us faig saber que vull ser pintor!!!!

 

Carta de Joan Miró al seu pare, 2 d’abril de 1911:

“...

Después de esto, paso à participarles un asunto, que no dejará de extrañarles, cuya sola idea, con sus luchas, hace un año no me deja tranquilo, atormentando mi mente.

[…]

He pasado 2 años prisionero en un despacho, donde he hecho el sacrificio de no poder admirar las grandes bellezas de la naturaleza que à mi me tienen enamorado.

Me he dedicado al comercio, sin tener ninguna vocación por él, solo dejándome guiar por Vdes, que no conocen bien à fondo mis verdaderas aspiraciones y yo, por otra parte, sin háber consultado antes mi corazón, y no escuchando la voz de mi conciencia de que llamaba por la pintura para la cual he nacido.

Renuncio, pués, à mi vida actual para dedicarme à la pintura.”

I una altra, del 9 d’abril de 1911:

“Lo que lamento vivamente es el mal sentido completamente opuesto à mis aspiraciones, con que han interpretado mi carta.

Dicen que en la vida del trabajo he de encontrar mi porvenir. ¡Acaso no busco este porvenir en el propio trabajo!

[…]

Mis aspiraciones son bastante más elevadas que las de llegar à ser un bohemio, pués me siento con fuerzas sobradas para ocupar un buen puesto en la pintura.

Califican de descabelladas mis ideas, cuando he tenido por profetas de mi porvenir personas cuyo cerebro no les tambalea y de reconocido talento. Recuerdo a mi pobre tio Pepe (q.e.p d.) cuando à la última vez que vino à abrazarnos al hablar sobre mi futuro, y reconociéndome nacido para cultivar la pintura dijo: ¡Y quién sabe si será artista!

No tengo ninguna duda en que Vdes acabarán por darme la razón.”

Ahir els de Vespres Literaris vam fer la primera sessió que estem dedicant aquest final de curs a la vida i l’obra de Joan Miró.

En aquesta jornada vam conèixer el lloc, el temps i els espais de la seva naixença, infància i joventut.., la Barcelona més mironiana!!!!

I, en acabar la jornada, Loles ens va regalar amb un record propi de l'artista barceloní.

Podeu llegir la història que amaga aquesta fotografia aquí:

La història dels dos Miró que neixen després de salvar una vida

presentació "ella", crònica

 

Ahir va tenir lloc la presentació del llibre "Ella", de Damià del Clot.

Xavier Martorell va destacar les principals virtuts de l'obra: una lectura fàcil, fruit d'un llenguatge àgil, directe, no exempt, en alguns passatges, d'una gran cruesa. Recalcar també l'originalitat de la seva estructura, articulada, a tall de disc musical, amb pròleg, una cara A, on trobem el testimoni de tres personatges que han confessat, en comissaries diferents, el mateix crim; una cara B, on coneixem qui és Ella i anem descobrint que ha passat gràcies a la investigació d'un personatge que auxilia a la policia, anomenat Rellotger, el qual va desvetllant els enigmes del cas. 

La trama està tan ben trenada que fins a les darreres pàgines de la novel·la no desvetlla l’autor del crim.

Aquesta estructura, com va accentuar l'autor, no és casual, ja que la música en aquesta obra, i en altres de Damià del Clot, juga un paper cabdal en el desenvolupament de la trama.

De la novel·la, dir-vos tan sols que els bancs i el seu poder juguen un paper central, en què els diners i la política van de la mà. Com diu l'autor, “la política és un sistema de sobreprotecció de les elits, ajudat per la justícia. I parlo de l'alta justícia, no de la justícia que podem trobar a Mataró o a Girona sinó de la que trobem a Barcelona i Madrid. Aquesta justícia tendeix a protegir les elits. Les lleis ja s'han fet per protegir les elits, per això són tan rebuscades, i a la lletra petita sempre guanya la banca. “

Resumint, va ser una presentació àgil, instructiva, en un ambient de franca cordialitat.

Finalment, recomaneu-vos la lectura de “Ella” i d'altres obres del seu autor.

Ella, opinions i 2

per Aida Montoya
a l’escriba.cat
02/03/2021

“Aquesta història comença amb una confessió molt especial. Tres persones sense cap connexió aparent confessen el mateix crim: haver mort el director d’un banc. Els tres suposats botxins són una pobra senyora a qui uns «subasteros», com ella diu, li volen prendre el pis on ha viscut tota la vida; un jove l’avi del qual va perdre tots els seus estalvis per culpa del banc; i un empresari endeutat fins les celles que ho ha perdut tot per culpa dels bancs. La policia, incapaç de treure’n l’aigua clara, contacta amb el Rellotger, un policia amb la capacitat de resoldre casos extremadament complexos. Així doncs, la precisió i el bon fer del Rellotger ens ajudarà a descobrir què tenen en comú: ella. Però qui és ella? No vull estendre’m per no trencar l’encanteri, perquè Ella és una d’aquelles novel·les en què com menys sàpigues sobre l’argument millor.

El millor del llibre és potser l’originalitat de l’estructura. Per una banda, tenim el testimoni de cada un dels personatges, els quals posen els lectors en situació. Gràcies al seu relat coneixem la seva història i què els ha motivat a matar. En una altra part, coneixerem qui és Ella. I, com és evident, esbrinarem què ha passat realment gràcies a la investigació del Rellotger, que ens anirà desgranant l’entramat. Una novel·la tan ben planificada com el crim que confessen els seus protagonistes.

A partir de la sinopsi haureu pogut intuir que els bancs tenen un paper molt destacat en tota aquesta història. Només les vicissituds per les que han passat els tres personatges ja són colpidores i posen de manifest que hi ha alguna cosa al sistema que no funciona. Tots coneixem algú que no ha pogut fer fronts als deutes, que ha perdut els seus estalvis per les preferents, que el banc se li ha quedat el pis…”

Demà dijous, 26 de maig de 2022, Vespres Literaris, organitza la presentació del llibre del Damià del Clot: “Ella”.

L’acte tindrà lloc a la sala Enric Granados, de la Biblioteca Central de Cerdanyola del Vallès, Plaça d’Enric Granados, 1, a les 19h.

Us hi esperem!!!!!

 

treball taller de música

 

Títol: Amor total

Editorial: La Garúa 

Any: 2016

Pàgines: 530

Pròleg: Lluís Calvo

"Poesia de dimensions novel·lesques, èpica moderna i postmoderna, mirada desbocada i, justament per això, meravellosa, en un temps en què tot ha de seguir uns patrons correctes, estables i prefixats."

Lluís Calvo (del pròleg)

La poeta:

Laia Noguera i Clofent (Calella, 1983), filòloga, poeta, dramaturga, traductora i músic, ha publicat els llibres de poesia L’oscultor (premi Amadeu Oller 2002 publicat per Galerada el 2002), Fuga evasió (premi Recull 2003, publicat per Pagès Editors el 2004), Incendi (Cafè Central, 2005), No et puc dir res (premi Martí Dot 2006, publicat per Viena el 2007), Els llops (La Garúa, 2009; escrit a sis mans amb Esteve Plantada i Joan Duran), Triomf (premi Miquel de Palol 2009, publicat per Columna), L’U (Arola Editors, 2010; amb fotografies de Fiona Morrison); Parets (Edicions 96, 2011; Caure (XLIX premi Ausiàs March de Gandia 2011. Edicions 62, 2011); Rius soterrats. (Petjades d'Art, 2011); Ah!.( Edicions Poncianes, 2013); Amargord (Ediciones, 2015); Qué extraña ventana. (La Garúa poesía, 2016); Amor total. (Tanit, 2016); De rerum natura (amb Maria Espeus). (Pagès Editors, 2019); L'intrús. (IV premi Concurs de Poesia Narcís Lunes i Boloix 2019 Editorial Meteora, 2020). També ha publicat l’adaptació teatral (feta juntament amb Albert Mestres) de La Disputa de l’ase, d’Anselm Turmeda (ReMa 12, 2009).

El músic:

Miles Davis (1926-1991) va ser un trompetista de jazz i compositor de música. Va ser un dels músics més cobejats del segle XX, conegut per experimentar amb la música de jazz al llarg de tota la seva carrera. Milers va ser considerat com el pioner de la fusió jazz-rock, ja que va ser el primer músic a barrejar música rock amb jazz tradicional. Encara que la seva música experimental li va valer molts crítics a la indústria, Miles és recordat per la majoria dels amants de la música per les seves atrevides innovacions. Al llarg de la seva carrera, que inclou cinc dècades, Miles va treballar amb molts noms famosos i encara avui se'l considera una icona del jazz i una inspiració per a tots els músics que s'atreveixen a pensar i actuar de manera diferent.

El poema:

Un senyal

Una plaça tancada.

A dintre, una merla que canta,

les branques nues

i la trama del cel.

Tot jeu sota la llum esmorteïda.

La merla és una pedra en el silenci.

Hi ha una dona que mira entre els barrots.

La plaça és un quadrat

calculadíssim i perfecte,

però en el món de més enllà

de la llum dels fanals

els arbres enlairen les branques

i un cor petitíssim de merla

batega.

I jo m’aferro als barrots, esperant

un senyal que no sé

si és possible que arribi.

Laia Noguera Clofent

Amor total (La Garúa, 2016)

"Ella", opinions

 

Títol: Ella

Autora: Damià del Clot

 
Editorial: Llibres del Delicte

Any: 2019

Pàgines: 240

per Núria Martínez

a taradell.com

“Damià del Clot ens presenta una novel·la coral, polièdrica, plena d’arestes que ens captivarà des de la seva primera pàgina. L’autor comença amb tres capítols introductoris on s’anirà presentant a les tres veus principals: Na Maria, La Cabra (Ramon Tusquella) i en Brauli Jacques Múnclus. ‘És festiu, però no diumenge‘, aquesta frase és l’inici de la presentació dels tres protagonistes.

La història dels tres personatges se’ns va relatant, de manera simultània i per ordre de presentació, capítol a capítol al llarg de tota la Cara A — i és que l’autor divideix la novel·la com si es tractés d’un LP, Cara A i Cara B que inclou dos Bonus Track.

Aquesta distribució no és gratuïta, la música juga un paper força important al llarg de tota la trama — i a mesura que avancem en la seva lectura ens anirem adonant com els tres personatges van interactuant entre ells i com les seves històries no són tan inconnexes com en un principi podíem pensar i és que tots tres confessen un assassinat, el mateix assassinat: el d’un director d’una sucursal bancaria. Davant la complexitat de la història, la policia fa entrar en joc al Rellotger, un especialista en casos enrevessats que no tardarà a descobrir qui és el nexe d’unió entre tots tres presumptes assassins: ELLA.

Si la Cara A estava dedicada a la confessió Na Maria, La Cabra i Jack, la Cara B ho està a donar-nos a conèixer al Rellotger i a ELLA, les altres cares d’aquest poliedre que us deia a l’inici. El primer capítol dedicat al personatge de Simona (Ella), el primer de la Cara B, és d’una duresa extrema; el que ens narra —part de la vida de Simona— i la manera directa i crua, sense estalviar-se descripcions descarnades ni frases colpidores, arriba al lector amb forma de cop de puny a la boca de l’estómac, de sotragada desestabilitzadora directa a l’ànima. I és que aquest sol capítol ens dona una idea força feridora de la crueltat i la vilesa de l’ésser humà, especialment quan parlem de dones: menyspreu, maltracta físic i moral, acarnissament, agressions sexuals…

‘Ella’ és una novel·la que gràcies a la prosa fluida del seu autor, a tenir una trama molt ben trenada, a saber mantenir el ritme creixent de la intriga, es llegeix amb un sospir. Una trama que aborda temes tan actuals com: el drama dels lloguers de renda antiga i la manera com es fa, o es pretén fer fora als inquilins que queden a les finques, especialment si parlem de gent de certa edat… Les estafes de les preferents, la fallida de noves fortunes a causa dels endeutaments moltes vegades propiciats pels mateixos bancs o els desnonaments. I per altra banda els abusos de pares a filles, el maltractament a dones, l’abús de poder…”

Aquest dijous, 26 de maig de 2022, Vespres Literaris, organitza la presentació del llibre del Damià del Clot: “Ella”.

L’acte tindrà lloc a la sala Enric Granados, de la Biblioteca Central de Cerdanyola del Vallès, Plaça d’Enric Granados, 1, a les 19h.

Esteu convidats!!!!!

presentació llibre "Ella"

 

Aquest dijous, 26 de maig de 2022, Vespres Literaris, organitza la presentació del llibre del Damià del Clot: “Ella”.

L’acte tindrà lloc a la sala Enric Granados, de la Biblioteca Central de Cerdanyola del Vallès, Plaça d’Enric Granados, 1, a les 19h.

El nostre company Xavier Martorell conduirà l’acte, que comptarà amb la presència del propi autor.

L’autor:  

DAMIÀ DEL CLOT (Vilassar de Mar, 1973) és advocat i escriptor. Ha estat guardonat amb el Premi Vila Ametlla de Mar 2009 per Notes d’un viatge a l’infern (2009) i amb el Premi Fiter i Rossell per Absolut Taronja (2010).

Posteriorment ha publicat Una novel·la pulp i Ella, totes dues a Llibres del Delicte.

L’obra:

Una vella assetjada pel mobbing immobiliari, un empresari endeutat que ho ha perdut tot i un jove de barri marginal. Tres persones sense connexió aparent que confessen alhora el mateix crim –l’assassinat d’un director d’oficina bancària– en tres comissaries diferents.

La policia, davant la situació estranya, confia la investigació al Rellotger, un especialista en casos complexos que aviat descobreix el punt de connexió entre els tres implicats: Ella. I Ella és una noia de passat tèrbol i una ràbia acumulada que l’empeny a actuar en busca de la pau interior que li permeti viure un dia més.

Us hi esperem!!!!

dones, arbres i poesia: video

   

Dafne transformant-se
en llorer:
per Jakob Auer

“Des del mite bíblic del jardí de l’Edèn que el nostre imaginari col·lectiu relaciona dones i arbres. Aquest lligam es dona tant a Orient com a Occident, ja que hi ha una identificació o emmirallament entre la figura de l’Arbre de la Vida i la dona. La concepció de la naturalesa com una força viva està unida a la concepció de la dona, tant com a generadora de vida com dels medis de subsistència. Aquesta idea, que pot semblar abstracta, es realitza de manera sensible cada vegada que un infant obre els ulls a la vida i s’enfila al cos de la mare a la recerca d’aliment.

La identificació bàsica entre dona i natura, que a nivell cultural pren significació mítica, simbòlica i transcendent, va ser estudiada per l’arqueòloga Marija Gimbautas (1921-1994), especialista en les figures religioses del Neolític trobades en coves i tombes, les més llunyanes fa 7.000 anys. En els seus estudis Gimbautas parla de deesses de la vegetació que en la seva figuració moltes vegades prenen la imatge d’un arbre o d’un arbust. En forma de mite aquesta identificació o personificació de la dona amb un arbre o arbust es repetirà a Grècia, tal com veurem en els poemes d’aquest recull que fan referència al llorer o Dafne, el seu nom en grec. Dafne va ser convertida en llorer en fugir de l’assetjament del déu Apol·lo. La imaginació creadora de la cultura grega és extraordinària: per a cada fenomen o realitat crea un mite per explicar-lo tant de forma didàctica com artística.

Els mites són relats poètics. D’aquí ve que de manera natural la poesia se’n nodreixi, com es comprova en tants dels poemes que es llegeixen en el recull Dones, arbres i poesia, un llibre original en el seu gènere que, com diuen les seves curadores Margarida Capellà Soler i Marta Pérez Sierra, no pretén ser una antologia exhaustiva sinó que és la concreció publicada d’un treball educatiu elaborat gràcies a la iniciativa de fer conèixer als alumnes els noms i virtuts dels arbres, que en aquest cas s’il·lustren amb poemes de dones que en parlen. Així, lligades ciència, sentiment ecològic i literatura, en primera instància s’han aplegat poemes de poetes de proximitat: Premià de Mar i la Maresma, per anar-se estenent a dones poetes de diverses contrades catalanes, així com de diverses èpoques i generacions per tal de fer visible la creativitat de les dones en el camp de la poesia. Una feina laboriosa complementada amb explicacions científiques de cada arbre o arbust, a les quals s’afegeixen les qualitats mítiques, simbòliques i també remeieres dels arbres, o referències literàries i iconogràfiques, com en el cas del ginkgo biloba, una fulla del qual per la seva forma doble és l’emblema de Goethe.

Ja en els primers mots del seu escrit, la professora Anna Ruiz Mestres afirma que Dones, arbres i poesia «és un cant a la Vida, a la Natura i a l’Art». Així és. La lectura pausada i atenta dels poemes aplegats a Dones, arbres i poesia ens permet obrir unes quantes pàgines del llibre de la natura per descobrir-hi els noms i les característiques dels arbres i arbusts del nostre entorn a través de la veu de les poetes que n’han parlat en llengua catalana. Deia un professor meu de literatura, en Ramon Cotrina: «Estic segur, com el poeta, que una deessa antiga vetlla per la gràcia del gest de les dones de la nostra terra». La poesia com un gest que embelleix.”

per Teresa Costa-Gramunt

Nuvol, 28/10/2021

Gràcies a la feina del nostre company Paco, us podem mostrar la ruta poètica “Dones, arbres i poesia” als Jardins de Ca n’Ortadó, Cerdanyola del Vallès, del passat divendres, 20 de maig de 2022.

Gronxador

Dels parcs i jardins de la teva infantesa

em quede amb l’arena. Amb tot el que,
mentre volaves alt, et lligava fermament a terra.

Àngels Gregori

Quan els grans arbres cauen (Bromera, 2018)

dones, arbres i poesia: crònica

 

Arbres, dones i poesia, ahir vam celebrar la comunió amb una aliança cada cop més llunyana: adobar i cultivar el nostre propi jardí, en un món que dona l'esquena a tot fet natural.

Al lil·liputenc espai de Ca n’Ortadó, vam trenar paraules amb tot allò que, oblidat, imperativament conforma el nostre únic món; i en fer-ho amb una actitud amorosa, conciliadora, femenina, generà la trobada amb el nostre ésser primigeni, tot femení i plural.

dones, arbres i poesia i 2

 

Aquest divendres, 20 de maig, a partir de les 18.30h tindrà lloc als Jardins de Ca n’Ortadó una ruta poètica a partir del llibre Dones, arbres i poesia, amb la participació de les autores, Margalida Capellà i Soler i Marta Pérez Sierra, curadores del llibre; i Esperança Castells, Maria Antònia Massanet i Mercè Bagaria, poetes antologitzades a l’obra.

L’activitat comptarà amb la participació de Vespres literaris, l’Agrupació Musical de Cerdanyola, l’Escola d’Arts Plàstiques de l’Ateneu i del Servei Local de Català.

Article del Albert Claramont al Nova Tàrrega, del 10 de febrer de 2022:

Altes són les alzines, oh Menalcas 

poema atribuït a la poeta grega Erífanis

·Molt sovint l'atzar crea l'art, o ens el descobreix.

És el cas del llibre que ens ocupa, producte d'un intent d'Itinerari literari pensat per la professora Margalida Capellà amb els seus estudiants de Grec de batxillerat, quan es va adonar que només amb una poeta i un breu text no en tenia prou per a una ruta. Després, en una guàrdia amb uns alumnes de 4t –"alumnes díscols d'una classe de marxa lenta", com la professora mateixa els anomena–, sota la fresca d'un llorer que no havien sabut identificar en una primavera ja calorosa, ella mateixa, després de la lectura d'un poema, s'atreví a parlar-los del mite d'Apol·lo i Dafne, origen suposat del llorer. Quina no fou la seva sorpresa quan aquells alumnes no van voler tornar a la seva aula i dramatitzaren el mite.

La història autèntica comença aquí, ja que tres nois li van proposar de fer la ruta poètica com a projecte de recerca. Varen cercar per internet així i tot trobaren poca cosa pel fet que –estimats lectors, segur que pensareu el mateix–, hi ha molt poques antologies de poesia de dones. Tanmateix, amb la Margalida s'hi van posar a fons, llegint hores i hores poesia escrita per aquestes dones que sovint han estat relegades de la història de la literatura.

Aquells nois, junt amb la informació dels jardiners de l'Institut, havien après quin arbre tenien davant i encara més important, a respectar-lo i donar-li el valor que té.

Aquest itinerari poètic havia quedat en un calaix, no obstant la idea de visibilitzar la poesia escrita per dones ni pensant, a més, que ja sempre s'ha escrit sobre els arbres. Per desgràcia havien transcendit més els Costa i Llobera, Verdaguer, Maragall, Carner, Josep Maria de Segarra… Després d'unes quantes vicissituds, marcades per la pandèmia, va comptar amb la col·laboració com a coeditora –entusiasta, com sempre en ella– de la poeta Marta Pérez Sierra.

I aquí tenim aquest llibre esplèndid, recomanable de totes totes. Aquí es recullen els textos no només de les poetes que ja hi eren al principi, de Premià o del Maresme, sinó tot un enfilall d'escriptores que, començant per les clàssiques Maria-Antònia Salvà, Clementina Arderiu, o Rosa Leveroni, segueixen amb Maria-Mercè Marçal, Simona Gay, Montserrat Abelló o Felícia Fuster i moltes més, fins a cent trenta!, que han treballat el tema arbori a partir de criteris didàctics i poètics. Les poetes antologades són de tots els Països Catalans, territori amb llengua i cultura comuna, però d'estils molt diferents i amb propostes que van des de les més clàssiques a les més innovadores i actuals. Com a referència urgellenca, permeteu-me que us esmenti a la targarina Montserrat Aloy amb un poema sobre el Gingko Biloba. A la darrera part s'inclouen en el llibre Dones, arbres i poesia de Voliana, un recull de poemes ja publicats i molts de fets a propòsit per a aquest llibre, acompanyats de les il·lustracions de Joan Pasqual.

Un llibre admirable, que serveis per al gaudi lector però també com a material didàctic i participatiu i aquí és on li veig un plus per a tenir-lo a casa. El llibre s'organitza mitjançant el nom de cada arbre en català i el terme tècnic en llatí. A sota, la traducció en castellà, anglès, francès i alemany. Hi trobareu també els mites al seu voltant i sovint es fan paral·lelismes dona/arbre."

Com diu la Marta Pérez en el seu Dona:

Tu i jo som dones d'heura.

Embellim murs i tanques

en establir diàleg.

Un llibre especial on podeu trobar meravelles com aquest haiku de la Mònica Miró Vinaixa:

Esclat metàl·lic:

l'estornell despentina

verds d'olivera.”

dones, arbres i poesia

 

El proper divendres, 20 de maig, i a partir de les 18.30h tindrà lloc als Jardins de Ca n’Ortadó una ruta poètica a partir del llibre Dones, arbres i poesia.

Vespres Literaris col·labora en la ruta amb la participació d’unes companyes del grup.

Dones, arbres i poesia és un recull dels poemes de 130 dones poetes que s’emmirallen, d’una manera o altra, en la natura i donen valor als arbres com a éssers vius, a través de la paraula. Arbres i poesies, primordials per a la nostra existència i amb veu de dona.

Dones, arbres i poesia recull referents femenins com ara poemes del llibre “Boscana” de Laia Llobera o del llibre “Quatre arbres” d’Empar Sáez, per citar dues poetes actuals com a exemple, al costat de referents literaris femenins consolidats com Maria-Antònia Salvà, Clementina Arderiu, Rosa Leveroni, Cèlia Viñas, Felícia Fuster, Montserrat Abelló o la nostra companya de grup, Esperança Castell.

calendari propera temporada

 

18à. temporada

 

data	títol	autor
03/09/2022	Laëtitia o el fin de los hombres	Ivan Jablonka
01/10/2022	Lèxic familiar	Natalia Gindzburg
05/11/2022	El tren subterráneo	Colson Whitehead
03/12/2022	Las Hermanas Grimes	Richard Yates
14/01/2023	Nada	Carmen Laforet
04/02/2023	El fill del xòfer	Jordi Amat
04/03/2023	El hombre de tiza	C.J. Tudor
01/04/2023	Invisible	Eloy Moreno
13/05/2023	Verás el cielo abierto	Manuel Vicent
03/06/2023	Primavera con una esquina rota	Mario Benedetti
1er reserva	Manual per a dones de fer feines	Lucia Berlin
2o reserva	El abanico de seda	Lisa See
3er reserva	Melocotones helados	Espido Freire

corazón de ulises, fragment final

 

Un griego nunca es viejo

"Y ahora, lejos ya el viaje y cerrando este libro, vuelvo un instante el pensamiento hacia atrás y cierro los ojos. Los rostros de mármol se hacen vivos, los templos desgastados abren otra vez sus puertas, huele a la carne de las reses sacrificadas para contener la ira de los dioses y sonríe pícara Afrodita, envuelta en un sensual perfume de algas y sargazos. El ciego Homero pinta hombres que  hablan por sí mismos, corre junto a los muros de Troya la cólera de Aquiles y Ulises llora su patria en la ignota isla de Calipso. Restalla el rayo de Zeus, brama la furia del bruto Hércules, cantan las aguas escuchando a Safo y Cervantes vence en Lepanto mientras Byron agoniza en Missolonghi. Las duras montañas de Creta esculpen los versos exactos de Kazantzakis mientras Miller se baña en un océano de luz. Heráclito moja nuestras almas en los ríos y Aristóteles nos invita a apropiarnos de la belleza. Resuena el bronce en el campo de Maratón y en el mar de Salamina, arden los templos de Atenas por el fuego de Jerjes, Alejandro vence en Gránico y cabalga luego más y más lejos, en su neurótica obsesión por verlo todo y olvidar su origen. Alejandría se mece en brazos del aire, arrullada por los versos de un melancólico Cavafis. El Mediterráneo tiene el color del vino y la alborada es rosa a las espaldas de Ítaca. La sangre de Grecia rezuma en mis arterias mientras escribo aquí, en España.

Fue aquélla una edad en que el hombre pareció atrapar el sentido de la vida, hacer suya la propia existencia, en comunión con la Naturaleza y con el Tiempo, y en paz con los dioses hasta donde ello era posible. Fue un momento fugaz en la historia humana y tal vez irrepetible. Y ese instante luminoso se produjo merced a una civilización que jamás, salvo en los días de Alejandro, se constituyó como un único Estado, pero que alentó su conciencia de nación en su espíritu de unidad cultural. El milagro griego se produjo porque aquellos hombres nunca se sintieron hermanados por los lazos de la sangre, sino por la religión, los juegos deportivos, la poesía, el arte y el pensamiento. Vinculados por el corazón y la razón, su verdadera patria no fue otra que el alma y la razón. Y nos dejaron huérfanos al irse. Para ellos, en los momentos más elevados de su civilización, ser y parecer fueron la misma cosa.

Eran valientes al enfrentarse, venciendo el miedo, a un universo pavoroso, donde los dioses gobernaron con crueldad y bajo la norma caprichosa de sus pasiones desatadas. Y esos valientes alzaron desde la nada un nuevo mundo sujeto a la moral, a la estética, a la libertad y a la ley. Mejor lo expresa Balthazar, el álter ego del griego Cavafis, en la novela de Lawrence Durrell: "Todos buscamos motivos racionales para creer en el absurdo".

El hombre griego intentó integrar los saberes, llegar a ser un hombre total, organizar el caos fragmentado bajo la unidad de la luz del pensamiento. Bautizó a las estrellas y a las constelaciones con los mismos nombres con que ahora las conocemos, y a los sentimientos, a las pasiones y a la mayoría de las ramas del saber humano. Inventó también la literatura y la reflexión sobre el ser. Y se preguntó, antes que nadie, qué es lo que somos. Lo gracioso es que no lo sabemos muy bien todavía tantos siglos después.

Imaginativos, soñadores, audaces, curiosos y llenos de coraje, los griegos se enfrentaban a la vida con esperanza y vigor. Sabiéndose mortales, sin creer en una vida más allá de la vida, con el horizonte del no-ser delante de sus pies allí en las honduras del Hades, supieron también ser alegres. Por eso, mientras otros pueblos han conquistado grandes territorios del mundo a lo largo de la Historia, ellos conquistaron algo mejor: nuestras mentes y nuestros corazones. Nos enseñaron a reír, a reflexionar y a llorar.

La gran hazaña de los griegos fue cincelar el alma del hombre libre, por eso todos somos griegos. Y su principal tarea fue exigirse y exigirnos que todo se lograse en el curso de la vida: el amor, la dignidad, el honor, el saber, la alegría y la cordura. Así, también nos enseñaron a vivir la vida. Nada menos... "¡Déjame recordar el silencio de tus profundidades!", pedía el poeta Hölderlin, añorante de la Grecia eterna.

Fue aquí, en el Mediterráneo, en el mar de la pasión, donde sucedió el gran milagro. Y tal vez la razón última por la que aquellos hechos extraordinarios acontecieron la explica Platón, en su diálogo Timeo, en boca de un sacerdote egipcio: "Vosotros los griegos", dice dirigiéndose al legislador Solón, "siempre sois niños. ¡Un griego nunca es viejo!".

jornada poètica

 

Ahir vam assistir a la segona jornada del cicle Poesia a les Caves d’enguany, el festival poètic de Sant Sadurní d’Anoia, dirigit pel poeta i amic Santi Borrell.

Aquestes son les tres autores que van llegir el seus poemes:

Mar Fontana, llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona, exerceix d’editora i lingüista, escriu crítica literària i col·labora en diversos mitjans com ara el digital de cultura Núvol i les revistes Els Marges i Quadern. Ha publicat el llibre de poesia Terragra (L’Albí, 2017) i ha tingut cura, juntament amb Jaume Huch, del llibre col·lectiu La terra sagna (L’Albí, 2018).

Núria Mirabet ha conreat el gènere poètic durant força temps, però Lianes o les rates que imiten l’Esther Williams és el primer recull de poemes que publica.

María Rodríguez Sandía. Del seu primer poemari, Estacions elementals (Neopàtria, 2020), se n’ha fet una edició en format Cd amb els poemes recitats per ella mateixa i incorporant alguns efectes i músiques creades expressament per Roger Subirana.

Mudar les ales i esmolar les plomes, és el títol del segon llibre de la vilafranquina, publicat per l’Editorial Neopàtria. El poemari va ser gestat durant dos mesos de reclusió per covid a l’estiu de l’any passat. Aquesta situació fa que l’autora explori i doni veu i forma a sentiments i pensaments deixant que “les paraules s’escampin i esquitxin com plomes esmolades”. L’autora hi expressa el sentiment de frustració i ràbia continguda per la impotència de no saber quan podria recuperar la normalitat i la veu, que és la seva eina de treball principal.

cuines literaries, 2

 

Res no m’agrada tant

I
res no m'agrada tant
com enramar-me d'oli cru
el pimentó torrat, tallat en tires.

Cante, llavors, distret, raone amb l'oli cru, amb els productes de la terra.

M'agrada molt el pimentó torrat,
mes no massa torrat, que el desgracia,
sinó amb aquella carn mollar que té
en llevar-li la crosta socarrada.

L'expose dins el plat en tongades incitants,
l'enrame d'oli cru amb un pessic de sal
i suque molt de pa,
com fan els pobres,
en l'oli, que té sal i ha pres una sabor del pimentó torrat.

Després, en un pessic
del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa,
agafe un tros de pimentó, l'enlaire àvidament,
eucarísticament,
me'l mire en l'aire.
de vegades arribe a l'èxtasi, a l'orgasme
cloc els ulls i me'l fot.

Vicent Andrés Estellés,

“Res no m’agrada tant”, del poemari Horacianes, publicat per primer cop a Les pedres de l'àmfora, Obra Completa, volum 2, València: Eliseu Climent, 1974, pàg. 215.

Recepta d'escalivada al forn

Ingredients:

Albergínies
Cebes
Pebrots vermells
Sal
Oli d'oliva verge extra
Alls

Elaboració:

Preescalfem el forn a 180ºC

Renteu totes les verdures sota l'aixeta de l'aigua i acomodeu-les en una safata de forn.

 
Hi afegim per sobre una mica d'oli d'oliva verge extra i de sal.

Quan el forn està preescalfat, fiquem la safata i deixem coure uns 50 minuts.

A meitat de cocció els donem la volta perquè es cuinin de forma homogènia.

Quan les verdures estiguin cuinades, traiem la safata del forn. Més tard, les pelem i tallem a tires.

 

Afegim tot el suc que hi ha a la safata.

Un cop fredes amanim amb oli d'oliva verge extra, sal i uns alls picats finalment.