“De fet, com havíem comprovat
una estona abans, malgrat la nostra amistat –en alguns casos d’anys,
especialment amb Carme Manrubia– ningú finalment no sabia gairebé res d’ella,
de la seva vida privada o ni tan sols de la seva salut. Els anglesos, d’aquestes
personalitats en diuen secretives, és
a dir, éssers que han ocultat la seva intimitat darrere un mur que ningú no ha
sobrepassat mai. Per ser més precís,
diré que el Webster’s, en definir el
mot, parlar no sols de “guardar” sinó també de “produir” secrets, especialment
aquells que concerneixen la personalitat pròpia. ¿Havia estat sempre així la Rodoreda? ¿Com
entenia la vida en relació amb els altres? [...] Secretive: com a citació que figura a la primera part de “Mirall trencat” hi ha uns mots de Sterne: “I honour you, Eliza, for keeping secret some
things.” La Rodoreda anava més lluny que Eliza: guardava el secret de tot
allò que la concernia, s’havia convertit ella
mateixa en secret o, potser, fins i tot, en
productora de secrets.
Era, certament, un personatge
recòndit. Passava, però, que era una escriptora important i que es feia impossible
de considerar-la només com la persona amb qui prens el te, dines o sopes, o a
qui fas visita, et truca per telèfon o et ve a veure, de tant en tant. Hi havia
un altre vessant –i prou que ella ho sabia, ja que és el que sortia al llarg de
les converses!–, que eren els seus llibres. Tanmateix, crec que hom podria desxifrar
a través d’ells, a través de les metàfores o els símbols, a través de la mitificació
de la seva pròpia vida, qui era i com era, quina concepció tenia del món i de les
coses. Tota la repressió voluntària que abocava sobre la seva vida, se li
escapava, expressada literàriament, a través de les ficcions amb les quals
disfressava els seus sentiments, les seves vivències, els racons secrets de la
seva existència. És més, podríem
preguntar-nos fins a quin punt la repressió que manifestava enfront dels altres
no era la força poderosa que alenava en la seva
obra. L’escriptura, no hi ha dubte, era el seu alliberament –conscient o
inconscient–, aquest és un altra problema, el qual fa referència als misteris
de la creació artística. ¿Fins a quin punt no era secreta fins i tot per a ella
mateixa? I, si ho era, jugava magistralment a demostrar-ho de cara als altres.”
Josep Maria Castellet
Els escenaris de la memòria
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada