viola ardone, obra 4

Cinc raons per llegir 'La decisión' de Viola Ardone

La novel·la sobre la revolució silenciosa de les dones a la Sicília dels anys 70

per Aida Doz Esteban

Diari de Barcelona

18/05/2023

   " La decisión (Seix Barral) és una novel·la escrita per Viola Ardone, inspirada en un cas real, que dona visibilitat a l'opressió que vivien les dones a la Sicilia dels anys 70. Enmig de la transició en què es troba el país, se’ns presenta a l'Oliva Denaro, una jove adolescent que es veu sotmesa a tenir una vida diferent de la qual ella voldria. La pobresa, la família, la tradició i les males llengües la porten a escollir si seguir amb el camí que li ha estat imposat o començar-ne un de nou.

La força de les primeres paraules

    “La dona és com un càntir: qui el trenca se’l queda, això diu la meva mare”, llegeixo. Les primeres paraules de l'Oliva s’introdueixen amb força. Em quedo pensativa. Continuo. “A mi m’hauria agradat més néixer home com Cosimino, però quan em van concebre ningú va demanar la meva opinió”, remata. Aquesta frase és la primera que et trobes en obrir les pàgines blanques de La decisión. De 392 pàgines que completen l’obra, n’he tingut prou amb la primera per saber que aquest era el llibre que volia —i havia— de recomanar aquesta setmana. Encara arriscant-me a fer algun que altre —petit— spoiler, aviso amb antelació que aquesta no és l’única cita que mencionaré, però sí la introductòria. Una història potent no sempre necessita ser maquillada (ja ho diuen, de vegades menys és més). Aquesta història, però, es construeix de personatges ferms, de relats que t’acompanyen fins a casa i de paraules que se’t claven a les entranyes fent-te sagnar i fent-te sanar.

Mort a les males llengües

    “La vida a Martorana està feta de mirades —vaig pensar—: mirar i que et mirin. I quan algú s’exposa, sempre pretén mostrar-se millor del que és”, diu l'Oliva. No sabria dir si aquesta exposició, que tantes mirades i xiuxiuejos genera, és producte directe de l’època que es tracta o és simplement perquè és un poble; i bé, aquells qui som de poble ja sabem el que això implica (i d’aquí venen els meus dubtes). Tanmateix, la protagonista creix sota un cúmul de rumors i expectatives que la fan ser qui és; actua en funció del què diran i, sobretot, no actua pel mateix motiu. “Fugia de les xafarderies, de la vergonya, de la meva mare (...). Havia deixat de ser invisible: podien espiar-me i jutjar-me”. S’exposa, pretén i fuig, però alguna cosa s'encén dins seu quan finalment es cansa de les males llengües i decideix enfrontar-se a les que, per activa i per passiva, no permeten que la seva tingui vida pròpia. Les veus que l’envolten són les mateixes que la condicionen, i ella calla, fins que deixa de fer-ho. És llavors que un fil de veu que prové del seu estómac li surt per la boca per demostrar que les llengües només són males si silencien la teva.

La contradictòria curiositat de la protagonista

    L'Oliva és una persona curiosa (la seva mare diria que ho és massa). S’interessa per aprendre, per saber, per entendre. Ella, que no entén moltes de les coses que passen diàriament al seu voltant, es troba enmig de dues posicions completament allunyades l’una de l’altra. Hi ha moments en què genuïnament s’esforça per saber què és el que la diferencia de la resta, socialment parlant, com passa quan admet que “ignorava que existís la paraula diputada. Al diccionari de la mestra Rosaria, el femení d’algunes paraules com ministre, alcalde, jutge, notari o metge, ni tan sols apareixia.” En altres ocasions, però, es contradiu quan afirma que “una dona que dona guerra no és decent —li vaig contestar, perquè m’ho havia dit la meva mare”. S’observa la lluita interna en la qual es troba quan es prohibeix a si mateixa enfrontar-se al que li ha imposat la societat, recordant-se les paraules que persones del seu voltant li han repetit al llarg de la seva vida, per evitar desviar-se del camí. Això canvia quan entén que de camins n’hi ha molts, però que el camí que ha de seguir és només seu.

El primer cop que et fas gran

    L'Oliva no està a favor de fer-se gran. El primer cop que se’n va anar a fer-se els forats de les orelles, va tornar amb un lòbul palpitant i una ferida, però sense forats ni arracades. El primer cop que li baixa la regla és, també, el primer cop que la seva mare li diu que és guapa (ja veieu que la seva mare en diu moltes, de coses). “De sobte vaig deixar d’adonar-me dels meus defectes: si a ulls de la meva mare era guapa, ho seria de veritat. Si la meva mare em veia, el món sencer em veia. Havia travessat el llindar de la invisibilitat. Era una dona, com ella.” Dir-se això és fruit d’haver-se passat la vida sent menyspreada per una dona que, en realitat, no és com ella. L'Oliva voldria ajudar al seu pare al camp, buscar caragols i caçar granotes, i seguir posant noms de colors a les seves gallines mentre pinta d’un groc intens la seva caseta. Però també, per sobre de tot això, vol ser vista i vol ser real. Ara bé, si això és el que suposa créixer, voldrà seguir sent-ho?

L’inici d’una revolució silenciosa

    L’arribada de la regla suposava un abans i un després en les nenes, que passaven automàticament a ser dones en el moment que la seva faldilla blanca i pura es tacava del fosc vermell del dimoni. D’un dia a l’altre, tot seguia igual, però res era el mateix. L'Oliva no podia anar sola pel carrer, parlar amb homes —encara que un d’aquest fos el seu amic Saro de tota la vida—, ni tampoc córrer per arribar enlloc. “Ara et toca a tu mantenir-te neta”, se li diu. Tot això ho llegim avui dia i sembla ficció, però la realitat és que no sempre ho ha estat, i hi ha molts llocs on encara no ho és. Precisament això és el que reivindica l’autora, qui s’ha inspirat en la història real de Franca Viola, la dona que l’any 1966 va tenir el valor de negar-se al “matrimoni reparatori” al que s’havia d’enfrontar perquè el seu agressor no fos castigat. Una eina que s’utilitzava sovint quan es considerava que les dones assetjades havien “perdut” la seva virginitat i no podien ser deshonorades pel seu responsable. Llegir i escriure això és esgarrifós, però saber que algú ho ha viscut, és desolador. Viola Ardone busca la forma d’exposar la revolució silenciosa que va sorgir d’una realitat compartida per tantes dones que, més que viure, van sobreviure."