“Mai no m'he atribuït tanta importància que m'hagi sentit temptat a contar
a d'altres la historia de la meva vida. Van haver de passar moltes coses,
infinitament moltes més que es solen correspondre a una generació—esdeveniments,
catàstrofes i proves—, abans que trobés prou coratge per a començar un llibre
que té el meu Jo com a protagonista, o, mes ben dit, com a centre. Ben lluny de
mi la intenció de posar-me en primer pla, si no es en el sentit del
conferenciant que explica coses amb diapositives: l’època proporciona les
imatges, jo tan sols hi poso les paraules, i ben mirat no serà el meu destí el
tema de la narració, sinó el de tota una generació, de la nostra generació
única, que ha portat el pes del destí com segurament cap altra en el curs de la
historia. Cadascun de nosaltres, fins al mes petit i insignificant, s'ha vist
trasbalsat en la seva existència mes íntima per les sotragades volcàniques, gairebé
ininterrompudes, de la nostra terra europea; i enmig del seu nombre infinit, no
em puc atribuir cap altre protagonisme que el d'haver-me trobat com a austríac,
com a jueu, escriptor, humanista i pacifista, justament allà on aquests sismes
han produït els efectes mes devastadors. Tres vegades m'han ensorrat casa i existència,
m'han separat de la meva vida anterior i del meu passat, i amb vehemència dramàtica
m'han llançat al buit, aquest «no sé on anar» que ja m'és tan familiar. Però no
me'n planyo; justament l’apàtrida esdevé lliure en un sentit nou i tan sols qui
ja no està lligat a res no ha de tenir consideració amb res. És per això doncs,
que espero poder complir una de les condicions principals de tota descripció
fidedigna d’una època: la sinceritat i la imparcialitat.”
Stefan Zweig
El món d’ahir. Memòries d’un europeu.
traducció de Joan Fontcuberta
Quaderns Crema, 2001
pàgines 9 i 10
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada