uns tècnics que ajudaran a resoldre qüestions pràctiques i prou. Aprendre a pensar, aquesta és la clau, i no pas l’utilitarisme del saber. En alguns casos, aquesta obsessió per la utilitat, per l’aplicació pràctica, ha fet que algunes dones abandonin segons quines carreres. Segons dades referents a les matriculacions, des que «Informàtica» s’ha convertit en «Enginyeria informàtica», les noies han deixat d’apuntar-s’hi. Tot el que du la paraula «enginyeria» es veu que expulsa les estudiants… 

Hi ha una pila de coses que s’haurien de repensar, en la universitat. Els estudiants s’han manifestat, darrerament, per una universitat pública i gratuïta. No hi estic d’acord. La universitat no és com la sanitat pública, que ha de ser universal. La universitat no és per a tothom. Ara, ningú que vulgui estudiar n’hauria de quedar al marge. Per això cal un sistema de beques potent i eficaç, que no tenim. La universitat ha de ser un lloc on les millors ments s’hi desenvolupin, reflexionin, investiguin. Això no és universal. Per això s’ha tendit a fer una universitat utilitària: ha de tenir aplicació pràctica, no serveix per a res més. La d’ara seria una mena d’antiuniversitat. 

I dels més joves, ens ocupem prou bé de com es formen? 

No sé ben bé què dir-te. Els pares dels xiquets són responsables de bona part de l’educació. L’escola d’avui ha de fer front a moltes coses. He vist que la Conselleria de Cultura s’ha empescat això de regalar un llibre a tots els nens catalans quan compleixen els sis anys. Ho trobo bé i suposo que majoritàriament es regalen llibres en català. Estem, si més no, una mica lluny de la cistella que reben tots els nens danesos en néixer: hi ha de tot per als bebès i també hi ha un llibre en danès. 

És una ajuda i alhora un detall important, llibre inclòs. 

Amb els nadons, qualsevol ajuda és benvinguda. Mira les meves dues filles, que no han volgut ser mares de cap manera: es recorden de mi, quan elles eren petites, i de la vida atrafegada que duia, i han decidit que no volen una existència com aquella. Totes dues viuen fora, una a Nova York, ciutat que visito sovint. M’encanta tornar al MOMA, d’on sempre m’enduc algun record de la botiga, que és una meravella. Fixa’t, aquests posavasos tan curiosos són d’allí. (Em fa fixar en els posavasos on reposen les cerveses que estem bevent, que en moure’ls davant els ulls sembla que tinguin profunditat.) 

Jonàs ha estat la teva última novel·la, abans del lapse que em deies abans, durant el qual no podies escriure. 

A Jonàs vaig escriure el que vaig voler escriure. Abans d’aquest llibre, mai no m’havia passat d’una manera tan rotunda. Generalment, davant del full en blanc, he pensat les coses d’una manera determinada, i llavors, el que queda escrit no hi té res a veure o no és exactament el que volia expressar. He escrit una cinquantena de llibres i, a poc a poc, en vaig aprenent. Cada llibre meu és més ambiciós. Podríem dir que una prestatgeria amb tots els meus llibres en renglera podria il·lustrar qui soc jo, com he evolucionat, sempre des de la imperfecció. A casa, la meva filla Cristina ha estat sempre la senyora perfecció, igual que l’altra filla, la Diana. El Xavier, el meu fill, era més semblant a mi, més gamberro. 

Que difícil, la mort d’un fill. 

Ja t’ho pots imaginar. El meu fill Xavier va morir d’accident de trànsit el dia que les seves filles bessones feien dos anys. Un 8 de novembre. Ha quedat marcada d’una manera estranya, aquesta data. 

Quedem, doncs, que un cop desbloquejada la ploma, hem d’esperar un llibre nou d’Isabel-Clara Simó?

Sí, duc una novel·la al cap. I ara em veig amb cor de posar-m’hi. Sense escriure no puc viure, això segur. I quan m’hi he posat, m’hi he posat. El procés mental de la novel·la, però, té molt d’inconscient. En la part prèvia a l’escriptura, hi ha molta documentació i preparació. Però també és evident que qui soc jo marcarà clarament com anirà tot plegat. Sé què vull explicar i qui soc jo marcarà del tot el què i el com. En enfilar una història, no penso: «ara faré una història on apareguin consignes feministes», per exemple. Però és evident que, si soc feminista, això es traspuarà d’una manera o d’una altra. La meva pretensió és compondre una obra que faci pensar i sentir, que és la missió que em sembla que ha de tenir l’art, sigui quin sigui. Els meus lectors em diuen que m’hi veuen, als meus llibres, que hi veuen la Simó. Suposo que, en part, autor i obra són indestriables; hi ha una actitud, una manera de fer que es reconeix en el que un escriu: intento suscitar preguntes, sempre. A cada novel·la hi ha una tesi; per exemple, a Jonàs parlo de la relació entre l’individu i la societat, una qüestió filosòfica que em porta, també, a parlar de la soledat, etc. Acostumo a acabar les meves novel·les amb finals oberts. Això també té a veure amb com soc jo: no soc gens dogmàtica. Un final del tipus «casats i feliços» no va amb mi.”