"Ha
estat dit que era tímida. Els tímids
són, per regla general, persones
hipersensibles que tenen sempre por de quedar malament, que no els interpretin
com ells volen, que no els prenguin pel que no són i d'altres coses que ells
mateixos es fan. Si alguna vegada Caterina Albert pot haver semblat
portada per un complex de timidesa, aquesta ha estat compensada per la ferma i
segura fermesa de caràcter que mai no li ha fallat. Tímida, no: modesta i renyida amb tota vanitat, sí! Mai no l'hauríeu sentida queixar-se, si nos
fos de malalties familiars. Hàbil i diplomàtica, educada sempre, defugia
discussions i violències i sabia més aviat atreure la gent que no pas
rebutjar-la. Si en la seva vida, com la faula pretén, hi hagueren batzegades de tipus sentimental o
amorós, no hi deixaren rastre, ni es
manifestaren exteriorment i, si no, qui més en sàpiga que més hi digui. Ella —i això sí que molts tingueren ocasió
d'observar-li— sabia dominar-se les impressions tot reduint-les a les
proporcions corrents. No era excessivament optimista, ni pessimista i no perillava de manifestar-se
massa entusiasmada ni desanimada. Era
serena davant la vida i les seves contrarietats i, tal vegada, la força, la fermesa de caràcter els treia del seu
interior, imaginatiu i fèrtil en idees,
actiu i serè.
Fou
una autodidacta sorprenent, assistida
sempre per una memòria abundosa i fidel i una intel·ligència penetrant. Esbalaeix de pensar que la riquesa, la superabundància del lèxic de què
disfrutava, l'hagués obtinguda de l'àvia
i dels masovers i mossos de les finques familiars dels districtes de l'Escala i
de Verges: ací hi ha el doll on abeurà la seva ploma. Per això el seu
llenguatge és més terrassà que mariner.
També
petites excursions li enriquiren el lèxic i les formes d'expressió de l'estil.
I l'ambient de llibertat —llibertat vigilada, en deia ella— de què gaudí sempre
a casa seva, permeté a l'autodidactisme de donar als seus estudis l'abast que
calia.
[...]
Víctor Català gaudeix d'un estil
directe, penetrant i fort, de novel·lista. Ella mateixa us dirà que li plau molt la
claredat de sentiments i d'expressió del poble i dels clàssics. La màgia del seu estil és creada amb un lèxic
abundantíssim i la realitat i el realisme ens hi apareixeran, freqüentment, plens de poesia o de dramatisme fatalista, però sempre serè i clàssic. Tinguem present que l'autora es va formar en
un racó de l'Empordà on la natura no és massa riallera encara que està
emmarcada dins la llum viva de la Mediterrània. El seu estil és fecund, és un estil que fertilitza tot allò que toca, com correspon a l'autèntic novel·lista. Aquells que sostenen que l'estil de Víctor Català no és correcte puix que
no observa les normes gramaticals actuals, jo els diré que tampoc Proust no té un estil correcte i ningú
no li ha negat, a França, q ue és un
escriptor i novel·lista. És d'aquesta
forma, amb realisme i dramatisme
insuflats de poesia, que ha produït
aquell món de què us parlava de bell començament. Aquell món el trobareu ben viu a Solitud i a Un film; i en les col·leccions en prosa: Drames rurals, Ombrívoles,
Caires vius, La Mare Balena, Contrallums, Vida
mòlta, Jubileu, i en un dels últims dels seus llibres, Mosaic,
que és un recull de narracions curtetes, la majoria infiltrades d'intensa poesia i on
vibra una força seductora tan intensa que m'atreveixo a afirmar que qui no hagi
llegit Mosaic no pot tenir un
concepte complet d'aquesta portentosa escriptora, com li deia Narcís Oller."
Joan Oller i Rabassa.
Víctor Català, biografia.
Rafael Dalmau, 1967
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada