sóc l'intrús

“En Nonat,  de repent,  sentí una punyida al mig del cor.  Amb ulls ben desperts i nets de teranyines,  havia comparat.  Aquell home era mes jove que ell,  mes fi,  mes senyor,  com si no portes res sobreposat,  com si tot el que semblava, ho fos en realitat,  per naturalesa.  Es clava les ungles d'una mà en el dors de l'altra.

"Sempre, sempre el mateix! Tothom de llei,  tothom de nissaga,  fora ell!  Ell sempre amb la macadura, amb l’empelt desconegut,  amb la tara escupida en el nom,  en la sang,  en l’ànima,  en la situació social!  Ell, v olgués o no,  sempre, sempre,  sentint-se el fill del frau, potser d'una serventa,  potser d'una...  Quan algú preguntava com suara la dama:  ¿Qui es aquell?,  de tothom es podia contestar fora d'ell,  d'en Nonat...  Tothom,  fora d'ell,  tenia un pare al seu darrera,  de tothom fora d'ell,  es podia indagar sense temença l'origen,  l'estament... Seria curiós que algú digués la veritat:  Es un ferrer!... Es un bordissot!... ¿Què en pensarien les dones que poc abans se'l miraven amb interès,  a través deis binocles?  Quina sorpresa,  quina riota,  quin escàndol s'aixecaria arreu!...  No,  no;  ell era,  ell seria sempre,  en tot lloc i en tota ocasió, l'intrús...  Ah!  Pare, pare maleït,  que t'arreceraves en el misteri,  el dia que et pogués haver, que et pogués tornar mortificació per mortificació,  vergonya per vergonya,  crueltat per crueltat!..."

I verinós, alçapremat per l'odi, li pruïren les dents i resta clavat en la butaca sense fer un gest,  sense moure's,  fins que la dama de la llotja hagué sortit, a fi de privar an aquesta i al cavaller mofeta la comparació que ell endevinava que havia d'ésser-li desavantatjosa.

Amb les barres fortament encaixades i una foscor grèvola sota la visera de les celles, entra a la Mallorquina i demanà sopar.  No havia menjat res del migdia ençà,  i,  amb tot,  la fam que una hora enrera li pessigava com escurçons el païdor,  en jovenívola i normal activitat,  ara restava com colgada sota una allau de pedres que s'hagués empassat tot just.  En aquells plats que les altres nits assaboria amb pler,  ni trobà avui amargantors de fel,  salabrors de llàgrimes, insipideses de cendra...

Abans de ficar-se al llit,  s’espitregà amb violència la camisa,  dret davant del mirall.  La fina creu blavosa feia com un escut protector sobre la pell de seda del seu pit;  al costat d'ell penjava la medalla de Montserrat, sospesa del cordonet blau, com un segell en pergamí nobiliari... "¿Per què, per què assenyalar-lo,  doncs,  si l'havien de llençar? ¿Per què perpetuar l'estigma en el mateix parany de l'esperança?...”

Agafa d'una revolada la medalla i dona una forta estrebada;  el cordó penetra vivament en la carn,  com una fulla de daga,  però no cedí.  Doblement arborat pel dolor i cec de ràbia, estirà de nou furiosament,  trenca el cordó,  rebaté la medalla pel sòl i la pitjà en peus.  Feia temps que,  en una de les seves ratxes supersticioses,  s'havia posat aquella medalla,  com per conjurar la sort,  per atraure misteriosament el milionari que li havia donat la vida i fer-se d'ell reconeixent.”

Víctor Català

Un film (3000 metres)

Club editor, 2015

Pàg. 192-193