Iniciem el nostre viatge anual -que fem enguany a Reus- el passat divendres 26 d'abril a 75 quilòmetres de la capital del Baix Camp, a Pinell de Brai en un celler avui en desús.
L’edifici, un celler cooperatiu, va ser definit pel dramaturg Àngel Guimerà com una de les catedrals del vi. El celler modernista de Pinell de Brai és l’expressió arquitectònica del cooperativisme agrari a Catalunya de finals de segle XIX. La seva construcció s'encarrega a Cèsar Martinell el 1919 que utilitza tots els elements de l’arquitectura tradicional catalana, l’estètica modernista, i ho enriqueix amb les innovacions tècniques del seu mestre Antoni Gaudí. L’edifici va estar totalment construït em tres anys.
La llum que es filtra entre els finestrals, la planta que recorda la d’una església i la sensació d’amplitud recrea l’interior d’una catedral gòtica. Però més enllà de la bellesa arquitectònica de l’edifici, Martinell crea un espai funcional destinat a la producció de vi (a las seves tines t trulls es podien arribar a emmagatzemar 2.500.000 litres de vi). Per això, hi incorpora importants innovacions tècniques: l’estructura de naus basada en arcs parabòlics, el sistema de ventilació a través de grans finestrals o l’aïllament en càmeres dels recipients per a l’elaboració del vi.
Durant la Guerra Civil., per preservar l’edifici dels bombardejos, van retirar tortes les teules de la teulada, per simular que l’edifici ja havia estat atacat; aconseguint que no fos un objectiu militar.
L’element més característic del celler és sens dubte el fris de ceràmica vidriada de la façana dissenyat pel pintor Francesc Xavier Nogués, on se succeeixen escenes de la verema i de l'elaboració del vi i l'oli, que fou incorporat a l’edifici l’any 1949.
Després d’un tast d’un vi blanc de la varietat garnatxa blanca de la zona – però no de Pinell de Brai, on pràcticament totes les vinyes van ser arrancades l’any 2000- i un oli elaborat amb les varietats, també locals, empelta, parca i arbequina, van dirigir-nos al següent punt de la nostra ruta d’avui: les Coves Meravelles, a Benifallet.
El conjunt de coves, situades a la serra de Cardó, una de les serres més característiques de las terres de l’Ebre, va ser descobert pel Grup d'Investigacions Espeleològiques (GIE) del Centre Excursionista de Gràcia, al llarg dels anys 1967 i 1968. El grup descobreix la Cova Marigot, l'Avenc del Sifó i la Cova Meravelles, que s'afegiran a les ja existents. Les sis cavitats subterrànies són: Avenc del Sifó, Avenc del Cataclisme, Cova de l’Aumidiella Gran o de Xafa-roques, Cova Marigot, Cova del Dos i Cova Meravelles.
Les coves que es poden visitar son: La Cova Meravelles i la Cova del Dos. Iniciem la visita per la del Dos, que rep el nom perquè té dues boques d'entrada. Aquesta cavitat té importància a nivell històric, ja que hi ha hagut una presència humana continuada. A la Cova vam veure la reproducció d'un vas campaniforme i d'una àmfora. Restes que conformen, amb diferents puntes de llança i sílex i tres enterraments, les restes arqueològiques del Neolític superior trobades en aquesta cova. Les restes es poden visitar al museu arqueològic de Barcelona i al Museu de les Terres de l'Ebre, a Amposta.
La cavitat té 235 metres, dels quals se'n visiten 25. Com altres coves de la zona, durant la Guerra Civil, molt dura per aquestes contrades, van servir de refugi per la població civil.
La Cova Meravelles té onze sales,, de les quals vam visitar tres. Amb 510 metres de recorregut i uns nou metres de desnivell, destaca per la seva profusió de formacions rocoses que té.
La primera sala del recorregut és “La sala dels Llapis”, on trobem un munt d'estalactites estalagmites que rodegen una estalagmita totalment cilíndrica en forma d'espelma.
A “La sala de l'amfiteatre”, destaca la presència dels “gours” o llacs que gràcies a l'aigua i al mineral que arrastren fan unes formes circulars que conformen com les grades d'un amfiteatre. Una altra formació que trobem és el bròquil, degut als esquitxos de l'aigua. També trobem una de les formacions més estranyes: les excèntriques. Les banderes són unes formacions penjades del sostre, igual que les estalactites, però enlloc de ser rodones són planes,.
Acabem el recorregut a “La sala de la música”, la sala més petita però en trobem un resum de totes les formacions que hi hem anat trobant al llarg del recorregut; estalactites, estalagmites, anemolita, columnes, banderes, macarrons i excèntriques. Aquesta sala se l'anomena d'aquesta manera perquè hi ha unes estalactites que semblen els tubs d'un orgue. En tocar-los amb la punta dels dits emeten diferents sons, degut a que al darrera hi ha un espai buit que fa de caixa de ressonància.
Després de dinar i per finalitzar la jornada, i abans de marxar cap a Reus, donem un petit tomb per l’Ebre amb el llagut de Benifallet, una embarcació que intenta ser una rèplica dels antics llaguts que durant anys van trafegar per l'Ebre. Els llaguts podien transportar mercaderies de fins a 30 tones riu avall i 16 riu amunt.
“L’Ebre tenia el color de la terra i rosegava la vora igual que una bèstia fura. Els llaüts es gronxaven i les amarres, tibants, semblava que anaven a petar d’un moment a l’altre.”
Riada, dins Històries de la mà esquerra
Jesús Moncada
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada