Mares i fills
Theodor Kallifatides
traducció: Montserrat Camps i Gasset
Galaxia Gutenberg, 2020
176 pàgines
El que dona de si la vida
per Júlia Costa
llegir.cat
“A Theodor Kallifatides l’hem conegut una mica tard i, encara, a petites dosis. Fill d’un mestre grec va emigrar a Suècia, allà va estudiar filosofia i es va anar consolidant com un autor reconegut i un intel·lectual de prestigi, professor a la universitat d’Estocolm, no sense passar per moltes dificultats. Ja de gran ha reprès l’escriptura en grec i ha obtingut un gran ressò amb Una altra vida, encara, un llibre ple de reflexions sobre temes diversos, de gran actualitat: la cultura, la llengua familiar, l’emigració, les identitats…
A Mares i fills ens explica el viatge que fa al seu país per visitar la mare, una dona singular, de més de noranta anys. Durant aquesta estada repassa algunes notes biogràfiques que li va deixar el seu pare i reflexiona sobre el pas de la vida i els llaços familiars però, també, sobre la situació de Grècia i els trasbalsos passats pel país al llarg del darrer segle. La mare és una dona lluminosa, lúcida, amb aquesta filosofia del poble tan necessària i, en ocasions, poc valorada, filla del seu temps però que s’adona dels canvis i que ironitza sobre tota mena de coses.
La mare es gran però el fill també ho és, ja que aquesta dona grega es va casar quan era una adolescent amb un vidu molt més gran que no pas ella. Malgrat aquesta diferència d’edat i l’arranjament que va suposar el casament van viure durant molts anys plegats, el pare va arribar també a una edat molt avançada. Al llibre hi ha la inevitable nostàlgia lligada al pas del temps i a les injustícies de la història, sobretot de la història de països com Grècia tot i que de tragèdies col·lectives se n’escapa poca gent. Hi trobem tendresa, afecte sincer i molts fragments inoblidables, com ara quan l’autor relaciona paraules i dites amb un substrat lligat a la Grècia clàssica i els seus relats mítics.
Kallifatides, una mica empeltat ja d’austeritat nòrdica, enyora la família que ha construït al país d’acollida, nets, fills, dona. Hi ha un cert sentiment de culpa relativa, en no poder estar més amb la mare o amb el seu germà petit i els seus nebots. El temps passa i és impossible saber què hauria estat de nosaltres si haguéssim pres d’altres decisions al llarg de la vida. En el cas de les generacions grans, com la dels seus pares, no hi havia la mateixa llibertat per decidir i els temps eren més difícils però, al capdavall, no sembla pas que aquesta mare tan terrenal i tan simbòlica a la vegada enyori el que no va poder ser.
Hi ha moments inquietants en la narració del pare, maltractat a fons durant l’ocupació i testimoni dels enfrontaments entre els mateixos grecs, però capaç de reconèixer, fins i tot, que els dolents no som sempre els altres. Un pare que va inculcar en els fills un sentiment ètic molt sòlid, com en el cas d’un germà mes gran, germanastre de fet, ja traspassat, que va ser fins i tot condemnat a mort per no haver volgut maltractar unes dones guerrilleres, sobretot a causa del que hauria pensat el seu pare. També ens inquieta el que la mare explica sobre la situació de la dona o el pes de l’honor femení en el passat, quan un pare era capaç de matar una filla si pensava que no s’havia comportat com calia.
L’autor sap que ignora encara molts detalls, sobre la vida del seu pare i de la seva mare, tothom té dret als seus secrets, manifesta. Malgrat les reflexions sobre pàtries i llengües, al capdavall, més enllà dels seus inevitables i sòlids lligams amb la mare i amb Grècia, l’autor acaba per fer universals els seus sentiments, els seus dubtes i les seves inquietuds. Per això ens sentim sovint molt identificats amb el que ens explica. És aquest un petit gran llibre, una delícia, i molt adient per llegir en aquests temps de tantes queixes inútils i absurdes, quan, d’alguna manera, un estrany i inesperat virus ens ha mostrat la nostra feblesa i ens ha fe partícips d’una necessària i encara llunyana pàtria universal.”
Fragment:
“Quan era petit, estava convençut que em moriria abans que la mare, segons el principi que l’arbre sobreviu al fruit.
Amb el temps vaig entendre la successió correcta, o almenys natural, de les coses, quan em vaig topar amb un altre problema: com seria capaç de donar-li un disgust tan gran com la meva mort?
Aquesta reflexió em va fer atent i assenyat. Els meus jocs mai no havien estat particularment agosarats, normalment intentava quedar-me a prop seu, una cosa que sovint em recorda quan li telefono els dissabtes.
Ella viu a Atenes. Jo, a Estocolm, des de fa uns quaranta-tres anys.
Aquestes telefonades són una tradició entre nosaltres. El millor és fer-les al matí, quan s’acaba de llevar i està asseguda, abraçada al cafè. És així com agafa la tassa, repenjant-la sobre l’estómac. Beu el cafè a glops petits, molt petits, de por que sigui amarg. El mínim són tres cullerades de sucre.
–Hola, mama, soc jo –li dic, quan aixeca l’auricular. Si està de bon humor, em contesta amb alguna rima. Si no està de bon humor, se n’hi posa.
–Mira que bé, és el meu fill petit, que és a l’estranger, i ara a la mama truca, que és una vella xaruga.
Algú potser dirà que sempre és la mateixa cantarella, però no l’és. Als seus noranta-dos anys, encara té la capacitat de jugar amb les paraules. Immediatament amolla el seu greuge.
–Tu, que encara no te m’havies desenganxat de les faldilles, i tan lluny que te’n vas anar.
No m’acusa, però no ho pot entendre. Ni jo tampoc no ho he entès. Vaig marxar de la meva pàtria, però, què volia deixar exactament al meu darrere?
Això ja no ho discutim més. Les coses són com són. La mare ho sap. Sempre ho ha sabut. No ho té al moll de l’os, això. Al moll de l’os hi té l’estoïcisme heretat, el talent de fixar-se en les petites alegries que alleugereixen les grans penes. La tassa calenta de cafè que descansa sobre el seu estómac és una bomba atòmica d’alleujament, sobretot amb quatre culleradetes de sucre.
En poques paraules, com que tots dos sabem que les coses són així, parlem d’altres temes.
Enguany he fet seixanta-vuit anys i la mare, noranta-dos.
«No soc el desencadenant principal de la Gran Guerra, però vaig néixer l’any en què va començar», diu de tant en tant, amb aquell seu distanciament irònic que evita que les sensacions la dominin.
Hem envellit tots dos i ja és hora de fer el que sempre he volgut fer: escriure sobre ella.
No volia fer-ho en vida seva. Tanmateix, ara em sembla que no tinc cap més remei. La mort se’ns atansa, a l’un i a l’altra. Quina de les dues morts farà la gambada més llarga, no tinc cap manera de saber-ho.
Dit d’una altra manera, estic obligat a escriure sobre la mare en aquest moment, tenint en compte que és possible que ella ho llegeixi. Probablement en sortirà un text ben diferent. En aquest moment, no sé pas quina mena de text serà.
Quan el pare va morir, vaig escriure un llibre. Al cap d’uns quants anys, quan vam traslladar la sepultura, en vaig escriure un altre.
Va ser difícil, però no tant com ara. El pare se n’havia anat. La seva vida s’havia acabat. El seu llibre ja estava escrit, per dir-ho així.
En canvi, la mare viu. I de quina manera! “
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada