Sobre la terra impura
Melcior Comes
Editorial Proa, 2018
pàgines: 528
Un escriptor mallorquí que viu a Barcelona rep
l’encàrrec d’escriure la biografia de la Dora Bonnín, una actriu de teatre
espaterrant i polèmica que acaba de morir deixant tot un seguit de dietaris
íntims. De mica en mica el protagonista anirà descobrint que aquests dietaris
amaguen un secret molt fosc que podria desmuntar l’imperi dels Verdera, una
família molt poderosa de Mallorca, d’antics falangistes, que es va enriquir
fent sabates. La Dora va ser esposa de n’Higini, l’hereu dels Verdera, i
casualment el fill de tots dos, en Leo, fou el gran amic d’infantesa del nostre
escriptor. Amb aquest retrobament inesperat, la seva vida farà un gir que
l’obligarà a encarar el seu passat, tan lligat al dels Verdera, en una
peripècia que el durà a tastar els límits de fins on estan disposats a arribar
per preservar allò que tenen.
Melcior Comes narra un
retorn als orígens per descobrir un misteri familiar dolorós i terrible, una
crònica frenètica dels anys de terror de la Transició. L’autor basteix un relat
sovint delirant, magnètic, un thriller que ens arrossega des de les primeres
pàgines, una novel·la plena de veus i d’humor negre.
Premis Serra d’Or i Crexells 2019
fragment:
"Em vaig assabentar de la mort de la Dora Bonnín en
una andana de tren, mentre mirava de cua d’ull el diari d’un senyor que també
esperava el comboi per anar a Barcelona. Jo aleshores vivia en una petita
població de la Costa Daurada, on m’havia refugiat després de trencar amb la
meva parella. De la relació en quedava un fill de tres anys, molt ressentiment
i alguns deutes. El meu estat d’ànim oscil·lava entre un suau abatiment sense
dramatismes i un cinisme arrauxat i colèric (soc escriptor), una volubilitat
que em portava a emprendre tota mena de projectes literaris. Vivia al dia: feia
quatre anys que no publicava cap llibre. Anava fent gràcies al cada cop més
minso periodisme cultural (perdoneu la contradicció) i a diversos encàrrecs que
rebia de la meva editora, que devia sentir-se una mica responsable del meu
fiasco com a novel·lista. Havia estat seva la idea de publicar el meu últim
llibre un mes de juny, amb una coberta horrible i després de suprimir-ne cinc capítols
que tanmateix eren meravellosos.
L’editora m’encarregava informes de lectura, la
redacció de les notes per a les contracobertes i altres feines obscures —feia
de negre—, com ara transcriure les converses d’un baró holandès, «notable
industrial i col·leccionista d’art», amb la finalitat d’elaborar un primer
esborrany d’unes memòries en castellà que acabarien convertint-se en un obscè i
sensacional best-seller. Internet ho havia arrasat tot.
El diari de les Illes per al qual treballava com a
articulista i reporter «cultural» havia desaparegut; la premsa en paper que
encara quedava al peu del canó em feia cada vegada menys encàrrecs, a més de
pagar-me’ls —obeint el tòpic— tard i malament. La meva novel·la circulava
piratejada en dues pàgines web, les quals, per postres, només li posaven tres
estrelles de les cinc de la possible excel·lència. No sé què em molestava més,
si la fredor o bé el milenar de descàrregues que podia veure comptabilitzades;
la xifra augmentava cada dia, ho comprovava malaltissament. Pel meu compte
m’havia buscat classes de repàs —soc llicenciat en filosofia, tan sols—: unes
quantes tardes a la setmana anava a casa d’un parell d’adolescents embadocats
per controlar que fessin correctament els deures d’anglès, o intentava fer-los
entendre les subtileses dels pronoms febles, o el sentit d’un poema de
Verdaguer, o per què —fins i tot m’atrevia amb la química— el vinagre i l’aigua
oxigenada eren capaços de fer desaparèixer una moneda de coure de cinc cèntims.
Cobrava onze euros l’hora.
Aquest era el meu pla per a aquell matí de
primavera, quan vaig saber la notícia de la mort de la Bonnín: pujava a la gran
ciutat per entrevistar un fotògraf i passar la tarda amb el meu fill al pis de
sa mare fins que ella sortís de la feina. El règim de visites que havíem
convingut incloïa la tarda dels dijous, a més dels dissabtes i els diumenges,
quan jo me l’emportava al meu piset de solter i ens passàvem els dies jugant
amb la pilota al passadís, o bé anant amb tricicle pel passeig, o mirant vídeos
de gatets japonesos a YouTube fins que a ambdós ens guanyava la son.
Durant el viatge amb tren vaig buscar la notícia
de la mort de la Dora a Internet, amb el telèfon. Tenia tan sols
seixanta-quatre anys; la premsa no deia de què havia mort, però era fàcilment
conjecturable. La C majúscula feia estralls, també a casa meva —el padrí
patern, el còlon—; per sort el meu tiet Toni acabava de superar un C de
pròstata. A Twitter, la gent penjava fotografies d’ella, missatges de comiat
més o menys emotius, enllaços a algunes de les seves velles cançons
reivindicatives. Quant temps feia, que no veia la Dora Bonnín fora de la
televisió? Més de vint anys, sí. Mentre el tren s’acostava a Barcelona —Cunit,
Cubelles, Vilanova: inhabitualment arribaríem puntuals—, arran del mar que
tremolava sencer i lluminós, jo recordava la cantant, com n’era de fascinadora
quan, en aquella mansió vora el mar, a Mallorca, a principis dels noranta, era
tan sols la mare del meu millor amic. “
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada