el vell i la mar, 8

 

“Però he matat el tauró que ha atacat el meu peix, pensà. I era el dentuso mes gran que mai hagi vist. I Déu sap prou si n'he vistos de grossos.

Era massa bonic perquè fos de durada, tot això, va pensar. Ara voldria que tot hagués estat un somni i que mai no hagués enganxat el peix i que fos sol al llit, damunt els diaris.

—Paro l’'home no està fet per a la derrota —va dir—: un home pot ser destruït, però no pas derrotat.

Però ara em sap greu d'haver matat el peix, va pensar. Ara s'acosta el tribull i no tinc ni l'arpó. El dentuso es cruel, manyós i fort, i intel·ligent. Però jo ho he estat més, d'intel·ligent. O potser no, va pensar. Potser tot plegat era que jo tenia millors armes.

—No pensis, vell —digué en veu alta—. Navega al teu rumb i, quan l'hora arribi, planta cara. Però necessito pensar, es digué. Perquè es l'única cosa que em queda. Això i el beisbol. Què li hauria semblat, al gran Di Maggio, la manera com l'he encertat al cervell? No ha estat res de l'altre món, va pensar. Qualsevol ho hauria pogut fer. Però, es que l'estat de les meves mans es un entrebanc tan greu com els esperons d'os? No hi ha manera de saber-ho. No he tingut cap treball amb  el  taló  llevat  d'aquella vegada  que una rajada fibladora me’l va punxar en trepitjar-la mentre nedava i em va paralitzar el baix de la cama produint-me un dolor insuportable.

—Pensa en alguna cosa alegre, avi —va dir—. Cada minut que passa ets mes prop de casa. Navegues mes lleuger després d'haver perdut unes quaranta lliures de pes.

Sabia prou be el que podia passar quan arribes a la part interior del corrent. Paro no hi podia fer res, ara.

—Sí, que es pot fer alguna cosa —va dir en veu alta—: puc amarrar el ganivet al cap d'un dels rems.

Així ho va fer amb l'arjau del timó a l'aixella i amb l'escota de la vela sota el peu.

—Ara —va dir— no deixo de ser un vell. Però ja no estic desarmat.

L'oreig era viu i el gussi navegava be. Vigilava només la part davantera del peix i torna a sentir-se una mica esperançat.

Es beneit no confiar, va pensar. Endemés, crec que es un pecat. Deixa't de pecats, va pensar. Ja hi ha prou maldecaps ara, sense el pecat. D'altra part, no en sé res, jo, de tot això.

Ni ho entenc, ni tampoc estic massa segur de creure-hi, en el pecat. Potser era pecat matar el peix. Suposo que sí que ho era, malgrat que ho faig per viure i per atipar molta gent. Mirat així, tot seria pecat. No pensis en el pecat. Ja es massa tard per a això, i hi ha gent pagada per fer-ho. Que s'hi encaparrin ells. Tu vas néixer per ser pescador, de la mateixa manera que el peix va néixer per ser peix. “

El vell i la mar

Ernest Hemingway

traductor: Ferran de Pol

Edicions Proa, 1989

Pàg: 145-146