lectures d'estiu, vuit

A l'amic escocès

Maria Barbal

Columna Edicions,  2019

pàgines: 320

El dibuix del jardí de l’hospital on dos soldats ferits s’estan curant porta una dedicatòria: «A l’amic escocès». La va escriure un noi nascut en un poble del Pirineu i està adreçada a un brigadista de la Guerra Civil Espanyola. Assistim a la infantesa i la joventut del Benet, al seu ampli ambient familiar, a com renuncia a la ciutat i, acabada la guerra, a una carrera artística. També, a la seva gran història d’amor i a l’amistat, que ha crescut forta en moments difícils i s’alça per damunt dels anys. El George ens assabentarà del que encara ens faltava conèixer de tots dos i llavors, com si fos un arbre, s’adona que ha posat les arrels a la terra de l’altre.

fragment:

“Érem tan joves que ens havíem dit adéu per sempre.

Llavors, quan ens vam conèixer, jo estava tan enrabiat amb aquella guerra, aquell desastre, amb aquella Espanya, que, sense saber més que unes poques paraules de castellà, les feia servir per renegar. Imagineu-me tal com era: vint-i-tres anys, musculat i no gaire alt, colrat, pèl-roig, i dient, farfallós, un discurs incomprensible. Com per sortir corrents del meu davant. El pobre Benet, al meu costat i sense poder parlar, escoltava la cadena d’errors que jo, amb el meu espanyol inepte, havia detectat en l’exèrcit republicà com si cada un fos culpa seva. Per què no li deia dretament que havia perdut tots els companys, dins del grup dels britànics del batalló Lincoln, la XV B.I., la que s’havia integrat en la 15a Divisió, on ell estava assignat?

El cas era que, després d’una nit difícil, i quan vaig fer una pausa en el meu desvari, el meu company d’ambulància, enviat més tard, com jo, a la mateixa cambra del mateix hospital base, anomenem-la olla de grills número u, estava escolrit com el guix i amb l’expressió desencaixada. Ni sabia encara com es deia ell!

Havíem arribat al vespre, l’hospital estava a les fosques, el sopar servit. Abans de dormir, ens van portar un panet i un vas d’aigua a cada un. A la sala se sentien sorolls variats, algun crit, gemecs, però també rialles, converses. Alguns devien estar a punt de rebre destinació al front i, segurament, aquell fet els accelerava les ganes de fer renou i d’oblidar-se’n. Així doncs, mentre us ho afigureu, jo em posaré la mà al clatell. Us asseguro que la ferida que hi tenia era com si una burxa clavada hi fes forat. El cap em feia molt mal, però almenys ningú no m’acabava d’insultar com li havia passat al Benet. Imagineu-vos això: el portalliteres de l’ambulància havia resultat que era un xaval del seu poble, que, en reconeixe’s tots dos, quan el Benet havia intentat parlar-li sense aconseguir-ho, havia rigut dient que ja entenia que el Benet no volgués tornar al front. Aquell soldat tenia taques rodones a la pell, us juro que la seva fesomia retirava a la d’un gos dàlmata. Vaja! Que llest! I és clar que no hi volia tornar! Qui volia anar cap a la mort o el dolor? Però, d’això a fer-se passar per mut amb un veí del poble! Em vaig quedar amb ganes de partir aquell morro a trossos i això que el Benet encara no m’era res. “