Lea Ypi, autora i protagonista d'aquest llibre, va néixer a Tirana a finals del anys 70 i el va escriure a l'any 2021.
Actualment és professora de Teoria política i de Filosofia, està especialitzada en teoria crítica i marxisme i centra la seva recerca en qüestions vinculades a la justícia global, la migració i la teoria democràtica.
Quan era una nena, Lea Ypi , l'autora i protagonista, va ser testimoni de la fi del món. Del món que ella coneixia. Al 1990 el règim comunista d'Albània, el darrer baluard de l'estalinisme a Europa, es va desplomar.
Ella, adoctrinada a l'escola, no entenia per què s'enderrocaven les estàtues dels seus ídols polítics, ni per què havien de sobrevenir tots aquells canvis, però amb els monuments també van caure els secrets i els silencis: es van desvelar els mecanismes de control de la població, els assassinats i la repressió.
Dins l'entorn familiar aquest període també va portar sorpreses inaudites per a la Lea i va descobrir i entendre moltes coses sobre la seva família i els seus avantpassats.
El canvi de sistema polític va donar pas a la democràcia, però no va ser un camí de roses, la transició va suposar la reestructuració de l'economia, la pèrdua de llocs de treball, l'onada migratòria cap a Itàlia, la corrupció i la fallida del país.
El llibre reflexa, des de l'experiència personal, un moment convuls de transformació política que no necessàriament va desembocar en justícia i llibertat.
És una barreja de memòries, assaig històric i reflexió sociopolítica, on no falten les pinzellades d'humor, ja que tot ho anem veiem des dels ulls de la Lea, primer nena i després adolescent.
Sin noticias de Gurb es una novela humorística del escritor español Eduardo Mendoza publicada en el año 1991.
Sin Noticias de Gurb está situado en Barcelona mientras la ciudad está preparándose para los Juegos Olímpicos de 1992.
Una nave espacial aterriza en Cerdanyola, zona, Universidad Autónoma. con dos extraterrestres
El libro relata , la búsqueda del extraterrestre (Gurb) que ha desaparecido, tras adoptar la apariencia de Marta Sánchez, en la ciudad de Barcelona-
El narrador no es Gurb, sino otro alienígena que sale en pos de él tras convertirse en el conde-duque de Olivares, aunque va cambiando su apariencia a medida que avanza la trama, pasando a ser personajes como Miguel de Unamuno, Paquirrín, Isoroku Yamamoto, el duque de Kent o Alfonso V de León, y cuyo diario constituye la guía de la narración.
El protagonista comienza la historia con unas ideas y objetivos que van cambiando a la vez que él cambia para adaptarse a la forma de vida del planeta. La naturaleza de este relato es la sátira y la paradoja. El autor convierte a la ciudad absurda y cotidiana en el escenario de una carnavalada que revela el verdadero rostro del ser humano urbano actual y la acerada conciencia artística del escritor.
El compañero del narrador en la nave, Gurb, es el primero en salir a explorar la ciudad de Barcelona. Pierde contacto con el narrador hasta el final de la historia (de ahí el título de la obra), y al final se da a entender que este es su comportamiento habitual en todas las misiones encomendadas a la pareja. Su carácter es prácticamente opuesto al de su jefe, a quien no parece obedecer fácilmente: Gurb es independiente, tiene sentido del humor, y es mucho más intuitivo, por lo que demuestra entender mejor la naturaleza humana y se integra en su sociedad con mucha mayor facilidad. Además es el único de los dos que puede arreglar la nave.
También hace conclusiones muy extrañas y graciosas sobre la cultura humana. Estas conclusiones sirven para dos propósitos al mismo tiempo: en primer lugar, hacen que la novela sea graciosa, y en segundo lugar, hacen críticas muy reales y penetrantes sobre la sociedad.
Aquesta vegada us proposo que llegim una obra de teatre i que fem per tant, un canvi de gènere literari.
Concretament, que llegim Historia de una escalera de Antonio Buero Vallejo, una obra que ja es considera un clàssic de la la literatura espanyola del segle XX.
D'altra banda, aquest any es commemora el 75 aniversari de la seva estrena al Teatre espanyol. Per aquest motiu, es torna a representar durant aquests dies.
Per què llegir Historia de una Escalera?
La història se situa en la posguerra espanyola. I és la història d'una escala com poden ser les històries de moltes altres escales. Una història quotidiana de personatges quotidians amb els que ens podem sentir identificats.
Una història amb una gran galeria de personatges amb personalitats i vides de diverses generacions ben contrastats.
És també una història que ens parla de molts temes, l'amor impossible, l'enfrontament generacional, el pas del temps, la lluita per un futur millor, les il. lusions i les esperances...
Ens trobarem, també, amb la dialèctica entre la llibertat de l'ésser humà i la fatalitat del seu destí.
Una obra realista amb una dosi de crítica social com no podia ser d'una manera sent el seu autor el gran Buero Vallejo.
De lectura fàcil, és una obra que ens farà reflexionar i ens divertirà tant com ens emocionarà.
Ah! I em comprometo a organitzar la sortida al teatre amb Vespres si la representen a Barcelona.
una mirada a la educación alternativa y la familia en la naturaleza
En “Concentra. Libros i librerías”
“Capitán Fantástico, la aclamada película de 2016 dirigida por Matt Ross y protagonizada por Viggo Mortensen, nos presenta a la familia Cash, un grupo de seis hijos criados en un entorno aislado en medio de la naturaleza, alejados de la sociedad convencional. Esta película, catalogada como una comedia dramática, plantea un debate profundo sobre la educación alternativa, las presiones sociales y la búsqueda de la felicidad familiar. A través de esta crítica, exploraremos los temas centrales de la película, incluyendo el estilo de vida de los Cash, las controversias que genera su forma de educar a sus hijos, y el impacto del fallecimiento de la madre en la familia.
El estilo de vida de los Cash: Una educación fuera de lo común
Ben Cash, el padre, es un ex activista socialanarquista que, junto a su esposa Leslie, decide criar a sus hijos en un entorno natural, inculcándoles valores de autosuficiencia, pensamiento crítico y amor por la naturaleza. Sus seis hijos, con nombres inusuales que reflejan su filosofía de vida, reciben una educación no tradicional, basada en habilidades de supervivencia, conocimientos de diferentes idiomas, y una profunda conexión con el entorno natural. A diferencia de los sistemas educativos convencionales, los niños Cash aprenden tocando instrumentos, cazando, guiándose por las estrellas y teniendo un profundo conocimiento de la naturaleza. No hay tecnología, los valores tradicionales son reemplazados por las ideas de Noam Chomsky y se celebra el "Día de Noam Chomsky" en lugar de Navidad. Este estilo de vida aislado de la sociedad, a primera vista idílico y romántico, genera debates éticos, especialmente cuando se contrasta con la educación y la vida convencional.
Controversias en torno a la educación de los Cash: Un debate necesario
La película plantea una crítica al sistema educativo tradicional y a los valores de la sociedad moderna, mostrando las posibles consecuencias de una educación extremista. Si bien la formación autodidacta de los niños Cash resulta admirable en muchos aspectos, la falta de interacción social, la ausencia de una educación formal y la extrema rigidez en su crianza provocan interrogantes sobre el impacto a largo plazo en el desarrollo de los niños. La película no ofrece una respuesta sencilla; en cambio, invita al espectador a cuestionar las ventajas y desventajas de ambos sistemas educativos, el tradicional y el alternativo. La película muestra cómo los hijos, con el tiempo, empiezan a cuestionar el estilo de vida impuesto por su padre. Algunos aspectos como la salud mental y el desarrollo social se vuelven cruciales en este debate. La película no busca validar o condenar un modelo específico de crianza, sino incentivar a la reflexión crítica sobre la mejor forma de educar a los hijos en una sociedad en constante cambio.
El rol de la madre en la familia Cash: Una pérdida que transforma
La muerte de Leslie, la madre, marca un punto de inflexión en la historia. Su fallecimiento, a causa de un suicidio tras un trastorno bipolar, pone de manifiesto la fragilidad emocional de la familia y el impacto del aislamiento en su vida. La película muestra cómo la muerte de Leslie expone las carencias de la educación impartida por Ben, quien lucha por mantener la unidad familiar y el control sobre la situación, mientras sus hijos se cuestionan su estilo de vida y buscan otras alternativas. La ausencia de Leslie sirve como catalizador para el cambio y el crecimiento tanto de Ben como de sus hijos. La película enfatiza la necesidad de equilibrio y el impacto de la salud mental en la familia. La tragedia que conlleva la muerte de Leslie sirve para cuestionar el rol de los padres en la educación de los hijos, la importancia del soporte social y la necesidad de reconocer y atender problemas de salud mental.
El impacto de la sociedad en la familia Cash: Un choque de entornos
El contacto con la sociedad, a través de la familia de Leslie, pone en evidencia las diferencias culturales y educativas entre el estilo de vida de los Cash y el resto del entorno. La película muestra el choque de entornos cuando los hijos interactúan con sus abuelos, quienes representan la sociedad convencional y sus valores. Este contraste resalta la complejidad de integrar dos modelos de vida tan diferentes y las consecuencias que pueden surgir de ello. La película explora la tensión entre la libertad individual y la necesidad de pertenencia social, dejando al espectador reflexionar sobre la importancia de encontrar un equilibrio entre la vida en la naturaleza y la interacción con la sociedad. Es un claro reflejo de la dificultad de formar parte de un entorno sin caer en los excesos del mismo.
El crecimiento personal de Ben Cash: Un padre que aprende
A lo largo de la película, Ben Cash experimenta un proceso de crecimiento personal y aprendizaje. Su rigidez inicial y su resistencia al cambio se ven desafiadas por las circunstancias y las acciones de sus hijos. El espectador puede observar cómo Ben, inicialmente aferrado a sus ideales, comienza a comprender las necesidades de sus hijos y a reevaluar su propia forma de educarlos. La película muestra la complejidad de la paternidad y la necesidad de adaptarse a las necesidades cambiantes de la familia. El final de la película, donde se observa a la familia en una nueva etapa, con un equilibrio entre la naturaleza y la sociedad, demuestra el cambio y crecimiento de todos los miembros de la familia. Esto enfatiza la importancia de la adaptación y la flexibilidad en la crianza.
