dos amants com nosaltres

fragment:

                “No hi havia a la biblioteca dos amants com nosaltres. No ens podíem amar del matí a la nit ni feroçment ni de cap altra manera, només esgarrapàvem entre les estanteries breus instants d'intimitat que no trobàvem enlloc mes. Ja ens hauria agradat fer com el poeta valència i rodolar per terra entre abraçades i besos, però les nostres circumstàncies no ens permetien més que escoltar-nos el batec compassat i incessant del desig aturant-nos la respiració quan les nostres pells es fregaven. No teníem vocació de platònics ni volíem un amor sublimat sense cos ni carn ni gemecs ni mullena, però ens havíem de conformar amagant-nos entre Ileixes plenes de volums que ningú no consultava.

El nostre racó preferit era el passadís que formaven els prestatges deis diccionaris i els de poesia. Hi havíem anat a parar per casualitat, era l'espai mes arrecerat de la biblioteca, arrecerat de les mirades xafarderes d'aquells que tot ho volien saber i tot ho volien explicar sobre els joves com nosaltres, a punt d'esgarriar-se. La majoria d'usuaris preferien les novel·les, la política o la historia, la sociologia, les guies de viatge o els receptaris de cuina. Ja ningú no es deixava perdre entre les pagines d'aquells volums que havien costat anys, dècades, de fer. La nostra professora ens havia parlat d'un senyor que havia sortit a la televisió perquè s'havia mort i per això n'explicaven la vida, que l'havia dedicada, tota sencera, a buscar i investigar entre papers cadascuna de les paraules que algú havia escrit alguna vegada, que algú havia dit algun cop. Ara nosaltres recolzàvem el cap damunt la filera de nou volums que era la seva descomunal obra i ens miràvem als ulls i ens era igual que el senyor Coromines bagues rastrejat l'origen de mots que nosaltres no coneixíem ni faríem servir mai. Feina teníem a concentrar els nostres esguards, l'ull en l'ull, tots quatre de color d'avellana. De tant en tant baixava un doll de llum dels finestrals que havien conservat en reformar el vell rnonestir per convertir-lo en biblioteca i en el fons de les nostres pupil·les esclarides pel sol de les tardes gelades ens semblava endevinar-hi un pòsit profund només a l'abast d'uns quants i ens dèiem, sense pudor, que havíem inventat l'amor, que nosaltres érem els primers d'estimar-nos, que ningú no s'havia sentit mai així tot i que al costat tinguéssim l'expressió de tants poetes que havien buscat paraules precises per transmetre exactament allò que sentíem nosaltres per primer cop. Ens recordem així, lleugerament inclinats l'un cap a l'altra, però han passat els anys, molts anys, i no aconseguim que els nostres cossos tornin a ser aquell batec despreocupat, aquella carn tremolosa i electritzada que s'atreia mes enllà de les nostres particulars voluntats. Llavors encara no sabíem el que era el dolor. “

Najat El Hachmi