“Una família,
una casa abandonada, un jardí desolat, idea pura del jardí de tols els
jardins... Tenia ganes de fer una novel·la on hi hagués de tot això. M'agradava
pensar que la família seria rica, amb una senyora fora de la casta.
Desnivellada, d'origen modest. El personatge ideal el vaig descobrir en Teresa
Goday que en el moment de formar-se en el meu esperit no es deia Teresa ni es
deia Goday. No tenia nom. Una bellesa que ajudava la seva mare a vendre peix
però preparada interiorment a elevar-se de nivell amb aquella facilitat que té
sovint una persona, sobretot una dona,
arrencada al seu ambient per un destí. Naturalment, sentia que la novella seria
difícil, que exigiria molts personatges, que seria eriçada de dificultats. (...)
La torre, la
teulada, la gàbia dels ocells, l'armari japonès, la copa de cristall que la
Teresa deixa al petit Jaume perquè begui vi com ella, portada de Viena per Salvador Valldaura, amb
el peu verd i el dalt de color de rosa, les plomes de paó amb un ull blau a
dalt de lot, el senyor sense cap de la casa de les nines que Ramon Farriols es
va emportar quan va fugir de casa i el cap del senyor de la casa de les nines
que l'Armanda va recollir i va guardar en un calaix per poder-lo raspallar de
tant en tant, són uns quants elements
d'una certa importància, entre molts, en
Mirall trencat. I naturalment, el
llorer.
Darrera de
casa, quan jo era petita, el que ara és
carrer de Balmes era la riera de Sant Gervasi de Cassoles. A l'altra banda de la riera hi havia el parc
abandonat del marquès de Can Brusi. Des
del menjador es veia frondós d'arbres centenaris. Ple de rossinyols a les nits d'estiu. Anava de la plaça Molina fins a l'Ateneu de
Sant Gervasi a tocar del que ara és Mitre. Al capvespre se sentien crits de
paons. Aquest parc, idealitzat, és el parc de la torre dels Valldaura. El jardí de tots els jardins.”
Mercè Rodoreda
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada