Agustí Bartra va néixer a Barcelona el 1908. Autor
prolífic, va conrear diferents gèneres literaris: poesia, novel·la, teatre i
també la traducció. La Guerra Civil va determinar el seu exili a
Roissy-en-Brie, on va anar a parar juntament amb altres membres de la
Institució de les Lletres Catalanes, i va coincidir amb l'escriptora i
periodista Anna Murià amb qui compartiria la resta de la seva vida. L'exili els
portà a la República Dominicana, Cuba i després a Mèxic.
L'any 1970 va tornar a Catalunya i es va instal·lar
a Terrassa, on va morir el 1982.
La novel·la “Crist de dos-cents mil braços”, de
1968 i de la qual Bartra va escriure a Mèxic una primera versió que portava per
títol “La xabola”, de 1943, il·lustra la tragèdia col·lectiva dels exiliats
catalans.
“De
sobte, veieren les filferrades del camp d'Argelers. Hi menava una ampla avinguda de sorra, a banda i
banda de la qual s'aixecaven,
bastant separats els uns dels altres, grans pavellons de fusta semblants a xalets on hi havia instal·lades les oficines del comandament francès. Al començament de l'avinguda
negrejava un bosquet de pins, clos per una
estacada. Era una finca particular: entre els arbres
es veia una vil·la pintada de blanc. A la dreta de l'avinguda, escassament a cent metres, començava el mar,
tranquil i enfosquit en aquella hora. Pel
cantó de ponent, a l'est de la plana, acabava de colgar-se
el sol i al cel flotava encara un gran núvol incendiat. La nit s'apropava
ràpidament. En un pradell, algunes tendes de campanya de soldats francesos,
com gegantins daus de ciment. Davant de les
tendes, un genet evolucionava capriciosament. La columna de refugiats comença a entrar al camp.
Manen formar de dos en dos. Gairebé és de nit. A mesura que avancen es va fent més perceptible la bonior de
camp. Adesiara, un estrident crit
aïllat L'avinguda per on caminen continua, sense
perdre amplada, fins a dins del camp. (...)
A la Sorra de Ningú no es naixia a cap temps: hom moria una seqüència de moments que s'alçaven en un absurd espai
des d'on solament els més afortunats podien mirar l'esperança per damunt de
llurs espatlles. Hom sabia que els focs primaverals del sol s'inclinaven ja
devers un estiu del qual allà només entraria el nom; les constants gavines
arribaven cada dia i l'horitzó marí continuava orfe de veles; les hores sense
herència furgaven la sorra en cerca de campanes i records; l'acció, amb les
mans lligades, s'establia al reialme de les paraules i els silencis, i
s'acceptava el caos amb una passivitat descoratjada que contribuïa a crear en
el camp una vasta consciència difusa de tribu inerme i sense destí.
Al
camp, les imatges habituals de la vida pertanyien a un passat en el qual
cadascú s'enfonsava a la recerca del seu particular temps perdut, en una cúpula
irascible de la imaginació i els fantasmes dels somnis. Era una enorme ciutat
de derrota que imposava la seva tremenda qualitat irreal amb els seus elements
sumaris, concrets i fràgils; un erm llatzerat per a un immens tors jacent de
dos-cents mil braços, i el seu aïllament del món, el rígid setge que els
arraïmava en cent mil nueses, delatava, per damunt de tot, la por de què era
presa una època de menyspreu per a l'home. Sense dones, sense infants, sense
treball, el temps es podria en llurs mans. Infinitament pobres, els pocs
objectes que els voltaven o que posseïen cobraven un valor de símbol al qual
calia retre un culte ascètic, personal i únic, més enllà de déus i d'idees,
absolutament necessari allà, prop de la mar, damunt la sorra i sota cels
canviants o impàvids..."
Crist
de dos-cents mil braços
Agustí
Bartra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada