lectura del mes, 3

 

L’esperança és barata

 

Jenny Erpenbeck ha guanyat el premi Llibreter amb la novel·la Les formes del verb anar. El gran mèrit d'Erpenbeck és haver-nos retratat, a través del personatge de Richard, l'autèntica compassió.

 

per Bernat Puigtobella

Núvol., 18/06/2019

 

“Jenny Erpenbeck va sacsejar la consciència dels lectors alemanys quan va publicar la novel·la Gehen, ging, geganen, ara reconeguda amb el premi Llibreter 2019 de literatura en altres llengües.

El protagonista de la novel·la és Richard, un professor de Filologia Clàssica jubilat que un dia té prou curiositat i empatia per acostar-se a un grup de refugiats africans que fan una vaga de fam a Alexanderplatz, a Berlín. Hi entrarà en contacte, es farà amic d’ells, els atendrà un per un, individualment, els ajudarà a trobar un advocat i amb el temps fins i tot els convidarà a casa seva.

Fa uns mesos aquesta autora nascuda l’any 1967 a l’antiga RDA va presentar la novel·la al Goethe Institut de Barcelona i ens explicava que havia parlat molt amb els refugiats africans. “Al principi no sabia de què aniria el llibre i em vaig implicar en la seva vida quotidiana, vaig tenir un contacte intens amb ells i els acompanyava a les manifestacions. Es parla molt dels refugiats, però la gent no coneix les seves històries ni saben per què han arribat fins a Alemanya. Per acostar-se a un refugiat, cal fer-ho de manera individual. Són persones que han tocat fons, han arribat al límit de l’experiència humana. El que han viscut és d’una naturalesa quasi filosòfica, que no es pot transmetre en una escola o a través de l’educació formal. I penso que la literatura ha de donar sortida pública a aquestes experiències”.

El gran mèrit d’Erpenbeck és haver-nos retratat, a través del personatge de Richard, l’autèntica compassió, que no té res a veure amb la indignació, la ràbia o la pena que puguem sentir aquells que hem estat mers espectadors del drama del mediterrani.

La compassió de Richard té el valor de restituir-nos una realitat que ens ha estat escamotejada. Erpenbeck ens fa veure persones reals allà on els mitjans de comunicació només ens ensenyen “corrents interminables d’individus que, després d’haver sobreviscut a la travessia d’un mar real, s’ofeguen en rius i mars d’expedients”.

Molts d’aquests refugiats africans han entrat a Europa per Itàlia. La llei italiana els dona llibertat per anar a França, a Alemanya o a qualsevol país europeu a buscar feina. Alemanya, però, no els dona permís de treball i després de tres mesos d’estada com a “turistes” han de tornar a Itàlia i, tal com preveuen els Acords de Dublín, estar-s’hi tres mesos més com a mínim. No poden buscar feina a Alemanya fins que hagin passat cinc anys seguits d’asil a Itàlia. Aquests immigrants ni tan sols tenen el període de tolerància, i encara que el tinguessin, el període de tolerància no és cap estatus de residència sinó només una “suspensió temporal de l’expulsió”. Com diu Erpenbeck, “la llei es desplaça de la realitat física al reialme de la paraula. Llavors l’estranger, que no se sent a casa en cap d’aquests països, es troba entre fronts que s’han fet invisibles, enmig d’una discussió interna europea que no té la més mínima relació ni amb ell ni amb la guerra real de la qual volia fugir”.

Richard observa que “aquests homes no beuen mai alcohol. No fumen. Cap d’ells no té un habitatge propi, ni tan sols un llit propi; la roba que porten posada prové de les col·lectes, no tenen cotxe, ni cap aparell de música, ni són socis de cap club esportiu, ni fan excursions, ni viatges. No tenen dona ni fills. Ni cap perspectiva de tenir dona ni fills. De fet, l’única possessió que tenen tots els refugiats és un mòbil”. Richard s’adona que “l’esperança és el que els manté vius, i l’esperança és barata”. A algun, però, ens diu Richard, “les preocupacions l’han turmentat tant, que fins i tot té por de tenir esperança”.

“Richard se sent estranger en l’Alemanya reunificada, se sent un ciutadà de segona. Quan vaig començar a escriure la novel·la no ho pretenia, però així que m’hi vaig anar endinsant vaig veure que era un personatge amb utopies pròpies de l’est i que pertanyia a aquest món”, explica Erpenbeck. La figura de Richard s’enriqueix amb el seu bagatge cultural. El contacte amb els africans li obre noves lectures a la densitat moral que amaguen uns clàssics que fins aleshores havia llegit només dins el comfortable redós del gueto acadèmic.

La novel·la s’ha traduït al català a Angle amb el títol Les formes del verb anar i en castellà a Anagrama per Yo voy, tú vas, él va. Cap de les dues traduccions és literal però totes dues són eficaces. Gehen, ging, gegangen corresponen a les formes d’infinitiu, passat i perfet del verb anar en alemany i al llarg de la novel·la esdevenen un mantra per a uns africans que han anat d’un lloc a l’altre sense un destí clar. Alguns d’ells han arribat de l’Àfrica fugint de guerres genocides i Richard observa que van tan perduts que no tenen coneixement de les guerres europees i que ignoren què va suposar el nazisme. “Segurament els africans no sabien qui era Hitler, però només si ara, a Alemanya, sobrevivien, Hitler hauria perdut realment la guerra”, diu una de les frases més concloents d’aquest llibre que ha ajudat a reformular el debat sobre la immigració a Alemanya.

“El mar mediterrani és l’Auschwitz d’avui”, diu Erpenbeck. “La indiferència amb què es deixa morir als refugiats fan pensar en els camps de concentració. No em refereixo als traficants de persones, sinó a la desesperació que deuen sentir aquestes persones que travessen el mar. A vegades sentim algú que diu la frase: “No poden venir tots!” Si aquesta és l’excusa perquè es morin sols al Mediterrani, anem malament”. A Alemanya ara mateix hi ha partits cristians que advoquen per polítiques molt dures. Merkel, que és nascuda a l’est, i ha estat educada en la solidaritat, té una altra visió”.

El testimoni que Erpenbeck ens dona d’aquestes vides no queda gaire lluny del compromís amb què Svetlana Alexsievitx va donar veu a les víctimes de Txernòbil. És simptomàtic que aquestes dues tragèdies, de les més desoladores del nostre temps, ens arribin de la mà de dues escriptores de l’Europa de l’Est.”