Leo, en el
ejemplar que me han proporcionado las compañeras de Vespres Literaris, las primeras líneas del libro de Zweig
(referencia del mismo: Clarissa, Stefan Zwieg, traducción al catalán de Joan
Fontcuberta, Quadens Crema, 2017:
“Quan la Clarissa, uns anys més tard, va
tractar de recordar la seva vida, li va costar de trobar-ne el fil. Amplis espais
semblaven recoberts de sorra, amb les formes completament desdibuixades, el
temps mateix hi passava per damunt indeterminat, com núvols, i sense una
dimensió precisa. Amb prou feines sabia donar compte d'anys sencers, mentre que
setmanes en particular, àdhuc dies i hores, semblaven ahir, encara ocupaven la
seva ànima i el seu esguard interior; de vegades tenia la impressió, la
sensació, de no haver viscut sinó només una part ínfima de la seva vida de
manera conscient, desperta i activa, mentre que l'altra romania en un crepuscle
de lassitud i de deure buit de sentit.”
Imagino a Zweig
en su último refugio, allá en la ciudad de Persépolis, Brasil, huérfano de los libros
que tanto ama, de las bibliotecas que atesoró, amó y cultivó a lo largo de tantos
años en Viena, Paris, Londres… hoy abandonadas,
perdidas, disueltas, como arena
entre esos dedos temblorosos que marcan el horror de sentirse un perseguido, convertido todo él en la misma ceniza que sobrevuela la Plaza de la Ópera de Berlín, donde arden
sus creaciones, su vida, todo su ser de escritor.
¡Qué duro ha de ser dejar todo tú ser
atrás, tantos recuerdos, tanta vida suspendida en un horizonte sin mañana!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada