lectures d'estiu, nou

El fibló

Sílvia Soler

Columna Edicions, 2019

pàgines: 304

“Era possible que aquella casa, a la qual havíem anat a parar els meus germans i jo arrossegant l’ànima i que havíem trobat tan deteriorada, com un espectre del que un dia havia estat... era possible que guardés l’ànima de les coses bones del passat que s’esborrava, l’essència dels anys lluminosos, que ens connectés amb un batec latent que encara érem a temps de recuperar?”

Tres germans hereten la casa d’Alella on van créixer i decideixen anar-hi a viure. Serà el temps de la reconstrucció.

“Hi havia dies que desitjava que una rierada s’ho endugués tot, les recances, els llibres del pare amb les dedicatòries, les cadires del jardí que la mare s’estimava, la noguera malalta, les abelles».

fragment:

“Com que la meva mare va morir per culpa d’una punxada i a mi m’agradava tant el conte de la Bella Dorment, sempre vaig pensar que, al cap d’un temps, es despertaria.

El dolor del dia de la seva mort no va ser res; res, comparat amb la tristesa infinita que vaig sentir quan, al cap dels dies i les setmanes, vaig haver d’admetre que allò —la seva mort— era per sempre.

Amb els anys he arribat a entendre que aquest és el centre exacte de la pena, el clau al cor que ens acompanyarà sempre: saber que la mort és definitiva, entomar aquest mai més immens que es presenta davant nostre i que escapa a la nostra comprensió.

Som a primers d’octubre i encara fa força calor. Deuen ser les set del vespre. Sóc a la meva habitació, fent els deures, i la Judit juga a prop meu, damunt de l’estora, amb un joc de peces de colors. Les posa l’una damunt de l’altra i fa una torre. Quan aconsegueix que sigui ben alta s’emociona i pica de mans i xiscla: «Mira, Laura, mira!». Inevitablement, la mateixa excitació li fa fer algun moviment brusc i les peces van totes per terra amb gran estrèpit. M’hi enfado: així no puc fer els deures. L’hi aniré a dir a la mare. Ella em mira amb cara de xaiet i somriu: ara no caurà, ja ho veuràs, i torna a posar una peça damunt de l’altra. Ara sento uns cops a la paret que vénen de l’habitació del costat i segueixen un ritme sincopat. Pum, pum, pum. És l’Ignasi amb la pilota. L’hi he vist fer moltes vegades: llança la pilota contra la paret i l’agafa per tornar-la a llançar.”