desastres de la guerra

Tristes presentimientos de lo que ha de acontecerFrancisco de Goya
"Desastres de la guerra", estampa 1

"Fatales consecuencias de la sangrienta guerra en España con Buonaparte. Y otros caprichos enfáticos", així resava el títol, signat per Goya, en l'exemplar que aquest va regalar al crític i amic Ceán Bermúdez.

La repressió política absolutista desfermada a l’acabar la guerra, coincident amb la conclusió dels "Desastres de la guerra", van deixar inèdita el conjunt de l'obra durant gairebé mig segle. L’any 1863 va ser redescoberta per la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando.  Avui, quan han passat dos segles de la seva creació, les estampes mantenen íntegres tot el seu valor gràcies al significat universal i intemporal de les mateixes i a la seva insuperable expressió estètica.

     Goya va començar a gravar les làmines cap a 1810, després de conèixer el front de guerra en una estada a Saragossa entre l’octubre de 1808 i els primers mesos de 1809.  La sèrie es va concebre, primer, com un àlbum d'estampes patriòtiques sobre la Guerra del Francès , encara que l’avanç de l'obra i l'evolució política d'Espanya van suggerir a Goya estendre la sèrie a altres successos, i així va néixer el nucli dels “Caprichos enfáticos”.

La cronologia dels “Desastres de la guerra” es situa entre 1810 i 1815; i el conjunt està dividit en tres parts: el primer bloc, dedicat a la guerra (fins l'estampa 47); el següent, a la fam soferta per Madrid en 1811 i 1812 (números  48 a 64); i el tercer, els “Caprichos enfáticos”, referits al règim repressor de Ferran VII (del número 65 al final).

Els “Desastres de la guerra” van ser gravats al mateix temps que preparava Goya la “Tauromaquia” i els dibuixos dels “Disparates”, sèrie, aquesta última, redescoberta també pòstumament, l’any 1864.

     En els “Desastres de la guerra”, la mort, el sofriment i la persecució ideològica mostren un món negatiu al qual és impossible sostreure. No són estampes propagandístiques, sinó obres obertes.

     La tècnica, gairebé en exclusiva a l'aiguafort, conviu amb la punta seca i l'aiguada; l'aiguatinta, tan usual en els “Caprichos”, no apareix, potser per la falta de mitjans causada per la guerra. Tot això accentua el patetisme de la imatge.