la veritat sobre la llum, 3

 

Auður Ava Ólafsdóttir i la veritat sobre la llum

    Traduïda per Macià Riutort i publicada per Club Editor, a La veritat sobre la llum, la premiada i reconeguda escriptora islandesa Auður Ava Ólafsdóttir (Reykjavik, 1958) es fa ressò de la bellesa i transcendència d’un dels oficis més vells del món: el de llevadora.

per Teresa Costa-Gramunt

Núvol

08/06/2022

    “En els mots que encapçalen aquesta novel·la, l’autora hi explica la història d’una llevadora que treballa a l’hospital de Reykjavik. Ha assistit uns dos mil parts i pertany a una família en la qual aquest mester s’ha transmès de generació en generació: «L’any 2013 els islandesos van votar quin era el mot més bonic de la seva llengua i va ser escollida una paraula de nou lletres que designa l’ofici d’una treballadora sanitària: ljósmóðir, ‘llevadora’. En la seva argumentació, el jurat afirma que aquesta paraula ajunta dos dels mots més bonics que hi ha: móðir, ‘mare’, i ljós, ‘llum’». Llevadora: mare de la llum.

    Un dels moments més transcendents de la nostra vida, tant en sentit biològic com humà, és néixer. La novel·la d’Auður Ava Ólafsdóttir desplega amb excel·lència literària aquest fet de manera tan real (com hem dit la protagonista és llevadora) com simbòlica, en el benentès que els humans vam començar a ser humans quan vam esdevenir éssers amb capacitat simbòlica. És buscada, doncs, per l’autora, la coincidència que el relat transcorri en el temps de Nadal, en paral·lel als dies en què a Islàndia la llum del dia a penes dura sis hores.

    En aquest indret i moment de l’any es valora la llum com un bé, i en les circumstàncies concretes en què la llum és un valor per a la vida humana, la protagonista-narradora de La veritat sobre la llum (Club Editor) explica que les seves avantpassades feien llargs trajectes a peu, sovint a les fosques i sota tempestes de vents huracanats, pluja, neu i temperatures sota zero, per tal d’assistir les dones que en masies llunyanes havien de donar a llum les seves criatures. Un episodi d’aquests amenaça el Nadal que és a punt de viure la protagonista i els personatges secundaris que poblen La veritat sobre la llum, una narració que manté l’interès intel·lectual i la tensió argumental des de la primera pàgina fins a l’última, fins i tot quan sembla que no passa gairebé res, quan la narració discorre per la reflexió.

    Qui en aquesta novel·la d’Auður Ava Ólafsdóttir té un paper estel·lar és la Fífa, la tia-àvia de la protagonista. Representa el paper arquetípic de la saviesa, la Sofia sempre representada per una dona gran, com en els contes clàssics, tradicionals. La Fífa és una llevadora no només eficient en el seu ofici exercit amb humanitat, sinó també en qualitat de dona sàvia: no oblidem que en francès el mot llevadora és sage-femme. Havent-les meditat a fons, la tia-àvia Fífa (mot que en el seu so recorda la paraula Sofia), escriu, destil·lant-les, les seves meditacions sobre el devenir de la vida humana (extensiva a la cura de la naturalesa) al costat de la seva incansable recerca de la llum, tant en el camp científic com metafísic.

    La llum és una imatge del coneixement en sentit global. Així, trenades en la narració, trobem les reflexions que la tia-àvia de la protagonista escriu en els seus llibres, que per la seva naturalesa i estil personal no han trobat editor. També escriu així les seves idees en les cartes dirigides a una amiga de tota la vida, i, encara, en els pensaments que diu en veu alta com qui no vol la cosa, però sí que la vol dir: «Em venen al cap les paraules de la meva tia-àvia, dreta al costat de la finestra [al costat de la llum], amb una tassa de cafè a la mà: L’home ve al món tot nu i busca el sentit de la seva existència». Saviesa quintaessenciada en uns mots senzills dits per una dona que ha vist molt de sofriment en els parts, així com ha assistit, cooperant-hi amb tot el seu saber de ljósmóðir, de mare de la llum, a l’alegria i meravella que produeix el moment en què un infant surt a la llum del món.

    La veritat sobre la llum té molts registres i valors, també morals, des del moment en què tot al llarg del relat hi ha una recerca de la bellesa i del bé, de la humanitat i els seus registres. L’empatia, la tendresa, la solidaritat, l’amistat, l’hospitalitat, l’amor, l’escolta, l’atenció i la comprensió són expressats a través de la llum i les seves metàfores. Així, alhora que es narra com la vida es manifesta cada vegada que neix un infant, s’exposa la recerca de la llum també en el sentit transcendent que, segons conta la llegenda de l’escriptor, va fer exclamar a Goethe en el moment de la seva mort: «Llum, més llum», potser donant a entendre que la mort és un part, un infantament a l’altra banda de la vida encara que, precisament per oculta, no en sapiguem res, llevat del que de manera tan poètica es tradueix a La veritat sobre la llum: «Al voltant del sol hi ha un vel de boirina finíssima. Tanco els ulls i sento una lluïssor tènue a les parpelles, una tebior gairebé imperceptible procedent del gran llumener», són les paraules que descriuen el naixement d’un dia a Islàndia després d’una terrible tempesta.

    Llum i escalfor. No ho recordem, però aquesta llum tènue i càlida bé podria ser com la llum que veuen-senten els infants en el clos matern. La veritat de la llum, doncs, bé podria ser la veritat de la vida que neix a la llum en sentit físic, però també metafísic, com quan la Fífa, la tia-àvia de la llevadora protagonista de La veritat sobre la llum, deixant espais entre frases i paraules perquè hi respiri la llum, escriu al final del seu llibre inèdit, però que els lectors llegim inserit en el poètic relat de la neboda: «(…) m’estic esperant sota un nou cel sobre una nova terra se sent un ocell…»

    Com la Fífa, una de les veus de l’autora en aquest relat, tan sols intuïm la veritat sobre la llum com el que podria ser: l’evolució de la vida del cosmos naixent a cada instant de la matriu de la llum, ara que sabem que fins i tot en els forats negres hi ha llum, bella imatge de la vida germinant, o obrint-se pas en un començament del món, tota vida humana ho és, i en el qual sentir el cant d’un ocell, imatge simbòlica no només de la vida sinó del seu esperit. “