la llenyataire

“Som en un veritable moment de renaixença. Hi ha, a Catalunya, una gran diversitat de temperaments en eclosió, una riquesa que crec incomparable. En aquesta diversitat rica baso les meves millors esperances.

Comença de collir-se el fruit del vuit-cents. És un segle que cal no menysprear. La novel·la catalana és,  encara,  un gènera vuitcentista. ¿Qui ha respost a la crida de J.M. de Sagarra sinó els autors madurs: Santamaria, Bertrana, Coromines?

El vuit-cents és el pare de la renaixença d'ara. Un esperit de llibertat va informar el nostre pensament i ens va fer sentir l'impuls romàntic de saltar totes les tanques i d'anul·lar tota trava.

L'esforç no va ser pas fàcil. La primera renaixença va ser "el temps del llenyater". No hi havia públic,  ni crítica ni a penes autors.  Els escriptors eren uns herois isolats que anaven donant cops de destral per aquí i per allà,  aterrant malesa.  Avui el camí és més planer.  Els escriptors d'ara poden fer de senyor. Quina joia,  poder constatar la finor d'alguns estils contemporanis! Nosaltres érem cantelluts,  però no ens sap greu de reconèixer-ho:  el patrimoni literari català s'haurà nodrit,  al capdavall,  també una mica,  amb el nostre coratge aspre de llenyaters.”

fragment de l’entrevista de Tomàs Garcés amb l’autora.

Revista de Catalunya, any III, núm. 26, agost 1926