Sotabosc
Avancem
amb tanta pressa que semblem petits insectes
afamats
d’alguna cosa tendra que agonitza.
L’heu
tastat, aquest coixí de fulles plenes de taques?
El seu
contorn és una serreta mineral,
totalment
adaptable al nostres encontorns.
L’horitzontalitat
és perillosa perquè ens assoleix
i
executa les lleis de la física de manera mecànica.
Ens
drecem, ens drecem, com la quilla d’un vaixell
al rall
de la tempesta. Si tinguéssim ales n’hi hauria prou
amb el
dit d’un nen per esmicolar aquest os de sucre negre.
Però som
densos i magnífics, naveguem;
és una
capacitat inherent a les nostres existències.
Els
grans embalums sembla que es desplacin lentament
i això
ens empeny a imitar-los. Malgrat tot parlem
com les
formigues i ens passem les paraules
amb la
boca, de l’un a l’altre. ¡Quin llenguatge,
la
nostra manera de moure’ns! Ballem un Braille invertit
a la
pols de la sorra, creditors de topalls
a
l’epicentre del castell de focs que fan les pedres.
Els
arbres ens observen com si fossin una mare,
amb un
esglai oscil·lant al mercuri de la saba;
ens
deixen fer perquè intueixen que l’amor
és tan
elàstic com una ombra, i tan compacte.
Mireu-los,
somriuen amb el revers mat de les fulles.
Els
nostres actes responen a deliris fortuïts
però els
executem amb la seguretat dels éssers supervivents.
Semblem
bossetes de carburants preprogramades,
però
ensenyem les dents si estem alegres
i d’això
en diem somriure. ¿Veieu el sol
en
cadascuna de les coses que us envolten?
Hi veieu
els vostres propis ulls? Sou els fills
d’una
gran època. Un fetus en una àgora.
El que
us ha concedit aquesta capa vermella
és la
vostra perseverança en qüestionar
molt més
que les vostres condicions externes.
Sou
legítims com una estirp postolímpica.
Jo m’he
escindit de la colònia fa alguns versos
i
segueixo jugant amb els sediments d’una falda.
Aleno.
Aleno mentre les altres coses sotsobren.
La
cúpula ha transmudat les estrelles en peixos
i em
plouen les escates per sobre;
són
lents de contacte altament irritants que, tanmateix,
revesteixen
aquest món d’una certa màgia.
Des
d’aquí estant, cap teoria es conjuga en frau
i sembla
possible acréixer qualsevol expectativa
sense
afogar les veus que n’ennegreixen les muralles.
Eva
Baltasar
Atàviques feres (2009)
Eva Baltasar va néixer a Barcelona, el 26 d'agost de
1978. Va estudiar Pedagogia a la Universitat de Barcelona i a la Freie
Universität de Berlín.
A la Universitat de Barcelona, va editar la revista Temps d'Educació i ha col·laborat en un grup de recerca amb l'ajuda
de l’Institut de la Dona.
Ha publicat diversos poemaris que li han valgut diversos premis, però la
fama i el reconeixement de el públic lector li va arribar amb la novel·la Permagel.
Laia (2008)
Atàviques feres (2009)
Reclam (2010)
Dotze treballs (2011)
Medi aquàtic (2011)
Poemes d'una embarassada (2012)
Vida limitada (2013)
Animals d'hivern (2016)
Neutre (2017)
Invertida (2017)
Narrativa:
Permagel (2018)
Boulder. (2020)
Premis:
Miquel de Palol de poesia 2008
Ramon Comas i Maduell de poesia 2008
Benet Ribas de poesia 2010
Les Talúries de poesia 2010
Màrius Torres 2010
Jordi Pàmies de poesia 2011
Miquel Àngel Riera de poesia 2013
Gabriel Ferrater de poesia 2015
Mallorca de Creació Literària, modalitat de poesia 2016
Ibn Jafadja de poesia 2016
Llibreter de narrativa catalana 2018
L'illa dels llibres 2018
 |
| l'autora al Cafè amb Lletres |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada