la casa

“Pocs dies abans d'anar a París, Valldaura dugué la Teresa a veure la torre.  Fontanills els acompanyà.  Així que baixaren del cotxe la Teresa es quedà tan parada que només tingué esma de dir: "Déu meu, sembla un castell!" Al peu del reixat començava un caminal molt ample, amb castanyers a banda i banda;  al fons,  alta de tres pisos,  amb dues torratxes i totes les teulades de rajoleta verda, coberta d'heura amb les fulles que ja s'anaven tornant vermelles,  la casa es retallava sobre un cel de tardor.  Feia vent i els tres graons que pujaven fins a l'entrada estaven mig colgats de fulles.  A un costat, tocant a la porta, hi havia dues gerres grosses, vernissades,  plenes de terra,  i uns quants testos amb plantes mortes. Valldaura aixecà el bastó i,  assenyalant la terrassa aguantada per quatre columnes de marbre rosa que protegia el cancell, digué: "La faré cobrir de vidres i a l'hivern hi podrem prendre el sol."  Fontanills ficà la clau al pany i forcejà una estona: "Tot està rovellat,  senyor Valldaura; però ja ho anirem adobant."  El vestíbul,  de tan gran,  semblava una sala de ball i,  a la banda esquerra,  una escala d'un sol ram,  amb la barana de ferro forjat,  pujava en corba fins al primer pis.  Anaren resseguint totes les habitacions; hi havia parets amb tires de paper desenganxades i la pudor d'humitat ofegava.  A les torratxes s'hi anava des del tercer pis per unes escales moll estretes de graons alts;  en el primer replà hi havia una porteta que donava a la teulada.  Fontanills l'obrí: "¿Volen mirar a fora?" La Teresa féu un crit: "Tanqui, que em fa por." No acabaren de pujar.  Al costat dels testos amb les plantes mortes Valldaura preguntà a la seva dona: "¿T'agrada?" La Teresa, sense dir res, l'abraçà fort. "Què hi farem —pensà Fontanills, que no sabia on mirar—;  una senyora així bé val una missa."

Ja es començava a fer fosc.  Donaren la volta pel camí de lloses que passava arran de la casa.  A la dreta, amb les branques gairebé tocant a la paret, hi havia un arbre de fulles estretes i lluents. "¿Oi que és un llorer?", preguntà la Teresa. "Sí senyora; i no en veurà gaires de tan alts."  Més enllà del llorer hi havia un pou i dos bancs de pedra sota una pèrgola coberta de glicines seques.  Travessaren l'esplanada i la Teresa,  tot mirant l'espessor d'arbres que hi havia al capdavall,  pensà:  "És bonic, però fa basarda."  Caminaven entre falgueres i esbarzers. A dalt de les branques se sentia parrupeig de tórtores.  "Això —digué Valldaura— no ha estat mai un bosc: quan van fer la casa devia ser un parc."  "Em penso que té raó—li contestà Fontanills tot mirant a terra per no ensopegar—; es un parc abandonat."  Aviat arribaren a la vora d'una bassa d'aigua voltada d'heures negres.  "Aquesta bassa, senyora Valldaura, no s'asseca mai;  cap al mig té més de set pams de fondària.  A l'acabament del terreny hi ha tres cedres centenaris.  Diuen que porten sort. ¿Vol que els anem a veure?" Tot d'una, per entre heures ran de terra,  se sentí un soroll de bestiola espantada.  La Teresa s'acostà al seu marit: "Anem-nos-en..."  El vent,  cada vegada més fort,  feia anar les branques d'una banda a l'altra. Sortiren a l'esplanada i la Teresa veié que encara no era ben bé de nit.  Fontanills,  amb el braç estès,  assenyalà una caseta a l'altra banda de l'esplanada,  gairebé a tocar dels primers arbres. "És la caseta dels safaretjos;  també s'hi poden posar eines... i al darrera hi ha un porxo."  Els digué que els donaria rosers d'emparrar perquè poguessin cobrir-ne les parets.  "El vell que em guarda el mas de Premià sempre té esqueixos d'uns rosers que fan roses de color de carn grosses com el puny."

Mirall Trancat

Mercè Rodoreda

pàg. 60-61