ordre | títol | autor/a | Punts |
---|---|---|---|
1 | La vida ante sí | Romain Gary | 161 |
2 | La extraña desaparición de Esme Lennox | Maggie O’Farrell | 159 |
3 | Nubosidad variable | Carmen Martín Gaite | 120 |
4 | Els invisibles | Isabel-Clara Simó | 107 |
5 | Los asquerosos | Santiago Lorenzo | 82 |
6 | El psicoanalista | John Katzenbach | 78 |
7 | Desde la sombra | Juan José Millás | 78 |
8 | La amiga estupenda | Elena Ferrante | 77 |
9 | El vell i la mar | Ernest Hemingway | 72 |
10 | Yo voy, tú vas, él va | Jenny Erpenbeck | 71 |
11 | El paciente | Juan Gómez-Jurado | 67 |
12 | La impaciencia del corazón | Stefan Zweig | 65 |
13 | Dientes blancos | Zadie Smith | 64 |
14 | Sala de espera | José Luis Sampedro | 62 |
15 | Que petit és el món | Martin Suter | 61 |
16 | La peste | Albert Camus | 56 |
17 | Un viejo que leía novelas de amor | Luis Sepúlveda | 50 |
18 | Buenos días, tristeza | Françoise Sagan | 49 |
19 | Crónicas marcianas | Rad Bradbury | 46 |
20 | Pilar Prim | Narcís Oller i Moragas | 42 |
21 | Objeto de amor | Edna O’Brien | 38 |
22 | Carter | Ted Lewis | 35 |
23 | La ciudad de los prodigios | Eduardo Mendoza | 32 |
24 | Plegarias nocturnas | Santiago Gamboa | 29 |
25 | Todo ángel es terrible | Susanna Tamaro | 29 |
26 | La joven de la perla | Tracy Chevalier | 26 |
27 | Velocidad personal | Rebecca Miller | 25 |
28 | Lo peor de cada casa | Tom Sharpe | 12 |
29 | Contrato con Dios | Juan Gómez-Jurado | 12 |
30 | Aunque caminen por el valle de la muerte | Álvaro Colomer | 5 |
31 | Antología | Miguel Hernández | 5 |
27 d’abr. 2020
votacions temporada 2020-2021
26 d’abr. 2020
sant jordi 2020... a casa, recomanacions i dos
Lucía Miranda
Cuentos extraños para niños peculiares (Alfaguara), de Ransom Riggs.
“Un libro divertido y entrañable que se pregunta qué es lo
normal".
“Riggs es también autor de El
hogar de Miss Peregrine para niños peculiares (daptado por Tim Burton al cine), donde recopilan
cuentos cortos que habrían sido pasados de generación en generación. El volumen
se basa en el folclore popular para construir una suerte de tradición
cuentística paralela, igualmente tocada por el humor, lo sobrenatural o incluso
lo macabro.”
Margarita Leoz
Libro de familia (Seix Barral), de Galder Reguera
"Narrado desde la emoción y
la autenticidad, de una engañosa sencillez que nos atrapa y nos obliga a seguir
leyendo, está estructurado en capítulos breves que se enlazan entre ellos con
gran naturalidad. Narración sobre lo que no supimos o no nos atrevimos a saber
de aquellos a quienes amamos".
Carlos Pardo
Una
casa para el señor Biswas (Debolsillo), de V. S. Naipaul
“Uno de esos libros que necesitan
ir ganándose lentamente su tiempo. Un libro honesto, duro y emocionante, con materiales
más o menos autobiográficos, ya que es la historia del padre de Naipaul, desde
su infancia paupérrima a su oficio como periodista. A través del estudio de la
comunidad india de la Isla de Trinidad, Naipaul retrata como nadie la
complejidad del mundo híbrido y subalterno en el que vivimos”.
25 d’abr. 2020
sant jordi 2020... a casa, recomanacions u
Almudena Grandes
Temporada
de avispas (Tusquets), de Elisa Ferrer
"Una brillante mirada sobre
la sociedad de ahora mismo con sus ternuras y sus desgarros, que no puede dejar
indiferente a ningún lector"
Zuleijá abre los ojos (Acantilado), de Guzel Yájina
"Una novela sencillamente
maravillosa. La historia de una mujer deportada a Siberia en los primeros
tiempos de Stalin, que logra no sólo sobrevivir, sino también crecer, empoderarse
y ser feliz en circunstancias durísimas, una lectura estupenda para los malos
momentos".
Llucia Ramis
Genji, de Murasaki Shikibu,
“Fue escrita hacia el año 1.000
en Japón y es considerada por algunos la novela más antigua de la historia. Mil
quinientas páginas llenas de aventuras, arrebatos, desamores, erotismo,
traiciones, sagas familiares, luchas de poder y personajes fascinantes de la
corte imperial japonesa.
Aroa Moreno Durán
“Recomiendo la lectura de los poemas
de de Emily Dickinson, una mujer que decidió encerrarse en su casa, no volver a
cruzar el umbral de la puerta y reducir al mínimo las personas con las que
interactuaba”
24 d’abr. 2020
sant jordi 2020... a casa i tres
Sotabosc
Avancem
amb tanta pressa que semblem petits insectes
afamats
d’alguna cosa tendra que agonitza.
L’heu
tastat, aquest coixí de fulles plenes de taques?
El seu
contorn és una serreta mineral,
totalment
adaptable al nostres encontorns.
L’horitzontalitat
és perillosa perquè ens assoleix
i
executa les lleis de la física de manera mecànica.
Ens
drecem, ens drecem, com la quilla d’un vaixell
al rall
de la tempesta. Si tinguéssim ales n’hi hauria prou
amb el
dit d’un nen per esmicolar aquest os de sucre negre.
Però som
densos i magnífics, naveguem;
és una
capacitat inherent a les nostres existències.
Els
grans embalums sembla que es desplacin lentament
i això
ens empeny a imitar-los. Malgrat tot parlem
com les
formigues i ens passem les paraules
amb la
boca, de l’un a l’altre. ¡Quin llenguatge,
la
nostra manera de moure’ns! Ballem un Braille invertit
a la
pols de la sorra, creditors de topalls
a
l’epicentre del castell de focs que fan les pedres.
Els
arbres ens observen com si fossin una mare,
amb un
esglai oscil·lant al mercuri de la saba;
ens
deixen fer perquè intueixen que l’amor
és tan
elàstic com una ombra, i tan compacte.
Mireu-los,
somriuen amb el revers mat de les fulles.
Els
nostres actes responen a deliris fortuïts
però els
executem amb la seguretat dels éssers supervivents.
Semblem
bossetes de carburants preprogramades,
però
ensenyem les dents si estem alegres
i d’això
en diem somriure. ¿Veieu el sol
en
cadascuna de les coses que us envolten?
Hi veieu
els vostres propis ulls? Sou els fills
d’una
gran època. Un fetus en una àgora.
El que
us ha concedit aquesta capa vermella
és la
vostra perseverança en qüestionar
molt més
que les vostres condicions externes.
Sou
legítims com una estirp postolímpica.
Jo m’he
escindit de la colònia fa alguns versos
i
segueixo jugant amb els sediments d’una falda.
Aleno.
Aleno mentre les altres coses sotsobren.
La
cúpula ha transmudat les estrelles en peixos
i em
plouen les escates per sobre;
són
lents de contacte altament irritants que, tanmateix,
revesteixen
aquest món d’una certa màgia.
Des
d’aquí estant, cap teoria es conjuga en frau
i sembla
possible acréixer qualsevol expectativa
sense
afogar les veus que n’ennegreixen les muralles.
Eva
Baltasar
Atàviques feres (2009)
Eva Baltasar va néixer a Barcelona, el 26 d'agost de
1978. Va estudiar Pedagogia a la Universitat de Barcelona i a la Freie
Universität de Berlín.
A la Universitat de Barcelona, va editar la revista Temps d'Educació i ha col·laborat en un grup de recerca amb l'ajuda
de l’Institut de la Dona.
Ha publicat diversos poemaris que li han valgut diversos premis, però la
fama i el reconeixement de el públic lector li va arribar amb la novel·la Permagel.
Laia (2008)
Atàviques feres (2009)
Reclam (2010)
Dotze treballs (2011)
Medi aquàtic (2011)
Poemes d'una embarassada (2012)
Vida limitada (2013)
Animals d'hivern (2016)
Neutre (2017)
Invertida (2017)
Narrativa:
Permagel (2018)
Boulder. (2020)
Premis:
Miquel de Palol de poesia 2008
Ramon Comas i Maduell de poesia 2008
Benet Ribas de poesia 2010
Les Talúries de poesia 2010
Màrius Torres 2010
Jordi Pàmies de poesia 2011
Miquel Àngel Riera de poesia 2013
Gabriel Ferrater de poesia 2015
Mallorca de Creació Literària, modalitat de poesia 2016
Ibn Jafadja de poesia 2016
Llibreter de narrativa catalana 2018
L'illa dels llibres 2018
![]() |
l'autora al Cafè amb Lletres |
22 d’abr. 2020
sant jordi 2020, per Vespres Literaris
Giraluna
Vespres Literaris,
tot celebrant la Diada de Sant Jordi d’enguany, volem retre un petit homenatge
a Luis Eduardo Aute amb motiu del
seu recent traspàs.
Hem posat les nostres veus a una adaptació,
reduïda, del seu curtmetratge de animació
“Vincent y el Giraluna”.
El curtmetratge està dibuixat (en blanc i negre a
carbonet), escrit, musicat i dirigit pel
mateix Aute. La història narra la trobada de Vincent Van Gogh i un “Girasol” convertit en “Giraluna”, una bonica
metàfora de tots aquells que viuen contra corrent allà on pocs s’atreveixen a
fer-ho.
Nosaltres, les, els de Vespres
Literaris, ens sentim Girallunes.
sant jordi 2020... a casa, dos
Un viejo que
leía novelas de amor
Luis
Sepúlveda
Tusquets Editores, 1993
páginas: 144
Resumen:
Antonio José Bolívar Proaño vive
en El Idilio, un pueblo remoto en la región amazónica de los indios shuar (mal llamados jíbaros), y con
ellos aprendió a conocer la Selva y sus leyes, a respetar a los animales y los indígenas que la pueblan,
pero también a cazar el temible tigrillo como ningún blanco jamás pudo hacerlo.
Un buen día decidió leer con pasión las novelas de amor –“del verdadero, del
que hace sufrir”- que dos veces al año le lleva el dentista Rubicundo Loachamín
para distraer las solitarias noches ecuatoriales de su incipiente vejez. En
ellas intenta alejarse un poco de la fanfarrona estupidez de esos codiciosos
forasteros que creen dominar la Selva porque van armados hasta los dientes pero
que no saben cómo enfrentarse a una fiera enloquecida porque le han matado las
crías.
Fragmento:
“El alcalde no bebía aguardiente
como los demás lugareños. Aseguraba que el Frontera provocaba pesadillas y
vivía acosado por el fantasma de la locura.
Desde alguna fecha imprecisa
vivía con una indígena a la que golpeaba salvajemente acusándola de haberle
embrujado, y todos esperaban que la mujer lo asesinara. Se hacían apuestas al
respecto.
Desde el momento de su arribo,
siete años atrás, se hizo odiar por todos.
Llegó con la manía de cobrar
impuestos por razones incomprensibles. Pretendió vender permisos de pesca y
caza en un territorio ingobernable. Quiso cobrar derecho de usufructo a los
recolectores de leña que juntaban madera húmeda en una selva más antigua que
todos los Estados, y en un arresto de celo cívico mandó construir una choza de
cañas para encerrar a los borrachos que se negaban a pagar las multas por
alteración del orden público.
Su paso provocaba miradas despectivas, y su sudor
abonaba el odio de los lugareños.
El anterior dignatario, en
cambio, sí fue un hombre querido. Vivir y dejar vivir era su lema. A él le
debían las llegadas del barco y las visitas del correo y del dentista, pero
duró poco en el cargo. “
Luis Sepúlveda (1949-2020). Desde
joven realizó numerosos viajes, de Punta Arenas a Oslo y de Barcelona a Quito.
Visitó también la selva amazónica y el desierto del Sahara. Políticamente comprometido,
sufrió prisión durante la dictadura de Augusto
Pinochet y posteriormente abandonó el país. El exilio le llevó a Europa,
donde ha ido publicando la mayoría de sus novelas y relatos, sin mostrar un
especial deseo de regresar a su país, lo que le valió diversas críticas durante
un tiempo. Al igual que la de Isabel
Allende, su obra literaria no ha sido valorada en correspondencia con su
éxito de ventas.
De su ideario político y social
destaca su preocupación por el desequilibrio del planeta y el futuro de la
humanidad. Pese a su compromiso con la situación de su país, su obra ofrece
elementos más cosmopolitas, aunque contiene ciertos rasgos de moraleja y de
aliento profético, al tiempo que su escritura aparece como una evolución del
neorrealismo hacia nuevas tendencias. Sepúlveda se muestra admirador de Julio Verne y de Joseph Conrad, así como de los chilenos Manuel Rojas, Pablo de Rokha
y Carlos Droguett. Con un lenguaje
directo, de rápida lectura, cargado de anécdotas, sus libros denuncian el
desastre ecológico que afecta al mundo y critican el egoísta comportamiento
humano, pero también muestran y exaltan las más maravillosas manifestaciones de
la naturaleza.
La obra que le dio a conocer, Un viejo que leía novelas de amor
(1992), es una historia repleta de aventuras ambientada en la selva
ecuatoriana, en el mundo de los indios shuar
o jíbaros; el libro mereció los premios Juan Chabás de novela corta y Tigre
Juan.
Le siguieron Mundo del fin del mundo (1994), sobre
la criminal caza de ballenas practicada por empresas japonesas; Nombre de torero (1994), su primera
novela negra; Patagonia Express
(1995), un libro de viajes; el cuento Historia
de una gaviota y del gato que le
enseñó a volar (1996), pensado para sus hijos y con un claramente expuesto
contenido ecológico, el libro de relatos Desencuentros
(1997) o Diario de un Killer sentimental (1998), a través de la cual parece,
según algunas interpretaciones, que el autor abre su obra a nuevos caminos.
Entre otros, podemos leer Historias marginales (2000), Hot line (2002), novela negra
protagonizada por un detective mapuche, Los
peores cuentos de los hermanos Grim (2004), escrito en colaboración con Mario Delgado Aparaín o La sombra de lo que fuimos (premio
Primavera 2009); una de sus últimas obras fue Historia de una ballena blanca (2019)
21 d’abr. 2020
sant jordi 2020... a casa
William Blake, 1757-1827. Poeta, pintor y grabador inglés, creador
de una forma de poesía única acompañada de ilustraciones. Su poesía, inspirada
por visiones místicas, se encuentra entre las más originales y proféticas de la
lengua inglesa, y supone el rechazo de las ideas del movimiento ilustrado en
favor del romántico. Hijo de un mercero (persona que comercia con artículos de
costura), nació el 28 de noviembre de 1757 en Londres, ciudad en la que
transcurrió la mayor parte de su vida. De educación fundamentalmente
autodidacta, se dedicó con entusiasmo a la lectura, y recibió las influencias
del místico alemán Jakob Boehme y
del swedenborgianismo (de Emanuel
Swedenborg). Ya desde pequeño, quería convertirse en pintor, por lo que fue
a una escuela de grabado y, a la edad de 14 años, entró a trabajar como
aprendiz del grabador James Basire.
Poco después, estudió durante un breve periodo de tiempo en la Royal Academy,
pero se rebeló contra las doctrinas estéticas de su director, sir Joshua Reynolds, defensor del
neoclasicismo. Sin embargo, más tarde, entabló amistad con académicos como John Flaxman y Henry Fuseli, cuyas obras pudieron influirle. En 1784 abrió una
imprenta y, aunque fracasó al cabo de unos años, continuó ganándose la vida
como grabador e ilustrador. Su esposa le ayudó a imprimir los poemas ilustrados
por los que es conocido incluso hoy en día.
Blake comenzó a escribir poesía
a la edad de 12 años, y su primera obra impresa, Esbozos poéticos (1873), es una colección de poemas de juventud, en
los que, entre una serie de elementos bastante tradicionales destacan pasajes
que presagiaban lo que sería su estilo posterior. Como el resto de su
producción, llegó a muy pocos lectores en su época. Sus poemas más populares,
frescos, directos y notables por su elocuencia, fueron los que se incluían en Canción de inocencia (1789). En 1794,
perdida la fe en la posibilidad de la perfección humana, el poeta publicó Canciones de experiencia, una obra en
cuyos poemas utilizaba el mismo estilo lírico y retornaba a muchos de los temas
de su libro anterior. De hecho, cuando se leen en conjunto, se descubre que las
dos series de poemas presentan numerosas analogías. Inocencia y experiencia,
"los dos estados opuestos del alma humana", contrastan en dos piezas
como El cordero y El tigre, que representan
respectivamente la inocencia de la niñez y la corrupción y la represión de la
vida adulta. Su poesía posterior desarrolla la idea de que la verdadera
inocencia resulta imposible sin la experiencia, transformada por la fuerza
creativa de la imaginación humana.
![]() |
L'ancià dels dies |
Como era su costumbre, adornó
los Cantos con dibujos que exigen
del lector una visión extremadamente imaginativa de las complejas relaciones
entre dibujo y texto. No se sabe a ciencia cierta el método que utilizaba para
estampar su obra. La explicación más plausible parece ser aquella según la cual
primero escribía el texto y después realizaba los dibujos de cada poema sobre
una plancha de cobre, usando algún líquido insensible al ácido, por lo cual
quedaban en relieve cuando se aplicaba. