lectures d'estiu, cinc

Guia sentimental del Delta de l'Ebre

Joan Todó

Editorial Pòrtic, 2018

pàgines: 240

fragment:

“Val més que ho deixem clar d’entrada: jo no sóc del Delta de l’Ebre. No vaig nàixer allà; ni tan sols hi he viscut. Deltebre és a 45 quilòmetres de ca meua, gairebé una hora amb cotxe, i el lloc d’on jo vinc és força diferent d’aquella terra. A Barcelona, malgrat tot, hi ha una certa insistència a fer-me deltaic, oblidant que no totes les Terres de l’Ebre són el Delta, igual que no tot el Pirineu és a la Vall d’Aran ni tots els barcelonins viuen a les Rambles. En realitat, «Terres de l’Ebre» és una denominació que no m’acaba de fer el pes, no tan sols perquè el riu que passa pel meu poble té un altre nom, sinó també perquè se’m fa costa amunt aplicar-la a altres racons d’allò que, estrictament parlant, és la diòcesi de Tortosa.

Però «diòcesi de Tortosa» tampoc no és una denominació gaire confortable, admetem-ho, tot i que és l’últim refugi per abastar alhora Peníscola i Falset, Cinctorres i Vandellòs, és a dir, els límits reals del lloc on visc, als quals s’ha superposat una frontera administrativa, allà on hi ha el meu poble, que és completament artificial i no té gaire efectivitat. En el tràngol, la zona s’ha quedat sense un nom que m’acabi de satisfer: «Terres de l’Ebre» no és ben bé el mateix, i així ens movem sempre entre dos malentesos. Perquè si dic que sóc de la diòcesi, suposaran que sóc de missa, però si dic que sóc de l’Ebre s’imaginaran que tinc un arrossar, o un llaüt, a la porta de casa (i no és cap hipèrbole: això m’ha passat). No és l’únic problema de noms que trobarem: del Delta sempre se n’havia dit la Ribera però, d’ençà que riu amunt hi ha una comarca anomenada Ribera d’Ebre, l’expressió resulta confusa.

En realitat, per a mi igual que per a molts de vosaltres, el Delta és un espai altre, un paisatge exòtic, una curiositat desconcertant. Sempre ha estat allà, ben visible des del camp d’oliveres dels meus iaios, però no hi anàvem mai perquè sempre hi seríem a temps, pensàvem. Tant és així que el meu primer contacte amb ell va ser desoladorament trivial: una visita escolar. D’aquesta ho he oblidat gairebé tot: suposo que ens van parlar dels arrossars, de la fauna, de la flora, qui sap si de les feines d’abans, però no en recordo res més que el goig de passar un dia fora de classe i la imatge flotant, descontextualitzada, d’un pontet que passava per sobre d’una sèquia paral·lela a una filera d’aubes i, damunt del pontet, algun hippy parlant-nos d’ocells. O hi havia les sortides per fer campionats de cros escolar: recordo una cursa a Deltebre, quan encara no havíem après a anomenar-lo així , els seus carrers sense asfaltar, aixecats per instal·lar-hi les clavegueres, les cases amb hortet i perxa que es retallaven contra el cel, sense cap muntanya al darrere. Després va haver-hi les lectures: d’Arbó , de Vergés,  de Roig. I, gairebé immediatament, les vistes per la finestra del tren que, havent acabat la Secundària, em duia a Barcelona: una plana enigmàtica que començava més avall de l’Aldea. A Camarles, a l’Ampolla, pujaven al vagó uns éssers de parlar estrany, ràpid i fort, que, després de Sitges, quan el tren passava per la vora de la Cala Morisca, provocaven un moviment sísmic al vagó.

He de confessar que, durant un temps, en aquella època en què perpetrem les provatures literàries que després ens hauran d’avergonyir, vaig pensar, endut jo mateix per l’error que acabo de retreure als periodistes barcelonins, que del Delta en podia fer matèria d’efusió lírica. En el fons, més aviat imitava, païa lectures encara mal fetes. Al capdavall, el  Delta no el vaig descobrir realment fins als vint-i-cinc anys i la descoberta va consistir sobretot a adonar-me que no el coneixia, que m’era un lloc estrany, que no tenia dret a apropiar-me’l, que el meu horitzó primer era un altre de ben diferent.

Per això val més que no obriu aquest llibre esperant trobar-hi una guia feta des de l’entranya, un busseig en els meus orígens, un somorgollament en la terra natal. El Delta m’és, en bona mesura, aliè; no vaig poder anar-hi a lloure fins que no em vaig traure el carnet de conduir, quan ja vorejava la trentena ; però igualment he d’admetre que tan aviat com vaig poder gaudir de la llibertat que dóna tenir un vehicle i ser capaç de fer-lo anar, va ser cap al Delta que em vaig adreçar primer que res. Una bona part del que llegireu aquí, doncs, és el resultat de deu anys d’allargar-me al Delta amb el Citroën del meu pare, de dur-hi la dona a passejar, d’anar-hi a veure algun amic.

Després, evidentment, hi ha la trucada d’un editor proposant-me escriure això. Hauria pogut fer valer la confusió que deia al principi: jo potser sóc més vàlid per parlar dels flaons de Morella o de la simpatia dels amos del restaurant de Castell de Cabres, i segurament hi ha gent més capacitada que jo per parlar del Delta . Però li vaig dir que sí. És com si aquest llibre fos el resultat d’un desig: fer aquesta guia ha estat l’excusa per anar a restaurants, voltar per platges, caminar entre arrossars, fer fotografies. No he arribat a tot arreu; no ho he pogut veure tot: no espereu el llibre total, definitiu, sobre el Delta. La lectura d’aquest text no us estalviarà anar-hi; és tan sols una visió parcial i esbiaixada, i forastera, amb llacunes més grans que l’Encanyissada. Amb sort, hi trobareu consells que us permetin no repetir alguna de les meues marrades. La forma, aparentment enciclopèdica, no us ha d’ofuscar: aquest és un llibre ampliable. L’ordre alfabètic de les entrades, no ho negaré, és en bona mesura un caprici, però també una manera de permetre que us entregueu sense recança al plaer macedonià d’una lectura tastaolletes, discontínua. El Delta, aparentment tan diàfan, és també un laberint on, d’un punt a un altre, hi ha múltiples camins . La forma de diccionari m’ha semblat, paradoxalment, la menys fora-viadora per al lector.

Benvinguts.”