el neguit

Arnold Bocklin,  Ulisses i Calipso (1882)

Plany de Calipso

Jo veig la teva terra nua i roent, deserta,

vora la mar en fúria sota un penya-segat

Armand Obiols

el teu palau de pedra com una boca oberta

i l’erm on brunz la vespa i on famejà el ramat.

Jo sóc allò que es deixa, allò que fuig i passa:

l’oreig entre les fulles, l’estel que ha desistit,

el doll que riu i plora i aquella tendra massa

dels xuclamels que aturen un instant més la nit.

T’he volgut meu per sempre, cansat de mar i onada,

segur en la meva carn, corba i mel exaltada,

estranger que te’n t ornes cap a la teva mort.

Ara voldria ser lleó que juga i mata

o l’olivera immòbil en son furor retort,

però al pit m’agonitza un escorpí escarlata.

Mercè Rodoreda

Agonia de llum 

Durant les llargues absències d'Armand Obiols (pseudònim de  Joan Prat i Esteve

-Sabadell, 18 de juny de 1904;  Viena, 15 d'agost de 1971-, escriptor, periodista i crític literari català), Mercè Rodoreda, des de Paris, diu sentir-Calipso, la nimfa abandonada per Ulisses .