“En Nonat vaga
per Girona fins a les tantes. La ciutat, de primer encara animada i
remorosa, s’anà aquietant ràpidament, fins a
semblar, en son conjunt, amortallada. Sols en qualque indret cèntric, una clapa de
claror artificial, el pas retrunyidor
d'un cotxe d'estació, l'entra-i-surt de la
gent a la porta d'un cafè, li donaven esmes de vida.
Pels carrers
estrets, de cases altes i brunes, semblava no circular
l'aire; s'hi sentien sospeses, entre terra
i cel, capes de fredors encantades, de
caverna; i les pedres invisibles de les
parets i els còdols o les llambordes del sol, tenien humitats espesses, apegaloses,
com suors d'agonia comatosa. De tant en tant, rompent
l'obagor monòtona del camper, u n revolt de via esparpellava al lluny un gran ull de safir guspirejant; un tros de firmament sense lluna, però
entatxonat d'estrelles tremoloses... O be, alterada la verticalitat com per virtut d'un
ignot cataclisme, semblaven desplomar-se les parets de banda i banda, ajuntant-se per damunt del noctàmbul i empresonant-lo en una foradada
llarga i baixa, en la qual l’alè s'encongia i els passos ressonaven
amb perfídies de denuncia... Eren els
porxos d'una plaga, aguantant amb les seves arcades, resistents com espatlles d'Atlant, la pesantor farcida dels edificis... Mes endavant, un soroll
d'origen imprecís o el ressalt brusc d'una cantonada, feien llampeguejar pel cor una esma de basarda
instintiva, com si del tou insondable
anés a eixir una mà armada d'una eina dolenta i una veu ronca, amb ressons de bordó destrempat, brunzint el clàssic i horripilant:
"Diners o la vida!"... I després, emergint de la massa estesa, la silueta, gràcil i ferma alhora, del campanar de Sant Feliu,
posava una ditada d'ombra condensada
sobre l'ombra translúcida del cel... I després encara, l’arcada d'un pont, reinflant-se sobre el nivell del sòl, encamellava el riu, guaitant les aigües escasses i llotoses
lliscar confosament per sota seu, amb sorruda quietesa de vagabund misèrrim,
encaixonades entre construccions vulgars, ordinàries, que sistemàticament se li giren d'esquena, ensenyant-li totes ses lletgeses i despoetitzant-lo
amb elles, en lloc d'ennoblir-lo
donant-li la cara, tal com va fer Venècia
l’opulenta amb son instint de fada...
Anant desordenadament d'una banda a l’altra i portant, ell també,
com els porxos de la plaga, com un petit Atlant, el pes d'un món a sobre, en Nonat havia seguit gairebé tot Girona, i
amb l'esperit tens per la magnitud de l’esforç, tot fresc de serení pel defora,
però enroentit, de pell endins, com la fornal de la botiga, recala a casa a altes hores de la nit, quan ja de galeria a galeria es cridaven i
responien els galls de la ciutat i els vehicles de carreteig començaven a
deixondir-se amb mandrós terratrèmol de ferramenta...”
Víctor
Català
Un
film (3000 metres)
Club
editor, 2015
Pàg. 60-61
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada