S'inicia la tarda del dissabte amb la presentació de la lectura que cadascú de nosaltres desitja que el grup llegeixi la temporada següent.
Aquest any s'ha afegit a la defensa de cada proposta de lectura, les propostes de los possibles pel·lícules que inspiraran les xerrades debats bimensuals que venim fent des de l’octubre passat.
A la nit vam gaudir de la lectura dramatitzada de l'obra de teatre Un pájaro en el garlito, de l'autora Joaquina García Balmaseda. L'obra va ser estrenada l'any 1871, i la vam representar el passat 9 de març a l'aula Feixa Baixa, com a acte a l'entorn de l'exposició “Invisibles i ocultes”, un viatge a través de l'espai i el temps per la vida de 24 dons científiques, els quals la història ha fet invisibles.
La Joaquina García Balmaseda, traductora, escriptora i directora de diverses revistes, va néixer a Madrid el 17 de febrer de 1837 i va estudiar declamació al Conservatori i amb catorze anys va debutar al Teatre Espanyol de Madrid. Va continuar la carrera d'actriu a la companyia de Joaquín Arjona, on va estar quatre anys.
Coneixedora del món teatral, compondrà diverses obres dramàtiques en un acte, en prosa o en vers, com la que vam representar. En aquesta, dibuixa els homes com a «estúpidos» i «majaderos» i a l'heroïna, Rosario, com a independent i lliure.
A continuació el nostre company Carlos va interpretar la cançó Campanera, un popular pasdoble publicat per primera vegada el 1953 i compost per Genaro Monreal, Camilo Murillo i Francisco Naranjo. Per a l'ocasió, Carlos es va transformar en el Joselito que la va cantar a la seva primera pel·lícula El pequeño ruiseñor, del 1956.
La poesia va venir de la mà de l'Andrés, que va recitar l'Oda III, de Fray Luis de León, dedicada al músic Francisco de Salinas; seguida, sense interrupció, de la cançó la Guarapachanga, una cançó del compositor cubà Juan Rivera Prevot, que va narrar així la seva gènesi:
“Algun temps després del triomf de la Revolució cubana, se li va assignar la tasca de dirigir un contingent de talladors voluntaris de canya de sucre als camps del central Habana Lliure, ubicat a la localitat de Caimito, a l'actual província d'Artemisa.
Els matxeters, poc habituats a una labor tan àrdua, es cansaven i patien de laceracions a les mans, per la qual cosa sovint abandonaven la feina per prendre descansos durant els quals espremien les canyes, prèviament picades per extreure-li el dolç suc, i també solien cantar al compàs de la música que feien copejant els matxets amb les llimes.
Un matí Prevot els va sorprendre en aquest tràngol i els va renyar dient-los que no era hora de pachanguear, sinó de tallar la canya perquè el país tingués el sucre que necessitava.
En retirar-se del lloc, al cap no deixaven de sonar les paraules “guarapo” i “pachanga”, embolicades en el contagiós ritme que els matxeters treien dels seus instruments de treball.
Va treure d'una de les seves butxaques un paper, en què ja havia escrit per una cara i un llapis molt usat, on va escriure la lletra de la guaratxa que després es convertiria en tot un èxit.
Mentre tornaven al campament, va taral·lejar-la als seus subordinats el ritme que havia ideat, i va ser tant el que el van corejar que se li va quedar gravat a la ment fins que es va poder portar al pentagrama.
El títol es va fer famós a través de Chapottin i les seves Estrelles, en què va brillar la indiscutible veu de Miguelito Cuní.”
Tot seguit, un grup de entremaliats espectadors ens van oferir la seva particular visió d'una tarda a les sales de cinema. Amb els “Palomitas films” no vam deixar de riure.
Finalment, va arribar el moment dels bisos, el primer el “Soy minero”, cantat per Antonio Molina-Carlos, una cançó composta per Daniel Montorio amb lletra de Ramón Perelló i estrenada a la pel·lícula Esa voz es una mina, de 1956, de Luis Lucía Mingarro.
El segon, Como una ola, cantada per Roció Jurado—Emma, una cançó composta per Pablo Herrero i José Luis Armenteros.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada