irene solà, obra 2

 

Els dics

Irene Solà

l’altra editorial, 2018

pàgines: 256

Premi Documenta de narrativa 2017

SINOPSI:

    Aquesta és l’Ada. Aquest és el gorjablanc. Aquest és en Loki, i aquesta és la terra fosca, com una boca oberta. Aquest és en Vicenç de Can Ballador preguntant-li a l’Ada si encara no se l’ha fotut. Aquesta és la Jèssica S. en el seu racó d’Anglaterra rural i aquest és el pare Ballador dins d’un tractor. Aquest és en Tripi, i aquests són els silurs del pantà de Sau nedant a les fosques, i la vaca Samantha i els porc senglars amagats. Aquests són els dics. I aquestes són les paraules, i les històries, i els contes, i les coses que una escriu, que una explica, que una diu o escolta o pensa o sap o sent o inventa o pren, com un riu d’aigua ràpida, freda i molla.

Irene Solà, set tota la vida

per Marc Farràs Piera

Revista Mirall

04/09/2018

    "Després de llargues setmanes de calor tropical que han deixat la ciutat seca, groga i estabornida, gairebé irreconeixible, Londres es retroba amb ella mateixa en una plàcida tarda anglesa de finals d’estiu. Pel carrer principal de Stoke Newington, barri familiar del nord, transiten parelles amb cotxets, joves amb bicicleta i obrers que surten de la feina. Davant del deliciós The Last Crumb Cafe hi ha l’entrada al cementiri d’Abney Park, punt neuràlgic de la cultura anglosaxona. Daniel Defoe i Joseph Conrad hi van viure just a la vora, Edgar Allan Poe hi passejava de petit en sortir de l’escola, i Amy Winehouse hi va gravar el cèlebre videoclip Back to black.

    El temps passa, però la mística es manté. Aquesta necròpoli gòtica plena de tombes esquerdades i làpides engolides per la vegetació també serveix d’inspiració a l’escriptora i artista Irene Solà. Nascuda a Malla (Osona) el 1990 i amb una trajectòria meteòrica que enllaça poesia, videoart, teatre i art plàstic, Solà viu a Londres des de fa tres anys i combina la feina de gestora cultural a la Whitechapel Gallery amb diversos projectes artístics. Amb la novel·la Els Dics (L’altra, Premi Documenta 2017) ha debutat de manera fulgurant en el paisatge literari català. Els elogis unànimes que ha rebut confirmem els millors auguris per a una veu literària tan poètica i juganera com innovadora i ambiciosa.

El món, un escenari

    El principi de tot fou la curiositat. Les ganes de veure-ho i descobrir-ho tot. En la biografia de Solà, vida i expressió artística són inseparables. Estudia Belles Arts a Barcelona, va d’Erasmus a Islàndia, fa un màster a Brighton i s’estableix a Londres. Mentrestant, Solà no deixa de treballar, pensar i crear. L’obra és indestriable de l’experiència, des de la infància rural fins a la maduresa cosmopolita, des de les lectures de Joyce i Melville fins als viatges exòtics, sense oblidar el complex i sovint dolorós trajecte emocional de totes les persones que porten anys lluny de casa.

    I amb tot, sempre hi ha escenaris decisius, germinals. La Plana de Vic, per descomptat, però també la descoberta inesborrable del Cercle Polar Àrtic. Davant del dilema de marxar d’Erasmus a Turquia o a Islàndia, Solà va decidir allunyar-se del Mediterrani i enfrontar-se al gel i als estius sense nit. Amb un punt de surrealisme. A Reykjavík va destil·lar melons, va construir pistes de bàsquet i va presenciar un concert de sirenes de vaixell. També hi va veure postes de sol eternes de color rosa i taronja i va meravellar-se davant la puresa glacial dels fiords. I el més important, va descobrir les possibilitats de treballar sense limitacions de cap tipus. L’escriptora recorda Islàndia com “el país del sí”, una terra on va gaudir d’una llibertat absoluta per pensar i crear que no l’ha abandonat mai més.

    Si hagués nascut al segle XIX, Solà hauria pogut ser perfectament exploradora àrtica o una naturalista intrèpida. Aventurera, excel·lent conversadora, lúcida i optimista, l’osonenca ha trobat a Londres un equilibri estimulant que l’inspira i la manté en constant febre creativa. Des del seu refugi de Clapton, i part activa i privilegiada de l’escena creativa local, Solà ha continuat un projecte literari que va començar amb el poemari Bèstia (Galerada, 2012, Premi Amadeu Oller i traduït a l’anglès) i que ara viu un moment dolç després de l’excel·lent acollida d’Els Dics.

Manual d’escriptora

    En la línia de Marta Rojals o Maria Guasch, Solà parteix d’una contemporaneïtat indiscutible – precarietat, incertesa, nomadisme – treballada amb sobrietat i un punt de distanciament per tot seguit enlairar-se a una realitat pròpia i genuïna, més misteriosa, tan aviat costumista com de sobte fantàstica, ara dramàtica i adés delirant, sempre en el marc d’un paisatge perifèric absolutament protagonista. Aquí la germandat literària amb Alícia Kopf és evident, també per l’estil fragmentari, gairebé de bitàcola, i per la polièdrica capacitat comunicativa de la veu narradora.

    Solà defensa la màxima faulkneriana segons la qual un escriptor necessita tres coses: experiència, observació i imaginació. I s’hi aplica amb entusiasme: Solà viu, parla, passeja, viatja, llegeix, treballa, escolta, pregunta i reflexiona. També imagina, projecta, fabula i juga.

    El resultat és una obra de gran força estètica i múltiples capes de significat, que ha culminat, de moment, en una novel·la elèctrica, seductora i amb passatges memorables. Els dics és moltes novel·les i moltes coses alhora. És la història de l’Ada, la protagonista, que torna a casa, al poble, plena de dubtes després d’una etapa a Anglaterra. És el retrat d’una família a la Catalunya rural contemporània, de les feines del camp, dels temps morts i dels desitjos i frustracions inherents a tota comunitat humana. És un paisatge dominant, absolut, implacable i amb veu pròpia – fauna inclosa. És un calaix de sastre (o un barret màgic) d’on surten tota mena de relats, gèneres i experiments narratius. És també un exercici d’estil. I quin estil!

    A Els dics destaca per sobre de tot la riquesa expressiva pròpia d’algú que estima, coneix i juga amb totes les possibilitats de la paraula. El domini de la llengua per part de Solà és admirable, enlluernador, si no extraordinari. Hi ha secundaris robaescenes, animals inquietants i epifanies nocturnes. També fragments de brutalitat, llambregades de crònica negra i rondalles mallorquines. Amb el punt just de tendresa, d’ironia i de fantasia, segons el cas. A partir d’uns personatges sotmesos a les forces d’una natura magnètica i feréstega, Solà converteix Els Dics en un viatge-mosaic on es fa palès el batec poètic de l’autora i el seu desig de manipular la literatura com un tros de fang. El seu triomf com a escriptora és oferir al públic una experiència literària tan sorprenent com addictiva.

La joia d’escriure

    Els dics és un llibre singular perquè el goig de l’autora hi és perfectament visible, gairebé palpable. L’alegria amb què Solà ha perfilat i modelat cada frase, cada escena, cada descripció, es transmet al lector amb una força insòlita.

    Massa sovint l’ofici d’escriure s’explica com un via crucis i els seus protagonistes presenten un aire turmentat i angoixat ben poc atractiu, com si, a la manera de Flaubert, la gestació d’un text impliqués de manera fatal i inevitable un patiment insuportable.

    El cas de Solà és ben diferent. Els dics és un llibre irradiador perquè l’autora ha xalat de valent escrivint-lo. I es nota. No només durant la lectura, també en la conversa. Lluny de la solemnitat d’altres coetanis, Solà s’expressa amb la seguretat i la confiança dels artistes independents, lliures i apassionats. Concebent l’escriptura com un joc seriós, Solà la despulla d’artifici i de pompositat i la converteix en un terreny per a l’exploració alegre i la diversió responsables.

Viatge d’anada… i tornada?

    Pel cosmos referencial de Solà desfilen Rodoreda i Víctor Català, també Laxness i Plath, i bona part dels poetes i artistes emergents catalans. Però hi ha vida més enllà de la literatura. Encara que Londres demana atenció absoluta i xucla totes les energies, Solà està atenta a tot el que passa a Catalunya sense deixar de projectar la seva creativitat a latituds llunyanes. Té clar que l’etapa anglesa tard o d’hora s’acabarà: “és important marxar de Londres mentre encara estàs devorant la ciutat, i abans que la ciutat comenci a devorar-te”. Barcelona és un imant poderós, però intueix que abans i després hi haurà altres estacions.

    Si a l’esport es juga com s’entrena, Solà escriu tal com viu. Apassionadament. Els ulls ben oberts i la mirada àmplia, expectant, lluminosa. Amb honestedat, esprement el privilegi de la llibertat i amb una autoexigència espartana. Més enllà dels estímuls de la vida a l’estranger, del talent i de les circumstàncies, Solà treballa, treballa i treballa.

    I si ja és difícil compaginar les obligacions laborals i el compromís amb l’escriptura, fer-ho a Londres té un mèrit particular. Solà ha entès perfectament els límits i les possibilitats d’una ciutat centrífuga com poques, i alhora amb una inesgotable capacitat regeneradora.

    Com la Londres de tants altres catalans, la de Solà és una ciutat de màxima exigència i amb multitud d’escletxes per a l’evasió i la descoberta. El mercat de fruita i verdura de Ridley Road, les jams del pub Shackelwell Arms i els passejos per les immenses maresmes de Walthamstow són tan rellevants en el seu dia a dia com l’estol quasi infinit de galeries d’art i les sessions de dilluns al Castle Cinema o al mític Rio de Dalston.

    Recordant Armand Obiols, que afirmava amb gravetat que en català només es pot escriure seriosament des de l’exili, pregunto a Solà com influeix la distància en la seva obra i, més concretament, quina petjada hi deixa Londres. De seguida treu ferro a la qüestió. Els temps han canviat. Les necessitats i les circumstàncies dels artistes, també. I afortunadament els exilis d’ahir no tenen (gairebé) res a veure amb els d’avui."