k.l. reich

Joaquim Amat-Piniella, Manresa, 1913; l'Hospitalet de Llobregat, 1974, fou un escriptor i polític català, supervivent del camp de  concentració de Mauthausen. Es va fer voluntari de l'exèrcit republicà i va lluitar al front d'Andalusia durant la Guerra Civil Espanyola. Acabada la guerra, va fugir a França, on va ser internat al camp d'Aregelers i el de Sant Cebrià de Rossellé, i després fou mobilitzat com a treballador forçós de la "IX Companyia de Treballadors Estrangers" a Lorena, prop de la línia Maginot.

El juny del 1940 fou empresonat per l'exèrcit alemany i mesos després deportat al camp de concentració de Mauthausen i a altres camps de la ribera del Danubi, on romangué durant gairebé cinc anys, fins que el camp va ser alliberat per les tropes nord-americanes el maig del 1945.

K.L. Reich és una novel·la  gairebé autobiogràfica de Joaquim Amat-Piniella.  La primera versió en fou escrita entre 1945 i 1946 a Andorra, un any després que el seu autor fos alliberat del Kommando annex a Mauthausen, Ternberg,  però no fou publicada en català fins a l'any 1963,  en una versió retreballada per Joaquim Amat-Piniella al llarg de 16 anys. La novel·la, basada en fets reals, explica les condicions de vida del protagonista i dels seus companys, republicans espanyols deportats a Mauthausen.

“Els nous estadants del Block 13 foren autoritzats a entrar al dormitori una estona abans de dinar. El Blockälteste, conegut amb el sobrenom de Popeye, havia dit per mitjà de l'intèrpret, l'August, que els deixava entrar a recer a condició de no fer soroll; altrament els faria sortir al carrer i s'hi passarien tot el dia.

En carrandella inacabable, els nouvinguts acabaven de passar pels sacs que feien d'estora amb les sabates a la mà, el cap descobert í silenciosos, en direcció al dormitori buit, gelat, on hi havia el cadafal de màrfegues i mantes plantat al bell mig. Com que la peça era massa petita per a tanta gent, el baf del ramat humà entelava els vidres i els homes no tardaren a refer-se del fred. Al silenci dels primers moments succeïen ara les converses en veu baixa. La situació poc menys que desesperada desvetllava una mena de falsa alegria, potser per una necessitat de viure malgrat tot; una mena d'histèria creixent i contagiosa, i les veus anaven pujant de to. Al cap d'una estona, regnava a la cambra una veritable cridòria. HÍ hagué qui s'atreví a encendre un cigarret. El Blockälteste no trigà gaire a obrir la porta:

—Silenci, he dit! —cridà amb veu explosiva.

I entrà. Amb les mans a l'esquena, el tronc inclinat endavant, caminant lentament i a grans gambades, la seva figura patibulària va refer en un moment tota l'atmosfera de por que els homes havien pretès esbargir amb la broma i la xerrameca. Era un tipus simiesc, prògnata, producte dels baixos fons d'una ciutat portuària qualsevol. Descarregador del moll o pinxo de taverna. El seu alemany era cantellut i carregat d'argot. Per les falles de la boca esquitxava en parlar. No se sentia més remor que la de les sabates de fusta dels qui s'aixecaven de terra a corre-cuita.

Darrera d'en Popeye, l'August gesticulava com indicant que ja ho havia advertit. L'alemany, en silenci, passava per davant dels homes amb l'aire d'un marxant de bestiar triant les millors peces de la fira. No s'aturà fins arribar a l'altura del cadafal. Els seus ulls s'encengueren de goig.

—Intèrpret! Intèrpret! -cridà com un foll. Qui ha fet això?

Assenyalava amb l'índex de la mà dreta una manta esparracada d'una punta.

—Qui ha estat? Eh? Qui? No sabeu que això és sabotatge?

EI mot s'havia posat de moda a Alemanya. Un plat trencat, un cop de porta, la pèrdua d'un casquet, qualsevol cosa era sabotatge.

L'August traduí les preguntes d'en Popeye, però ningú no va contestar.

—Aquesta manta ha estat esqueixada en aquesta estona —insistí el Blockälteste fet una fúria. Ha de sortir l'autor. Si no...

—No deuen haver estat ells —digué l'August en alemany.

Estan morts de por. Ningú no s'atreviria...

Com si esperés aquests mots per començar el foc, en Popeye es va desfer aleshores en un temporal de crits, d'amenaces i d'insults. S'obrí pas per entremig de la gent i, fent grans gambades amunt i avall, adoptava actituds teatrals i vomitava injúries. La gent contemplava l'espectacle amb curiositat.

—Aviat ho sabrem. Que no surti ningú.

Els acòlits del Blockälteste (un per a cada ala de Block) es presentaren per organitzar l'operació d'escorcollar aquells centenars d'homes.

—És un pretext per acabar-vos de saquejar —explicà l'August Això passa cada vegada que hi ha expedició.

Tots els petits residus de "tresor" que els homes havien pogut passar, tabac, encenedors, ganivets de butxaca, estilogràfiques, fotos, trossets de sabó, van fer aviat un pilot al mig de la cambra. El tros de manta no aparegué, L'August havia fet córrer la veu que si hi havia algun culpable procurés no descobrir-se, ja que la seva mort seria segura.

—Al carrer! —cridà en Popeye. A formar! A entomar el fred fins que surti l'autor del sabotatge.

L'August no va tenir temps de traduir l'ordre. Els tres alemanys havien començat a repartir cops de puny i puntades de peu a tort i a dret. La porta, massa estreta per a dos-cents homes que volien sortir a la vegada, cruixia com si volgués esberlar-se. Molts, enfollits, saltaven per les finestres. Alguns caigueren i foren trepitjats pels altres.

Un cop s'hagueren quedat sols, els alemanys arreplegaren el botí i se l'endugueren al menjador per tal de triar-lo. A fora nevava fort. Ningú no va dinar fins a mitja tarda.”

K. L. Reich

Joaquim Amat-Piniella