irene sola, obra 3

 

Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres

Irene Solà

Anagrama, 2023

Pàgines : 184

SINOPSI :

    Amagat entre muntanyes acinglerades i desavinents, en algun lloc remot de les Guilleries transitat per caçadors de llops, bandolers, emboscats, carlins, sortilleres, maquis, pilots de ral·lis, fantasmes, bèsties i dimonis, el mas Clavell s’agafa a terra com una paparra. És una casa, sobretot, habitada per dones, on un sol dia conté segles de records. Els de la Joana, que per trobar marit va fer un pacte que inauguraria una progènie aparentment corcada. Els de la Bernadeta, a qui manquen les pestanyes i, de tanta aigua de farigola com li van abocar als ulls quan era una nena, va acabar per veure el que no li tocava. Els de la Margarida, que en lloc d’un cor sencer en té un de tres quarts, rabiüt. O els de la Blanca, que va néixer sense llengua, amb la boca com un niu buit, i no parla, només observa. Aquestes dones, i més, avui preparen una festa.

Et vaig donar els ulls i vas mirar les tenebres, d’Irene Solà: 

L’alè sobrenatural

    Irene Solà narra, amb una alta maduresa i una imaginació agosarada, una saga familiar des de la mirada de cinc generacions de dones a Et vaig donar els ulls i vas mirar les tenebres.

per Ponç Puigdevall

Quadern/El País

10/05/2023

    "L’Alexandra, filla de la Marta, neta de la Dolça, de petita s’entestava a esbrinar l’edat de la seva besàvia Bernadeta. La impacientava que la resposta fos que molts, o que no ho sabia, o que s’havia despistat en comptar-los: exigia concreció, creia que la majoria de coses que formaven l’entorn familiar al mas Clavell, a les Guilleries —l’escenari gairebé exclusiu d’Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres—, eren “ridícules i poc acurades”, i no entenia que “en aquella casa, i en aquella muntanya, i a tot arreu, si ho pensaves, el temps havia fet sempre el que li havia donat la gana”. És just aquesta independència irredempta del pas del temps que Irene Solà (Malla, 1990), a la seva última novel·la, agafa com a motiu rector per narrar, amb una alta maduresa tècnica i una imaginació agosarada, una saga familiar vista des de la mirada de cinc generacions de dones: moltes i diferents són les vivències de cada una —amb caçadors de llops, amb bandolers, amb carlins, amb feixistes i republicans, amb maquis, amb treballadors que construeixen una presa, amb tractoristes entusiastes dels ral·lis—, però totes menyspreen la raó i la lògica, viuen empresonades en un món fet de mites, supersticions i rondalles, i accepten com a únic camí possible la fantasia, la intuïció emfàtica del paper altíssim de la imaginació per encarar-se a la sordidesa de la vida real i apropiar-se i subvertir l’esmerat procés de destrucció de la seva feminitat per part del despotisme masculí.

    És en aquesta zona d’alè sobrenatural on el lector d’Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres s’instal·la des de la primera pàgina, escoltant en tot moment una veu desbordant de passió per narrar com si defensés el sabor de les velles llegendes explicades a la vora del foc: és de matinada i al mas Clavell —”cada racó tenia una negror pròpia, pesada, cavernosa i pregona”—, la Bernadeta dorm “com una fruita podrida caiguda de l’arbre”, sense saber que totes les dones mortes de la família s’han reunit al seu voltant per organitzar el banquet amb el qual li donaran la benvinguda a l’altre món una vegada deixi de respirar. Es desenganyarà si pensa el mateix que la seva filla, la Margarida, i s’imagina “el seu traspàs com un esclat lluminós, un espasme de glòria, un goig definitiu, un èxtasi ofegador al so dels llaüts i les trompetes d’un exèrcit d’àngels”: hi trobarà “només una rotllana de dones brutes i malcarades. Grotesques i ordinàries”, “com si fos el mateix dimoni obrint-li les portes de l’Infern”. Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres és un mosaic de jovialitat, humor, llum vitalista i joc escatològic, una farsa carnavalesca —l’eufòria dels cossos es mescla amb la putrefacció de la carn, i les ridiculeses són serioses i terribles— on les dones mortes, mentre van enllestint els preparatius de l’àpat homèric que retran a la seva parenta, recorden els avatars de les seves vides, sempre extravagants i imponents gràcies al torrent verbal de la prosa d’Irene Solà, veloç i tocada d’una magnètica audàcia lírica que transmuta cada racó de la novel·la com aquell llamp que cau durant una nit de tempesta i “es va estendre com una teranyina i va il·luminar les muntanyes i els arbres. Va assenyalar les gotes de pluja, el camí, l’hort, l’era, i la teulada”.

    No és menor el grau d’eficàcia de l’autora en el moment d’anar distribuint els fils infinits de les històries que hi desgrana sense que ni una sola se li escapi de les mans i quedi òrfena de conclusió. En un primer moment, el lector pot pensar que se li escamoteja alguna informació, que no disposa de les dades necessàries per entendre els moviments que presencia —la matriarca de la família, per exemple, agafa un drap, tres ganivets, una madeixa de cordill i un ganxo, la Dolça carrega tres cossis i una cadira, i totes dues surten a fora i ho deixen tot sota un castanyer—, però després d’unes quantes històries, quan altres assumptes li han segrestat igualment la fascinació, de sobte obté els detalls que li faltaven: sense adonar-se’n, havia estat presenciant els preparatius per escorxar un cabrit. El lector només ha de tenir paciència i confiança: el dibuix de la història sempre es completa perquè el traç d’Irene Solà a Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres és d’una precisió mil·limètrica."