Divendres dia 4 de abril a les 17:30 tindrem la quarta sessió de cinefòrum d’aquesta temporada. La pel·lícula que projectarem serà “Capità Fantàstic” del director Matt Ross, que tracta d’una família que practica una filosofia de vida i d’educació diferent i que ens permetrà debatre si aquest model és una alternativa o una utopia.
La ponència anirà a càrrec d'Anna Forés i Miravalles, doctora en Filosofia i Ciències de l’Educació per la Universitat de Barcelona i directora de la Càtedra de Neuroeducació UB-EDU1st. És especialista en neuroeducació, resiliència i innovació pedagògica i autora de diversos llibres i articles sobre educació alternativa, creativitat i metodologies inclusives.
Anna ha centrat la seva recerca en com l’aprenentatge pot transformar les persones i la societat. Esperem que la seva aportació ens ajudi a reflexionar sobre els models educatius i la filosofia de vida que qüestiona Captain Fantastic i a veure si es poden aplicar a la nostra realitat.
El cadáver de Pumuky, un joven de veintisiete años, cantante de un grupo de moda, aparece en un remoto pinar situado en los alrededores de Madrid con un tiro en la cabeza. ¿Se ha suicidado? ¿Le han disparado? Y de ser así, ¿fue el asesino su mejor amigo, su novia despechada, el díler al que le debía dinero? Cada persona alrededor de Pumuky ––novias, amantes, amigos, manager, vecinas, madres de amigos, todos ellos entrelazados en una enmarañada red de relaciones sexuales y amistosas, infidelidades y mentiras, traiciones e hipocresía–– cree saber la verdadera razón de su muerte. Cada uno conoce datos que, en su opinión, aportan luz sobre el caso. Pero sólo el lector, cuando recopile todos los testimonios, entenderá lo sucedido. O no. Porque lo verdadero es un momento de lo falso y la realidad no es más que un simulacro infinito. En un mundo en el que la imagen equivale a la verdad, no hay tiempo para pensar, para abstraer, para reflexionar sobre el contenido.
Comentari:
Atendiéndose a las tesis situacionistas, desde Debord a Baudrillard, sobre la construcción de la hiperrealidad, Lucía Etxebarria ha escrito muchas novelas en una: un thriller repidante, un análisis de la desintegración de los modelos amorosos y relaciones de hoy en día, una aguda sátira social... y trece versiones diferentes de una misma historia, una amalgama de miradas que acaba siendo tan fiel a la realidad como el mosaico al original.
Divertida, entretenida, certera, cruel a ratos, intensamente erótica en otros, engancha hasta la última página y no dejará a ningún lector indiferente.
Director de teatro griego, educador, autor, fundador y director artístico de la Compañía de Teatro Attis, inspirador de las Olimpiadas de Teatro y presidente del Comité Internacional de las Olimpiadas de Teatro.
"¿Puede el teatro escuchar la llamada de SOS que nuestros tiempos están enviando, en un mundo de ciudadanos empobrecidos, encerrados en células de realidad virtual, atrincherados en su sofocante privacidad? ¿En un mundo de existencias robotizadas dentro de un sistema totalitario de control y represión a través del espectro de la vida?
¿Está preocupado el teatro por la destrucción ecológica, el calentamiento global, la pérdida masiva de biodiversidad, la contaminación de los océanos, el derretimiento de los casquetes de hielo, el aumento de los incendios forestales y los eventos ¿Puede el teatro convertirse en una parte activa del ecosistema? El teatro ha estado observando el impacto humano en el planeta durante muchos años, pero está encontrando difícil tratar con este problema.
¿Está preocupado el teatro por la condición humana tal como se está moldeando en el siglo XXI, donde el ciudadano es manipulado por intereses políticos y económicos, redes mediáticas y empresas que forman opinión? ¿Dónde las redes sociales, por mucho que lo faciliten, son la gran coartada para la comunicación, porque proporcionan la necesaria distancia segura del Otro? Un sentido dominante de miedo al Otro, el diferente, el Extraño, domina nuestros pensamientos y acciones.
¿Puede el teatro funcionar como taller para la convivencia de diferencias sin tener en cuenta el trauma sangrado?
El trauma sangrado nos invita a reconstruir el Mito. Y en palabras de Heiner Müller "Myth es un agregado, una máquina a la que siempre se pueden conectar máquinas nuevas y diferentes. Transporta la energía hasta que la creciente velocidad haga explotar el campo cultural" y yo añadiría el campo de la barbarie.
¿Pueden los focos del teatro arrojar luz sobre los traumas sociales y dejar de arrojar luz engañosamente sobre sí mismo?
Preguntas que no permiten respuestas definitivas, porque el teatro existe y perdura gracias a preguntas sin respuesta.
Preguntas provocadas por Dioniso, pasando por su lugar de nacimiento, la orquesta del antiguo teatro, y continuando su silencioso viaje de refugiados a través de paisajes de guerra, hoy, en el Día Mundial del Teatro.
Miremos a los ojos de Dioniso, el dios extático del teatro y el mito que une el pasado, el presente y el futuro, el hijo de dos nacimientos, por Zeus y Semele, expresador de identidades fluidas, hembra y macho, enojado y amable, divino y animal, al borde entre locura y razón, orden y caos, un acróbata en la frontera entre la vida y la muerte. Dioniso plantea una pregunta ontológica fundamental "¿de qué se trata todo esto? una pregunta que lleva al creador hacia una investigación cada vez más profunda sobre la raíz del mito y las múltiples dimensiones del enigma humano.
Necesitamos nuevas formas narrativas dirigidas a cultivar la memoria y dar forma a una nueva responsabilidad moral y política que surja de la dictadura multiforme de la actual Edad Media."
Eva es una
campesina que vive en la Alemania nazi. Su vida da un giro radical cuando
decide dar cobijo en su granja a un joven estudiante judío y a una misteriosa
niña. Mientras, su marido es obligado a alistarse en el ejército y sus hijos
hipnotizados por el movimiento de las Juventudes Hitlerianas. Escrito con una
tensión dramática palpable entre líneas, La vendedora de huevos es una historia
memorable y tierna en la que Eva va tomando conciencia del momento político que
le ha tocado vivir.
"Un libro increíble. Sencillo y a la vez contundente,
Linda D. Cirino nos enseña cómo lo personal es político. Al irrumpir la
agitación política en su granja y en su vida, de la manera más inesperada, Eva
aprende del mundo y se descubre a si misma y su lado más humano."
La novel·la es basa en un personatge
real de la Xina del segle XV, Tan Yunxian, que va exercir la medicina durant
l'era Ming. Basada en aquest personatge, que va escriure un llibre sobre el seu
ofici al segle XV, l’autora Lisa See escriu El círculo de mujeres de la doctora
Tan dins del gènere de “novel·la històrica”, on descriu una ficció molt
documentada sobre la vida de la Dra. Tan, a la que descriu com a creadora d'una
nova “especialitat mèdica” a la que podríem anomenar la “medicina per a dones”
Els detalls i els fets que s'expliquen en aquesta obra de Lisa Lee descriuen
minuciosament la cultura xinesa del segle XV, una cultura complexa, amb un
tipus de medicina que per aquells temps, estava molt més avançada que
l’existent a Europa…
De fet a la Xina ja s’havia reunit un
impressionant cúmul de coneixements en molts camps, incloent la Medicina
Tradicional Xinesa que en aquells temps s'utilitzava per diagnosticar, tractar
i prevenir malalties des de feia més de 500 anys, utilitzant pràctiques
ancestrals però alhora revolucionàries per a l'època, com la “variolización”,
una eina precursora de la vacunació moderna. La protagonista de la història Tan
Yunxian, narra la seva pròpia vida des de la mort de la seva mare -quan tenia
vuit anys- fins a la cinquantena, moment en què va escriure la Miscel·lània de
casos de una doctora amb l'ajuda de Meiling, la seva amiga llevadora. La vida
de la metgessa, construïda en contra de les limitacions i els mandats socials,
només era possible en grup, colze a colze amb altres dones. D'aquí ve el
concepte de “círculo de mujeres”. Durant la infància recolzada per la seva
mare, i sobretot, per la seva àvia, que també era mèdica (va ser qui li va
ensenyar l’ofici), i al llarg de la seva vida per la seva amiga Meiling i la
resta de dones que formaven part de la família del seu marit. D'altra banda, la
dona xinesa de finals del segle XV ha de suportar molt: la casen o la venen com
a concubina; viu sempre tancada; si és de classe alta passa pel trauma de la
ruptura dels peus -el tema del “embenat” és una constant a l’obra de Lisa See,
ha d'obeir sempre els homes i les dones grans, el seu deure és donar a llum
fills homes… I això provoca una resistència. Resistència, no una rebel·lió
oberta, però si una resistència constant. L'autora no es recolza només en un
gènere popular, la novel·la històrica, sinó que també desenvolupa en paral·lel
una trama policial sobre el misteri de dues morts. Aquest segon fil narratiu
ajuda al ritme de la novel·la i, a més, toca un tema fascinant: el de la
medicina forense a la Xina del segle XV. Als interessantíssims “Agraïments” del
final, s'enumeren les fonts escrites i les persones que van ajudar l'autora a
explicar la cultura xinesa d'aquella època amb enorme detall: roba, medicina, menjar,
costums, ritus, jerarquies, espais arquitectònics, funcionament de la justícia.
Un apartat al qual val la pena dedicar-hi un temps per consolidar les
interessants anècdotes de què està plena la novel·la.
OPINIÓ
PERSONAL La novel·la m'ha semblat una història molt
completa que toca molts temes. M'ha agradat com descriu la medicina tradicional
xinesa del segle XV, les pocions que preparaven, com valoraven les emocions i
la seva influència sobre les malalties físiques, com s'avançaven al concepte de
vacunes… però també m'ha agradat molt com estan descrites la vida i els costums
d'aquelles dinasties… La novel·la s'endinsa en molts temes interessants, com
ara com es duien a terme els judicis, les indagacions i les proves davant d'un
possible assassinat… una veritable avantsala de la medicina forense actual.
D'altra banda crec que la forma com la protagonista tractava la malaltia, d'una
manera que avui anomenaríem “holística” i la visió que tenia de que calia que
hi hagi dones especialistes de malalties pròpies de dones, pot donar a entendre
que és un llibre escrit per a dones... però jo no ho veig així sinó que crec
que la seva lectura pot ajudar al sexe masculí a entendre millor la fortalesa
que hi ha darrere de l'aparent “debilitat” del sexe femení, sense resultar una
lectura agressiva o reivindicativa sinó descriptiva i natural… En definitiva
crec que el llibre té molts matisos sobre els quals reflexionar i aprendre. A
més, el fet que l'autora al final del llibre faci tantes referències
“bibliogràfiques” i et recomani que vagis a la seva pàgina web
(http://www.LisaSee.com) per trobar a “Step Inside the World of Lady Tan” on fa
una descripció dels mètodes de diagnòstic o de les tècniques de tractament que
descriu al llibre, em va semblar súper interessant i crec que és molt d'agrair
que l'autora estructuri la informació en què s'ha basat i és molt generós per
part seva que ho comparteixi amb el lector.
Douglas Stuart nació el año 1976 en un suburbio de Glasgow en una familia de 3 hermanos. Su padre los abandonó cuando eran pequeños y fue criado por una madre que luchaba contra el alcoholismo y la adicción y que falleció cuando él tenía 16 años. Después de la muerte de su madre, vivió un tiempo con su hermano mayor, para mudarse a vivir solo en una pensión cuando cumplió los 17. Tras unos años complicados logró finalmente graduarse en el Royal College of Art, se trasladó a nueva York e inició una exitosa carrera como diseñador de moda.
“La historia de Shuggie Bain” del año 2020 es su primera novela y se inspira en la primera etapa de su vida tomando además como telón de fondo la decadente ciudad de Glasgow, azotada por las políticas de Margaret Thatcher que empujan a las familias al desempleo y al desaliento. Nos explica la historia de Agnes, una mujer bellísima y sin suerte que soñaba con alcanzar una vida mejor en este Glasgow de principios de los 80. Cuando es abandonada por su marido, se ve sola a cargo de tres hijos en un barrio sumido en la miseria y la decepción, hundiéndose cada vez más en el pozo sin fondo de la bebida. Sus hijos harán lo posible por salvarla, pero obligados ellos mismos a salir adelante, acabarán por rendirse. Todos menos Shuggie, el hijo menor, sensible, amanerado y testarudo, que se niega a ceder.
La novela, que pone el foco en tres grandes problemas de las sociedades actuales: la homofobía, la violencia contra las mujeres y las consecuencias de la crisis económica en las clases bajas, ganó el prestigioso Premio Booker en el año 2020.
Douglas Stuart escribió Shuggie Bain durante un periodo de 10 años y fue rechazado por al menos 30 editoriales, hasta que fue comprado por una editorial independiente y en 2021 ya se habían vendido los derechos en 38 idiomas. En Reino Unido fue todo un éxito y en Glasgow se ha pintado un mural inspirado en la novela.
Un viernes de mayo, con visos de ser un día perfecto, se produce una explosión extraña en un edificio de Lyon. En uno de los pisos del inmueble, que queda reducido a escombros, vive un grupo de estudiantes de distintos países que esa noche celebraba una fiesta. Paul, alumno de Bellas Artes; Emma, perseguida por la tortuosa historia de su familia española; Luca, fascinado tanto por las matemáticas como por el ciclista Marco Pantani; e Ilka, una estudiante que dejó Berlín con solo su guitarra a cuestas, son los inquilinos de una vivienda muy frecuentada por los universitarios de la ciudad. En el domicilio vecino, también afectado por la explosión, reside una discreta familia marroquí, en apariencia bien integrada en la vida francesa.
La novela explora lo sucedido desde varios puntos de vista. A través de cinco narradores, víctimas y testigos, conocemos qué ocurrió esa noche de viernes, así como sus consecuencias a lo largo de los tres años siguientes, hasta cubrir con sus relatos cada ángulo muerto de la explosión.
Rewind indaga en la posibilidad o imposibilidad de rebobinar, en los fantasmas personales, en los golpes de azar, en la persona que al final no somos, en los secretos que deben o no deben contarse y en la capacidad de las personas para rehacerse cuando se rompen. La novela es una maniobra de espionaje de los mecanismos de la propia vida, que cambia sin avisar, gira, salta por los aires y te destruye sin que estés preparado: y de manera igual de incomprensible o más, si eso no acaba contigo, permite que te rehagas y que sigas adelante.
En
la novela dos jóvenes de diecisiete años buscan lo que muchas a su edad: un
hueco en el que encajar. Pero más allá de la edad y el género, las
protagonistas de Najat tienen que jugar, en su particular encaje de bolillos,
con cuestiones religiosas y la presión de las costumbres de sus familias, más
cercanas a su Marruecos natal que a su «nueva Europa». Roles de identidad en
los que no consiguen encajar, deseos de ser algo que no son o de dejar de ser
algo que se les supone, no es posible ser indiferente a lo que el destino y sus
propias acciones les depare.
El
Hachmi retrata una generación a caballo que ya no es esto ni aquello, que no
pertenece a la vieja guardia ni se le permite encajar en la nueva sociedad en
la que vive; una generación que tiene que justificar siempre sus acciones y que
vive bajo la lupa constante del racismo de genes.
El
lunes nos querrán es una novela hermosa y dura, una ventana abierta a lo que
está al otro lado de la pared de nuestro apartamento. El querer mirar o
preferir hacer ojos ciegos es ya una responsabilidad individual.
En esta
antología, Galeano cuenta la intensidad de personajes femeninos atravesados por
el peso de una causa, como Rosa Luxemburgo o Rigoberta Menchú; por su propia
hermosura o talento, como Marilyn Monroe o Rita Hayworth, Camille Claudel o
Josephine Baker. Pero también cuenta las hazañas colectivas de mujeres
anónimas: las que lucharon en la Comuna de París, las guerreras de la
revolución mexicana, las que ,en un prostíbulo de
la Patagonia argentina, se negaron a atender a los Soldados que habían reprimido a los obreros. Un
homenaje a las mujeres que festejan la vida.
El título de Eduardo Galeano"mujeres" , nos es un texto al uso formado por una historia con nudo
y desenlace, es una serie de píldoras que corresponden a mujeres de todos
los tiempos y condición como eslabones de la cadena que sustenta la historia de
la humanidad .
Dice Galeano, "¡ No hay tradición cultural que no
justifique el monopolio masculino de las armas y de la palabra, ni hay
tradición popular que no perpetue el desprecio de la mujer o que no la
denuncie como peligro¡¡."
No pido el voto, aunque si me votais lo agradezco, lo
que me gustaría es que lo leáis.
Diumenge, al mati, el vam dedicar a la Maria Àngels Anglada, poeta, novel·lista, crítica i assagista vigatana.
Recórrer Vic de la mà de Maria Àngels Anglada és tornar al món de la seva infantesa, al món del record, és tornar a un Vic antic i en part desaparegut, és fer memòria d’un temps, memòria d’una ciutat, memòria d’uns personatges que feren il·lustre la ciutat. Pels camins de la memòria i del record d’Anglada, podrem conèixer el Vic del tombant dels segles XV i XVI, que va veure i viure Andreu Febrer, protagonista de L’agent del rei; podrem conèixer el Vic del segle XX, el de la postguerra, de la persecució de la llengua, de la persecució d’unes persones, que va patir i viure Lluís Campdelacreu, el protagonista de No em dic Laura; podrem conèixer el Vic de Jacint Verdaguer, el poeta que va redimir la llengua catalana, que va haver d’escriure En defensa pròpia, el poeta que es troba en l’origen de la poesia i de l’obra d’Anglada, el poeta de Vic, la terra d’Anglada i dels avantpassats d’Anglada.
Comencem l’itinerari a la seva casa natal, la casa Fontcuberta, coneguda també amb el nom de casa Bassols. És una casa de dimensions considerables, estructurada en planta baixa, dos pisos i unes golfes obertes amb arcs de mig punt a manera de galeria. La porta principal és d'arc rebaixat, prou ampla per deixar passar els carruatges, feta amb carreus i dovelles de mida gran. De la façana destaca una finestra romànica trigeminada, d'origen desconegut, aprofitada d'alguna casa medieval derruïda. Al saló principal de la casa es conserven pintures inspirades en les metamorfosis d'Ovidi, atribuïdes a Francesc Pla, el Vigatà. Va ser restaurada per Josep M. Bassols als anys seixanta del segle XX.
Recorda Anglada:
“Ja escrivia versos i sentia l’atracció dels llocs apartats i emboscats, on em semblava que podia habitar alguna mena de misteri. La casa Fontcuberta, on vivíem, molt gran i plena de racons i d’escales, m’hi ajudava, així com les pintures de colors esvaïts pels anys i la guerra, que el Vigatà havia pintat a les altes parets de les sales: encara s’hi reconeixien escenes dels vells mites —els cavalls del sol amb l’inexpert guia que intentava tornar-los al camí, el suïcidi de l’amant davant del cos mort de l’estimada.
Anglada, Maria Àngels (1981). No em dic Laura. Barcelona: Destino.
El següent punt del nostres itinerari es la casa de l’Heura (carrer de La Ramada, 19).
“Els infants -ens diu Anglada- l’anomenàvem així perquè tota una paret plena d’heura espessa de dalt a baix tancava el jardí per la banda de migdia; només una finestra, a mitja alçada, s’obria en tota la façana verd fosc on remorejaven les merles, goludes de les baies quasi negres. També hi venien rossinyols, que sentíem refilar des del menjador. A la part baixa de la paret, s’hi podia arribar perquè s’alçava una resta de mur gruixut, amb petites baixades i pujades, estret però just per poder passar-hi, ple de molsa i petites herbes i fins i tot amb flors menudes; era vorejat d’una filera de boixos. Aquella paret i la seva finestra em fascinaven; sobretot la finestra. La podia veure molt bé des de la galeria que voltava el jardí per dues bandes. S’hi movien, de vegades, unes ombres gesticulants i misterioses, uns braços que s’obrien en un gest ample o s’alçaven cap amunt, com els actors que jo havia vist representant Els Pastorets, o, més ben dit, l’any 1941, Los pastorcillos de Belén, al teatre antic de l’Orfeó Vigatà, quan encara faltaven molts anys per traslladar-se a can Ricart.
Em ve a la memòria, després de tant de temps, una nit de lluna. Vaig anar a la galeria per veure el jardí amb la pols nevada de la lluna plena: devia ser pel mes de setembre, perquè recordo que al vespre tots el fils d’electricitat del carrer eren plens d’orenetes; sempre s’hi reunien, abans de la Mercè, i poblaven el carrer amb els seus xiscles i les seves ales màgiques. Aquella nit, entre la resplendor pàl·lida, els arbres coneguts del jardí - el saüquer, el presseguer, la prunera, l’acàcia i un exòtic catalpa – semblaven un doble divers d’ells mateixos; el pou, condemnat d’anys ençà, amb la seva caseta, era com un niu de somnis, prop de l’escala d’alts graons ben coberts de gessamí.”
Anglada, María Àngels (1981). No em dic Laura . Barcelona: Destino.
Uns metres enllà, un racó amb obres, ens recorda el seminari vell de Vic, ...
“En canvi, com que la paret de llevant del jardí donava al seminari vell, que llavors era al carrer de Sant Just, em feia gràcia de mirar los estudiants de capellà, encara ensotanats, però ja sense el famós tarot: tenien una manera molt peculiar de passejar-se per l'esbarjós terrat, en grups de quatre o cinc, un grup encarat a l'altre, de manera que los uns caminaven a recules fins a arribar al extremo del terrat: aleshores, sense girar-se, es posaven a caminar tots plegats en direcció contraria; els qui havien anat endavant, avançant normalment, eren ara els qui reculaven, sempre a pas de passeig. Era tanta la importància i el pes del seminari a Vic, que fins i tot un eixam d'abelles que teníem al terrat de casa nostra, del qual cada any trèiem la mel i escuràvem les bresques rosses, emigrà cap al terrat dels plançons de capellà i els dugué la mel que libava de les flors del nostre jardí.”
Anglada, María Àngels (1981). No em dic Laura . Barcelona: Destino.
Continuem la nostra ruta al Prat del la Riera:
“Les orenetes poques vegades arribaven a la Plana per Sant Josep, sempre venien més tard; los seus xiscles omplien l'aire a primers d'abril i voltaven gràcils i incansables el campanar romànic de la Catedral, cap al temps de la Setmana Santa. Aquest dies eren silenciosos i greus a la nostra ciutat, però tenien les seves compensacions: hom podia menjar penjarelles ensucrades i unes pastes dures com la fusta, los «currotacos», que penjàvem a les palmes. Si havia sort, estrenàvem un vestit per anar a beneir la palma i per seguir los monuments el Dijous Sant, així com per lluir-lo tot passejant pel Prat de la Riera sortint de la Seu.
Anglada, María Àngels (1981). No em dic Laura . Barcelona: Destino.
Arribem al Palau Episcopal de Vic, la “Cúria Fumada” on Anglada va investigar molt al seu arxiu.
“Si us arribeu a la Plaça de la Catedral, al costat de la seu trobareu el palau del bisbe, el “palacio”, com molta gent gran l’anomenava, anys enrere –un dels poquíssims castellanismes infiltrats, quan jo era infant, a la parla de Vic. Entrant al pati, a mà dreta, cal pujar dos trams d’escala per arribar a una mina d’or. Una mina on s’excava, silenciosament, l’or de la història, un arxiu que tothom coneix amb el nom de “Cúria fumada”. També s’hi agafen, si no ha millorat la calefacció, memorables refredats; abans els dits quedaven balbs en girar els fulls del paperam.
Des del balcó, abans d’entrar-hi, es veu el claustre que acabaven d’obrar mentre Andreu traduïa el seu Ciceró en els durs bancs de fusta de l’escola bufant-se els dits de fred.
Aquella tarda hi vaig trobar la Maria-Mercè Miró, l’Anna, l’Imma, en Ramon, cadascun amb plecs d’escriptures notarials, savis manuscrits o bells incunables. I, tal com esperava, l’ànima de l’arxiu, que en sap tots els secrets i en té totes les claus, la Ignàsia, em va ajudar a resoldre els meus dubtes i em facilità, havent consultat les seves llistes minucioses i practiques –fetes sense ordinador ni altres mitjans-, els anys de la vida del meu poeta i els posteriors a la seva mort.”
Anglada, Maria Àngels (1981). No em dic Laura. Barcelona: Destino.
Al carrer de Sant Miquel dels Sants va néixer, molt temps abans, a final del segle XIV, un altre personatge il·lustre de la ciutat de Vic, Andreu Febrer, protagonista, ell també, d’una narració de la nostra autora. A l’obra L’agent del rei, M. Àngels Anglada explica la vida d’aquest vigatà que fou diplomàtic, escriptor i traductor al català de la Divina Comèdia de Dante. M. Àngels Anglada, fascinada per la seva personalitat, seguirà les seves petges en els documents, els testimonis i els poemes.
“Es veu que els poetes tenen poc èxit, en esguard dels sants. Perquè el nom amb què s’ha provat de desbancar, inútilment, l’antiga denominació treta del casal de la família Sant Hipòlit no ha estat el d’Andreu Febrer, sinó el de sant Miquel dels Sants. Miquel va néixer més tard, i més avall, al mateix carrer costerut que puja des del carrer de la Ramada i, com si li costés d’enfilar-se, es revincla cap a la dreta abans d’arribar al darrera de la Casa de la Vila”.
Anglada, Maria Àngels (1993). L'agent del rei. Barcelona: Destino.
Arribem a la Plaça Major de Vic, on diu:
“Penso en el fred que passaven les pageses i hortolanes que venien a la Plaça, gens protegides, a frec de porxos; només tenien uns petits braserets portàtils, amb forats, per escalfar-se els peus i les mans que es glaçaven, mentre esperaven que la gent els comprés la verdura que, tocada pel fred, era molt gustosa.”
Anglada, Maria Àngels (1981). No em dic Laura. Barcelona: Destino
Per finalitzar la ruta, tornem al començament del carrer de La Riera, i a les seves botigues:
“Al carrer de la Riera, en canvi, com en un poble, sabia ja qui era tothom: el senyor Pietx, de la Impremta Balmesiana, pausat i de cara afable, que cada dia de Déu sortia amb un amic i un càntir a cercar aigua cap a la font dels Frares, a la finca de Plantalamor – planta l’amor -, a mitja hora de la ciutat ... El llauner Pasqués, alt i molts anys conco, a l’altre costat, que tenia un taller fosc sota mateix de casa nostra, obrint-se a un celobert humit i verd; en Sarreta, que sabia fer figures de pessebre i dissecar bestioles: al seu aparador convivien els pastors i els xais de fang amb les pobres guilles i els esquirols de fixos ulls inútils de vidre; les dues germanes de ca les Herbes, una botiga de vetes-i-fils, sempre vestides de color negre, fadrines púdiques i serioses, l’una alta, l’altra menuda...”
Anglada, Maria Àngels (1981). No em dic Laura. Barcelona: Destino.
L’hivern, senyor feudal vestit de blancs arnesos,
cap dels seus privilegis no cedia de grat:
el sol atemoria, tancava amb clau les fonts,
les nítides rieres.
Una clova secreta de boires i gebrades
feia que t’oblidéssim, gran ocell de vol clar.
Només et pressentíem en ullades de sol
enfredorit i tímid.
Els arbuixells i els arbres, més savis que nosaltres,
t’esperaven desperts amb la saba frement.
I amb tendres verds tornaven, i amb flors sobre els vells murs,
absorta primavera.
Anglada, Maria Àngels. (2000). «Primavera a Vic». Dins Recull de poemes editat amb motiu de la Festa de la Poesia que organitza la Societat Coral Erato de Figueres.
La tarda del dissabte
la dediquem a exposar i defensar les nostres propostes de lectures i pel·lícules
per la temporada vinent....
I per la nit, Xavier Martorell ens va mostrar un selecte tastet dels sis
anys del taller de música que imparteix: des del romanticisme, passant pel
jazz, el fado, el barroc o el blues d’aquest curs.
També va impartir un curs de dicció, i vam escoltar un fragment del monòleg
“Por qué se quitó Juan de la bebida” un soliloqui creat per Jacinto Benavente l’any 1922, declamat per un dels seus alumnes.
A continuació, vam escoltar el poema i la cançó “El Ángel Simón” escrites
per Nacho Vegas, una carta que escriu un home al seu pare mort.
Amira ens va apropar a la figura del Jalāl ad-Dīn Muḥammad Rūmī, o simplement Rumi, també
conegut com a Mawlana (1207-1273), poeta, jurista, teòleg i místic sufí. Els
seus seguidors fundaren l'orde sufí dels mawlawiyya després de la seva mort, i
són coneguts per la seva meditació semà, en la qual giren sobre si mateixos
acompanyats per flautes i tambors.
Cesa va posar en escena la cançó “Resistiré” ,cançó popularitzada pel “Duo
Dinámico” als anys seixanta del segle passat, amb lletra de Carlos Toro Montoro
i composta per Manuel de la Cava, en la versió de la Estela Raval, cantant argentina
reconeguda com la veu femenina de “Los Cinco Latinos”.
Loles i Joan Francesc van posar en escena un fragment de l’obra teatral de
l’autora argentina Adele Basch, “Bellos cabellos” , un hilarant diàleg entre Laura,
dona de llargs cabells i Miquel, el perruquer.
Emi, Mari, Amalia, Amparo, Carme, Pilar i José Antonio ens van oferir la
seva particular versió d’un quadre del conegudíssim ballet “El llac dels cignes”,
del compositor rus Piotr Ilitx Txaikovski. En aquest cas, el llac l’ocupen ànecs.
Com no podia ser d’una altra manera, la cloenda de l’acte va anar a càrrec del
nostre amic Carlos y el seu “Soy minero”, una cançó que ha esdevingut un himne del
grup.
.jpeg)
