lenguas exiliadas, 4

 

Escriure des de la frontera

per Bárbara Fernández, entrevista

"Najat El Hachmi és escriptora fins i tot des d’abans de saber escriure. Des que escoltava les històries en llengua amaziga que explicaven les dones del seu poble, al Marroc. Amb vuit anys va arribar a Vic, va aprendre a llegir i a escriure i, des d’aleshores, se li van obrir les portes a un univers sencer. El seu univers, l’escola i la bona acollida dels veïns van ser fonamentals perquè aquesta escriptora sigui avui el que és. Llicenciada en Filologia Àrab, amb cinc llibres publicats i diversos premis a l’esquena, la Najat lluita amb paraules per trencar mites sobre la dona musulmana.

Pregunta: Des de ben petita la teva mare t’explicava contes, però vas aprendre a llegir i escriure quan vas arribar a Vic. Com va ser aquesta transició entre dues llengües?

Resposta: És a través de les diverses novel·les que he escrit quan he estat cada vegada més conscients de la presència d’aquesta altra llengua, que també és meva, l’amazic rifeny, la llengua de la meva mare i la que feien servir les dones del nostre voltant per explicar-nos històries i anècdotes, les coses que passaven al poble. Això literàriament ha estat molt important, perquè intento recrear aquesta manera de narrar. Em permet tenir més elements amb els quals puc jugar, i alhora recuperar allò que vaig deixar enrere quan era petita i que ja no puc recuperar, perquè forma part del meu passat.

P: Com a lectora, què vas trobar a la literatura?

R: Veníem d’un poblet molt petit on, a banda de tot aquest univers oral, teníem moltes carències. Quan vaig arribar aquí, vaig tenir la sensació que se m’obrien les portes al món. Recordo molt bé el primer dia que vaig visitar la biblioteca municipal. Aquell lloc tan habitual, a mi em va semblar absolutament fascinant: hi havia tots aquells llibres i podies llegir el que volguessis, fins i tot emportar-te’ls a casa! Tenies accés a tot el coneixement, podies alimentar la teva curiositat, explorar realitats diferents… Per a mi, la literatura és un espai que permet reflectir tota la complexitat de la vida humana.

P: Quins escriptors et van captivar?

R: Recordo especialment la primera vegada que vaig llegir Aloma, de Mercè Rodoreda. Em vaig veure reflectida en aquesta jove que intentava trobar el seu lloc al món en una societat que no donava gaire llibertat a les dones. Va ser el primer moment en què em vaig adonar que la literatura pot ser alguna cosa que serveix per a molt més que per entretenir: també ens ajuda a trobar el que ens uneix.

P: I què et va portar a convertir-te en escriptora?

R: Fa poc vaig redescobrir una redacció que vaig escriure als 14 anys. Hi ha tots els temes que he anat tractant a les meves novel·les: ja parlava de masclisme, de la sensació de desarrelament que tenia quan viatjava al Marroc, i expressava també el sentiment de culpa que això em provocava. Aleshores, l’escriptura va començar a ser una eina per entendre’m i abordar aquesta complexitat en què vivia. Quan migres et converteixes en una altra persona. Hi ha un moment en què t’adones d’això i és molt dolorós, sobretot per als pares. T’adones que ja no ets la filla que ells creien que series, i hi ha un sentiment de deute respecte a aquell llegat. No obstant això, el fet que les aspiracions del fill tinguin poc a veure amb les dels pares, genera un procés de negociació per construir la pròpia individualitat, sense deixar de renunciar a aquest origen. És un camí complex i amb l’escriptura vas posant les idees en clar.

P: És difícil adaptar-se a una cultura nova? Què et va ajudar?

R: L’escola hi va tenir un paper fonamental. Vaig anar a una escola petitona, de barri, amb unes mestres molt combatives i vocacionals, que de seguida ens van tractar amb tota la naturalitat. No ens van posar etiquetes ni ens van classificar, i això va ser molt important. A més, ens van educar perquè entenguéssim quins drets teníem, ens van ensenyar a lluitar contra el racisme i ens vam poder sentir part de la societat. L’escola és un lloc importantíssim en els processos migratoris. Crec que hi ha barris on fa molta falta. La convivència sempre és local, en abstracte no existeix, i s’expressa en elements molt concrets, quotidians i particulars. Hi ha molta gent que necessita suport i eines bàsiques. I crec que l’Administració pública no pot baixar la guàrdia davant d’aquestes problemàtiques, perquè estan generant un malestar molt important en aquestes persones.

P: En el teu últim llibre Sempre han parlat per nosaltres, assenyales diverses formes de discriminació, de vegades subtils, que es troben en les dones. Les dues cultures que has viscut, la marroquina i la catalana, tenen dues visions molt diferents respecte del paper de la dona a la societat?

R: Crec que la base patriarcal és comuna arreu del món, però s’expressa de maneres diferents. Al Marroc hi ha lleis discriminatòries per a la dona i menys oportunitats d’independència. L’accés a la feina remunerada és molt important, malgrat que la precarietat faci difícil aquesta independència. La llibertat sexual també és molt important: poder triar sobre el teu cos, amb qui t’emparelles, si et cases o si decideixes tenir fills. Però aquí tampoc no ho tenim tot resolt: les xifres de dones assassinades per violència de gènere són brutals; hi ha violacions i situacions d’assetjament.

P: Les reivindicacions de les dones blanques occidentals són també les de les dones del Marroc?

R: Jo sempre he llegit dones feministes, i els temes dels quals parlaven eren els mateixos que m’afectaven a mi. El feminisme és voler la igualtat entre homes i dones, la no discriminació, que no siguem ni violentades ni maltractades. Crec que seria absurd defensar que perquè la persona que parla no és de la mateixa procedència que jo no pugui aprofitar-ne les idees."