el vell i la mar, 7

 

“Va mirar-se les estrelles i comprovà el rumb. La fluixa brillava com un deixant fosforescent que calava de dret a l'aigua des de la seva espatlla. Ara navegaven més a poc a poc i la resplendor de l'Havana no era tan viva. Això indicava que el corrent els feia derivar cap a llevant. Si deixo de veure la resplendor de l'Havana, això vol dir que anem cap a llevant, pensà. Perquè, si el rumb del peix s'hagués mantingut fix, hauria vist els llums de l'Havana moltes més hores. Qui sap com deu haver anat el beisbol de primera divisió, avui, va pensar. Seria magnífic fer el que faig, amb una radio. Aleshores va dir-se: pensa en això només. Pensa en el que fas. No has de fer cap bestiesa.

Després va dir en veu alta:

-Tant de bo tingués el noi aquí. Per ajudar-me i perquè veiés això.

Ningú no hauria de trobar-se sol a les seves velleses, pensà. Però no hi ha remei. Cal que em recordi de menjar-me la tonyina abans no es podreixi, per mantenir-me fort. Recorda-ho: no hi fa res que no et vingui gaire de gust, te l’hauràs de menjar demà al matí. Recorda-ho, va dir-se a si mateix.

Al llarg de la nit dos marsuïns vingueren a voltar el gussi i els sentia balandrejar i esbufegar. S'adonava de la diferencia entre l'esbufec del mascle i el sospirós ruflet de la femella.

—Bona xicalla —va dir—: juguen i xalen i es fan l'amor. Son germans nostres, com els peixos voladors.

Aleshores començà a fer-li llàstima el peixàs que havia enxarpat. Es meravellós i estrany i vés a saber quina edat deu tenir, pensava. Mai no he pogut haver un peix tan valent ni que es portés d'una manera tan rara. Potser és massa assenyat per a treure el cap. De fet podria enllestir-me si saltava o be m'envestia de bursada. Però potser l'han enganxat ja unes quantes vegades abans, i coneix que aquesta es la bona manera de presentar la lluita. Ell no pot saber que només se les heu contra un home sol, ni que aquest home es un vell. Però quin peixàs deu ser i quanta moneda me'n donaran al mercat, si té bona carn! “

El vell i la mar

Ernest Hemingway

traductor: Ferran de Pol

Edicions Proa, 1989

Pàg: 96-97