Ahir un grup de Vespres Literaris vam assistir a una nova edició del festival “Poesia a les Caves” que dirigeix el poeta i amic Santi Borrell.
L'acte, que tancava l'edició d'aquest any, es va desenvolupar a les caves Gramona.
Va obrir el recital (en el què es van anar alternant les tres veus poètiques) la poeta vilanovina Raquel Casas Agustí. Llicenciada en Filologia Hispànica i Doctorada en Literatura Espanyola, és professora de llengua i literatura. Ha publicat els llibres de poemes Astrolabi (2006), Les randes del Paradís (2007), La dona bilingüe (2008), Vessar el càntir (2019), Estimar Nick Kamen (2020), Contracció (2023) i el volum de contes Balcons que escupen mitges (2018).
PONIS
Vine a buscar-me a l’estació del tren.
Vine ara que tothom dorm
i el desig em penetra les cames.
Tinc els peus paralitzats
i pertot arreu s’escapen, brunzint,
paraules en una llengua estrangera.
Vine. Llançaré als teus peus
tots els versos com petits cadàvers.
Jugarem a palet. Inventarem ponis.
Mirarem la nit i els matins.
I escoltarem com la llum del dia
ens talla els somnis.
Vine. Les pestanyes només triguen
dos mesos a créixer.
Raquel Casas
Lídia Gàzquez Olivares (Sant Pere de Ribes), la segona veu de la nit, és llicenciada en Ciències de la Comunicació i professora de Llengua i Literatura. Té una àmplia trajectòria com a periodista, treballant a Canal Blau, com a guionista a La Xarxa Tendències (Xarxa de Televisions Locals) i col·laborat a mitjans com el Què Fem de La Vanguardia, la revista Castells o Catalunya Ràdio.
Ha guanyat diversos certamens literaris: al 2020, el 1r Premi del 27è concurs de Cartes d'amor de l'Ajuntament de Calafell; al 2022, el II Premi de Narrativa curta Antoni Sella dels Museus de Sitges i al 2023 el XV Premi Elsa Garcia de Narrativa Curta de l’Ajuntament del Papiol i el XXXVIII Premi Bernat Vidal i Tomàs de Poesia Vila de Santanyí 2023, aquest darrer pel seu primer llibre de poesia: L ‘animal perfecte
El primer poema d’amor
El primer poema d’amor
serà clar i serà sincer
com els ulls d’una criatura.
El primer poema dirà
que cap nit no dormíem,
que els trens passaven de llarg
i que totes les cançons
parlaven de nosaltres.
Els versos seran com sospirs,
les paraules volaran i
algunes lletres se’m tatuaran
al braç i hi deixaran petites erosions.
Les altres acabaran
enganxades als fils elèctrics
com uns ocells qualsevol.
Llegir el primer poema
serà com mirar dins d’un cos
calent, un cos furgant, remenat,
esqueixat i triturat pel desig.
Llegir-lo com si masteguessis
granets de sorra.
El primer és sempre potent, directe,
carnós, amarg, cec, moll, caníbal,
desbocat, rabiüt, èpic, profund
com una punyalada.
Un animal perfecte.
Lídia Gàzquez
Anton Ferret Baig (Vilafranca del Penedès) és llicenciat en Filologia Catalana i Comunicació Audiovisual i treballa a la Secretaria de Política Lingüística del Departament de Cultura.
Perdent la por és el seu primer llibre de poemes, però ha publicat alguns poemes a la revista literària #Branca i fa experiments de literatura digital a salnitre.com.
Col·labora regularment a L'Eco de Sitges i L'Eco de Ribes.
La por, tothom la vol tenir ben lluny
La por, tothom la vol tenir ben lluny
pro tu has dut un altre llit a casa.
Hi ve un fuster que restaura la vasa
d’un finestró i un ajudant que el bruny.
Tot ha d’estar llest entrat el juny
o potser abans si és que vols fer cas a
l’expert doctor que amb la mà el ventre rasa.
«Ara ja té, diu, la mida d’un puny».
El cos ho fa ben clar i ben evident:
ja fa molt temps que creix i se’t trasmuda,
pro tu ja saps que és així com t’ajuda
a estar a punt quan arribi el moment
de donar a llum, temuda benvinguda.
La por del part és l’única volguda.
Anton Ferret
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada