Kallifatides, obres 2

 

El passat no és un somni

Theodor Kallifatides

traducció: Montserrat Camps i Gasset

Galaxia Gutenberg, 2021

192 pàgines

Misèries i grandeses humanes

A El passat no és un somni el grec Theodor Kallifatides segueix fent memòria i reflexionant sobre temes vitals

Júlia Costa

llegir.cat

“En aquest llibre Theodor Kallifatides ens retorna a l’evocació de la seva vida, com va fer a Una altra vida, encara i Mares i fills. Alguns fets els retrobem o ens arriben des d’una altra punt de vista. El pas del temps ens porta per molts camins, de vegades terribles, difícils, i en aquests llibres acompanyem l’escriptor en una mena de recerca de pau existencial, en època de madura vellesa. A banda de la intimitat familiar de l’escriptor, de les referències a amics i noies que va estimar, el llibre ens situa en una època dura, en una Grècia trasbalsada per la invasió alemanya, amb venjances, pors, delacions absurdes, violència, amb totes les misèries i grandeses humanes, tan semblants a tot arreu.

El pare de l’autor va ser un refugiat, expulsat de Turquia per grec, mal acollit per sectors del poble que hi veuen sempre un foraster, a banda de ser un mestre íntegre, d’idees comunistes, ideologia aquesta que afectarà els fills però que també aconseguirà que aquests tinguin en tot moment la sort d’haver assolit uns criteris morals sòlids. Com aquest germanastre gran, castigat i maltractat per no haver volgut participar en una violació múltiple, per exemple.

Al capdavall marxaran del poble, cap a la capital, per poder facilitar el retrobament de la família. Les idees totalitàries suraran durant molts anys a Grècia fins a desembocar en la dictadura dels coronels. La duresa i la pobresa s’abalteixen amb l’estimació familiar, amb els colors i les olors de la natura. Kallifatides ens descriu de forma poètica i realista a la vegada els paisatges, les menges, els sentiments que provoquen els indrets abandonats i els nous descobriments, la força que representen per a ell, ja des de molt jove, la lectura, l’escriptura, la força de les paraules.

Malauradament, l’escriptor, desenganyat amb el seu país, més aviat amb aquells que el governen i decideixen, en marxarà. I aleshores s’adaptarà a una nova terra, Suècia, i a una nova llengua, apresa ben aviat, car és evident que la capacitat de l’autor per a l’aprenentatge és immensa, fins al punt d’estudiar a la universitat i arribar a ser un escriptor reconegut, en suec. A Suècia formarà la seva pròpia família, es guanyarà la vida, assolirà un reconeixement, però, en algun moment, retornarà a la llengua familiar, de la mateixa manera que visita de tant en tant la família, aquesta mare immensa i extraordinària que morirà amb més de noranta anys. Arribarà a rebre un homenatge en el poble on els van passar desgràcies diverses, entre les quals, l’empresonament i tortures al pare, a causa de la delació d’algú del mateix poble que no arribaran a saber qui és.

El passat no és un somni no està escrit de forma convencional ni absolutament lineal, l’autor té un estil molt personal. No és una novel·la, ni un llibre de memòries, ni un assaig, ni prosa poètica, però té de tot una mica. És aquest un llibre que, com els altres dos que he mencionat, sap greu acabar, deixa empremta i reconcilia amb la bona literatura, i compta amb el valor afegit de l’excel·lent traducció de Montserrat Camps.

És ple de reflexions i pensaments que podem fer nostres i que ens diuen coses que potser no hauríem sabut expressar tan bé però que entenem i compartim. He llegit altres llibres de l’autor i m’han agradat, però aquests tres m’han resultat propers i extraordinaris. Hi trobem, en aquest cas, un munt de temes vitals, la història recent de Grècia i d’Europa en general, el lligam amb els temes clàssics, tan presents en aquell país i que tanta influència han tingut a Occident, la complexitat de l’ànima humana, la força del poder d’adaptació i supervivència, el dret a cercar un futur en un altre indret del món, un món que hauria de ser la nostra pàtria fraternal i universal, més enllà de les fronteres falses amb les quals l’hem anat trossejant.”

Fragment:

“Tenia vuit anys quan l’avi em va agafar de la mà i no em va deixar anar fins a trobar els pares, a Atenes. Qui sap què m’hauria passat si m’hagués quedat al poble.

Era el 1946. Al començament de la primavera de 1946, els ametllers florien l’un al costat de l’altre i el camp estava en ple esplendor. Abans que tots els altres arbres, mentre el mestral encara sega com una falç, floreix l’ametller boig, com diu la cançó, i apareixen unes flors tendres, blanques, amb una aroma dolça i lleugera, com el gust de l’ametlla.

Érem experts en ametlles. Ens les menjàvem fresques, torrades, escaldades, pelades, salades, ensucrades. L’únic que no en fèiem era rostir-les a l’ast com un suvlaki. El juny de 1941, els alemanys havien entrat al poble. Van arreplegar tot el menjar que van trobar i el que ells no van poder arrambar s’ho van quedar els del mercat negre. Vam passar gana. Es van arribar a vendre propietats per un sac de farina. Es compraven noies per un quilo d’oli. Hi havia ànimes que s’apagaven de gana com lluernes.

Al poble teníem les ametlles. Passàvem gana, però ningú no en va morir. Jo tenia tres anys i la iaia – profundament religiosa – m’havia ensenyat a acabar la pregària del vespre amb una invocació particular al bon Déu pel pa nostre de cada dia.

–Ha arribat el pa? – li preguntava al matí tan bon punt em despertava.

–Incrèdul com Tomàs, aquesta criatura – em deia la iaia, i jo no l’entenia.

Un dia, els alemanys van perdre la guerra i van marxar. Al buit que deixaren germinaren, d’una banda, organitzacions d’extrema dreta, en alguns casos fins i tot excol·laboradors dels ocupants, decidides a fer desaparèixer qualsevol persona que mai pogués ser o esdevenir comunista, i de l’altra, organitzacions d’esquerra, decidides a venjar-se.

L’església d’Àgios Georgios era el cor del poble. A l’esplanada, hi celebràvem Nadal i Pasqua, bodes i batejos. Però en aquella època s’havia convertit en una era de la mort. Allà ens aplegaven, primer els alemanys, després els feixistes dels Batallons de Seguretat – en altres pobles els d’esquerres –, en triaven uns quants, se’ls emportaven i ningú no els tornava a veure mai més. Un dia eren uns els qui entraven als pobles, un altre dia, uns altres. Ningú no podia dormir tranquil.

Primer va marxar el pare, a l’últim moment. Van trucar a la porta i ell amb prou feines va aconseguir sortir pel pati del darrere. Em vaig enganxar darrere la mare, tremolant com una fulla de salze. Li van preguntar on era el seu home:

–Tot just acaba de sortir per anar a l’escola – els contestà.

El pare era mestre, l’escola era el seu orgull, l’havia renovada ell mateix.

–Ens vols enganyar, però ja el trobarem – li va dir el capitost, enfadat, i un parent llargarut li va clavar una bufetada salvatge que ella mai no va oblidar. No es va posar a plorar. Sabia que aquella bufetada li havia salvat la vida, perquè en van tenir prou i van marxar satisfets. Al cap de dos minuts, el pare va tornar a aparèixer. No podia marxar sense acomiadar-se dels fills, va dir, i la mare es va posar furiosa.

–Ves-te’n abans que no et mati jo – el va amenaçar.

Després va marxar tota la família, cadascú per separat. Primer els dos germans grans, després la mare. Jo em vaig quedar amb la iaia i l’avi. Sabia que al meu germà Stélios li havia passat alguna cosa terrible, però no sabia què. Jo tenia por dels xicots més grans, que tenien pares monàrquics. Em cridaven «llavor de roig».”