El realisme brut (dirty realism)
és un gènere literari que redueix el fet narrat als seus elements més
fonamentals. Es caracteritza per l'economia del llenguatge, la precisió i una
gran sobrietat descriptiva.
Cultivat en primer lloc en els
Estats Units dels anys setanta, destaquen els autors: John Fante, Charles
Bukowski i Richard Ford. El seu llegat ha estat recollit per l'escriptor Chuck
Palahniuk, autor de l'obra El club de la lluita; hi ha un corrent cubana
formada per Zoé Valdés, Pedro Juan Gutiérrez i Fernando Velázquez i, entre els
espanyols, cal destacar a Carmelo Iribarren i Roger Wolfe.
El realisme brut reflecteix un
món gris, sense els esdeveniments extraordinaris propis de la ficció, molt
proper a la banalitat pròpia de la rutina dels éssers humans, fins al punt de
caure, sovint, en la vulgaritat. Proper a postures filosòfiques nihilistes, és
una temàtica que no té heroisme i les històries, com la vida mateixa, deixen un
final sempre obert.
Els successos crucials que tota
narració manté, els pics en la trama, es tanquen sense resoldre. Petites
anècdotes, històries breus, llenguatge col·loquial ... L'èxit del realisme brut
es basa a explicar històries que tots hem viscut. No són grans històries, les
trames no donen peu a passions desenfrenades ni a un humanisme que permeti
mostrar les grans passions de l'esperit, sinó tot el contrari.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada