crònica sessió cinefòrum, 1

 

per Pilar Marcos

    El passat divendres 27 va tenir lloc la primera sessió de la segona temporada del Cinefòrum de Vespres Literaris. En aquesta ocasió la projecció va tenir lloc a una nova seu (el local de l’Associació de Veïns Les Fontetes) a fi de poder donar cabuda a un major aforament i a més a més per tal que les condicions de la projecció fossin el millor possible.

    El tema a tractar va ser la justícia restaurativa i la pel·lícula que vam veure va ser “Maixabel”, un film de l’any 2021 dirigit per Iciar Bollaín i protagonitzat de manera excel·lent per Blanca Portillo, Luis Tosar i Urko Olazábal i que va ser guanyador de tres premis Goya. Bollaín, que es caracteritza per dirigir sempre històries de to reivindicatiu i compromès, amb protagonistes lluitadors i valents, en aquest cas va recuperar la història real, tot i afegir algun element ficcionat, de Maixabel Lasa, vídua del polític Juan María Jáuregui, assassinat per ETA l'any 2000 i primera víctima de la banda que va seure a parlar amb els assassins del seu marit.

    Amb "Maixabel" el que fa Icíar Bollaín és canviar i ampliar el punt de vista que el cinema espanyol havia tingut fins al moment sobre el tema del terrorisme d'ETA. Aquest tema va començar a ser tractat pel cinema espanyol durant la transició, amb pel·lícules com “Operación Ogro” o “El proceso de Burgos” i es feia des del punt de vista d’una ETA enfrontada a la dictadura. Posteriorment, i amb la decisió d’ETA militar de continuar la lluita armada durant la democràcia, el punt de vista de les produccions canvia i adopta un punt crític i de denúncia amb pel·lícules com “La muerte de Mikel” o “Yoyes” o el documental de Julio Medem “La pelota vasca”, que a través dels testimonis de 70 persones implicades d’alguna manera en el conflicte (entre elles Maixabel Lasa), vol donar una visió global d’aquest. “Maixabel” adopta un altre punt de vista i ens planteja com superar el dolor causat a les víctimes. Sobre la base d’un esplèndid guió, un excepcional treball dels actors i el paisatge del País Basc com a fons, la pel·lícula es converteix en “una gran lliçó de cinema que s’allunya de l’afany manipulatiu per emocionar a l’espectador i, al mateix temps, convidar-lo a la reflexió”.

    Després de la projecció de la pel·lícula vam poder comptar amb la presència de Robert Manrique, supervivent de l'atemptat d'Hipercor, expresident de l'Associació Catalana de Víctimes d'Organitzacions Terroristes (ACVOT) i actualment assessor de la Unitat d'Atenció i Valoració a Afectats per Terrorisme (UAVAT) i que també ha participat en trobades com les que s’expliquen a la pel·lícula, que ell mateix va definir com “magnífica i real”.

    El Robert Manrique va començar per explicar-nos els antecedents i com es va arribar al punt per començar aquestes trobades i la seva experiència en aquestes, en concret en la seva entrevista amb Rafael Caride Simón, condemnat per l’atemptat d’Hipercor. Per ell la motivació i l’objectiu per participar en el projecte era intentar aconseguir que ningú tornés a patir el que ell i altres víctimes havien patit. Ens va explicar que mentre que les trobades de Maixabel Lasa amb els assassins del seu marit van tenir un caràcter “restauratiu”, que era la línia promoguda pel govern basc; les seves trobades amb Caride Simón es basaven més en la línia “reparadora” que promovia el govern central i que partien de l’article de la llei que diu que tot delinqüent té dret a intentar reparar el mal que ha causat.

    Per ell, el mèrit d’aquestes trobades que van tenir lloc en un rerefons polític que no va agradar a molta gent, és que els terroristes van demanar fer-ho abans del comunicat d’ETA d’octubre del 2011, on anunciaven la fi definitiva de la seva activitat armada. Tot i això, només uns 70 membres d’ETA han fet aquesta feina d’apropament a les víctimes.

    La següent sessió del Cinefòrum tindrà lloc el divendres 13 de desembre i podrem veure la pel·lícula “20.000 especies de abejas” per tractar el tema de les diferències de gènere al moment actual.

Us hi esperem.