reus, la crònica 2

 

    El dissabte 27, en l’acte central del nostre viatge, ens vam trobar amb la Montserrat Corretger, autora del llibre “La pensió d’alemanys”, i quatre clubs de lectura de Reus a la Biblioteca Xavier Amorós, la central de Reus. La trobada, inscrita en les actes al voltant de Sant Jordi a la ciutat, es va produir gràcies al treball i dedicació de la Marta i la Cristina, responsables de la Biblioteca.

    Montserrat Corretger (Reus, 1950), autora de La pensió d’alemanys, és historiadora de la literatura, crítica literària, professora de Llengua i Literatura Catalanes a secundària i de Literatura Catalana a la Universitat Rovira i Virgili. Actualment jubilada, aquesta és la seva primera novel·la, encara que, com ens va anunciar durant la xerrada, ja està treballant en una segona.

    A La pensió d’alemanys, com diu Lluïsa Soaz a la seva ressenya, “se’ns ofereix una història al compàs de la intensitat i variacions de la llum estacional, «la llum daurada de l’estiu», la «llum magnífica de les minves de gener», «la llum tamisada i clara» o la llum que aporta pau i concentració. La llum d’una ciutat especial, síntesi de tradició i obertura, amb gran sentit de país i de progrés, Reus, «una vila projectada al món». Com si escoltéssim les variacions d’una composició musical amb una sensació de crescendo, en augment progressiu, et vas amarant de la llum d’una història que ja no t’abandonarà.”

    A la presentació, Montserrat Corretger va exposar la gènesis de l’obra com el desig d’abocar en ella tota una vida dedicada a l’estudi i ensenyament de la literatura, en concret les obres de final del segle XIX i les primeres dècades del XX, així com el deute amb autors francesos realistes i naturalistes, com Balzac o Zola.

Al 1er pis d'aquest edifici es trobava
la pensió.

    La novel·la, va destacar l’autora, es nodreix d’una vivència personal, d’un món existent i real, per això el temps verbal de la narració és en present. A l ’hora de escriure va tractar de distanciar-se emocionalment dels fets narrats, deixant que siguin el mateixos personatges, al llarg dels diàlegs, els que ens mostrin com eren i com van viure aquells moments de incertesa i canvis profunds.

    Desprès de la trobada, vam visitar la Biblioteca Xavier Amorós, que porta aquest nom en memòria del poeta i prosista reusenc Xavier Amorós Solà (Reus, 1923-2022), autor de Guardeu-me la paraula o Qui enganya, para, Premi Carles Riba 1964.

    El següent punt de la nostra ruta va ser el Museu del Vermut, que visitarem i dinarem.  L’edifici, de 1918, es tracta d’un edifici industrial obra de Pere Caselles que acollia la fàbrica Rius Gatell. La col·lecció del museu recull més uns 6000 articles, 1800 ampolles, 400 cartells, 3000 etiquetes i centenars d´objectes de publicitat relacionats amb el vermut, com cendrers, gots, xapes, documents, cartes, postals o safates.

    Acabada la sobretaula, ens vam encaminar a la Plaça de La Patacada, on al seu subsòl visitarem un refugi antiaeri de la Guerra Civil. El refugi de la Patacada es va construir entre 1937 i 1938, tenia quasi cinc-cents metres de galeries, amb cinc entrades i capacitat per a 1.200 persones. Era el tercer més gran que es va construir.

    Reus fou una de les ciutats que va patir més bombardejos, per aquest motiu va destacar en les actuacions de defensa passiva, amb la construcció d'una xarxa de refugis públics —divuit, en total— en què es volia poder encabir tota la població. I d'altra banda, amb la construcció de prop d'un centenar de refugis per iniciativa veïnal, associativa o particular, dins el nucli urbà, a més de desenes de refugis —una quantitat difícil de determinar— en els masos del terme. Tot plegat, una ciutat en què es van bastir un centenar i mig, si no més, de refugis antiaeris.

    Aquesta acció de defensa civil, basada molts cops en el voluntarisme —sobretot en el cas dels refugis veïnals i particulars— i amb un paper destacat de les dones com a força de treball, va obtenir un resultat significatiu pel que fa a la preservació de vides humanes. Després de més d'un any de bombardeigs, amb un centenar d'atacs i nou-cents edificis afectats, el nombre de víctimes quantificades es mou per sota de les 240.

Per finalitzar la jornada, vam gaudir de l ’obra de teatre “Pols de diamants”, al teatre Bartrina.

    Aquest teatre està estretament vinculat al Centre de Lectura (entitat dedicada a la difusió de tot tipus de manifestació cultural, centenària a la ciutat), als jardins del qual, el 1904 s'instal·là un escenari per acollir les representacions de la Secció Dramàtica de l'entitat. L'èxit de la iniciativa, motivà la construcció d'un escenari permanent al mateix emplaçament el març de 1905. Dotze anys més tard, el filantrop Evarist Fàbregas i Pàmies va finançar la seva reforma i ampliació en l'edifici actual.

    L’obra que vam veure, Pols de diamants, de Pau Coya, s ’inicia quan en Dani denuncia haver estat víctima d'una brutal agressió LGTBIfòbica, la seva història es torna viral. Les xarxes bullen, ocupa portades de diari i tertúlies televisives, i fins i tot fa que els màxims dirigents polítics s'hi manifestin. No obstant, hi ha alguna cosa del seu testimoni que sembla no convèncer els investigadors del cas i, sobretot, l'opinió pública. S'ho ha inventat tot? I en cas de ser així, què li ha portat a fer-ho?

    Pols de diamants està inspirada en uns fets ocorreguts el 2021 a Madrid, on un jove d'una vintena d'anys va denunciar que havia estat víctima d'una agressió homòfoba a la portalada de casa seva, al barri de Malasaña. Segons ell, un grup d'encaputxats l'havia immobilitzat i fins i tot li havien tatuat a les natges l'insult homòfob de "maricón". Com que a A Coruña hi havia hagut un homicidi uns mesos abans amb una agressió semblant, l'atac relatat pel jove de Madrid va fer saltar totes les alarmes públiques. Però l'incident va resultar ser una ficció, ja que la presumpta víctima en realitat havia patit una agressió en una sessió masoquista consentida com a treballador sexual que, si s’hagués fet pública, no només hauria estat assenyalat per la seva conducta sinó que hauria provocat també conseqüències amb la seva parella.

    Segons l’autor, l ’obra busca treure a la superfície les contradiccions de l'ésser humà. Com algú es veu abocat a mentir per tal d'intentar sobreviure a l'estigma. Algú que, com els diamants, pot semblar indestructible però es pot esmicolar d'una sola martellada. Com algú, sotmès a la voràgine mediàtica i a la crueltat de l'opinió pública, es veu abocat a mentir per tal d’intentar sobreviure a l’estigma, per tractar d’esquivar, sense èxit, la humiliació.

    Interpretada per Dafnis Balduz i Albert Salazar, al final de la representació va haver un debat entre el públic i els actors.