el gravat

el tòrcul

Entenem per gravat el resultat del treball realitzat sobre una superfície de fusta o metall, anomenada planxa, per mitjà d'instruments tallants, punxants o d'àcids que ataquen la superfície metàl·lica.

El resultat és l'estampa, suport  generalment de paper al qual s'ha traslladat la imatge a través de la tinta, en posar en contacte el full amb la planxa gravada entintada i exercir pressió amb un tòrcul o una premsa vertical.

Per extensió, també rep el nom de gravat l'estampa així realitzada, de manera que es confon el procés amb el resultat.

Hi ha diferents tècniques per treballar les planxes de metall: l'aiguafort, l'aiguatinta, el gravat a burí, la punta seca i la litografia.

1. L'aiguafort és el procediment de gravat en què sobre una planxa metàl·lica coberta per una fina capa de vernís protector es dibuixa amb una punta metàl·lica el tema iconogràfic. En dibuixar sobre el vernís protector aquest s'elimina. En introduir la làmina en un bany d'àcid, o aiguafort, es produeix la corrosió del metall a les zones dibuixades, és a dir, en què s'ha eliminat el vernís protector.

2. L'aiguatinta és un procediment de gravat que consisteix en abocar sobre la planxa una capa uniforme de resina. La planxa s'escalfa perquè la resina es fongui i s'adhereixi. Posteriorment, s'introdueix en àcid, i aquest penetra en les parts en què la superfície no està protegida per la resina.

El aiguatinta està gairebé sempre associada a l'aiguafort. En una mateixa planxa les dues tècniques es complementen: el dibuix queda definit pel procediment de l'aiguafort i l'aiguatinta s'utilitza per omplir les superfícies i aconseguir els contrastos de llums i ombres.

3. El gravat a burí és el procediment de gravar sobre una planxa metàl·lica molt polida, fent incisions molt profundes per mitjà d'un estri anomenat burí, que extreu en el seu recorregut llimadures de la pròpia planxa. Els solcs resultants s'omplen amb la tinta, que passarà al paper quan ambdues superfícies es posin en contacte.

4. La punta seca és, igual que el burí, una tècnica de gravat directe. Consisteix en dibuixar directament sobre la planxa metàl·lica amb una agulla d'acer o punta seca.

L'extremitat de la punta seca és més fina que la del burí i sense tall, de manera que ratlla el metall produint solcs que poden ser profunds però no molt amples. El metall aixecat queda als costats de les incisions, formant les anomenades rebaves o barbes. En entintar la planxa aquestes rebaves retenen més quantitat de tinta i el resultat en l'estampa és un traç aparentment més ample i difuminat en els laterals, el que dóna a l'estampació l'aspecte delicat i vellutat que la caracteritza.

Les rebaves es desgasten amb rapidesa en les successives estampacions, i amb això es va perdent l'efecte característic de la tècnica. Per això, no admet moltes tirades.

5. La litografia és una tècnica diferent i més evolucionada en relació amb el gravat en buit. Es tracta de dibuixar amb un llapis gras, o llapis litogràfic, sobre una pedra calcària anomenada pedra litogràfica.

Per fixar aquest dibuix i que el greix no pas a les zones no dibuixades, es cobreix tota la pedra amb una lleu pel·lícula de goma aràbiga acidulada. A continuació, es remulla la pedra amb aigua. Les superfícies no dibuixades absorbeixen l'aigua, i les dibuixades amb el component gras la rebutgen.

Seguidament es passa el corró impregnat en tinta grassa. De nou, la tinta es diposita únicament sobre la zona dibuixada, ja que la humitat de la part sense dibuixar repel·leix la tinta.

Finalment, el gravat s'estampa amb l'ajuda de la premsa litogràfica que fa que la tinta dipositada sobre el dibuix de la pedra passada al paper.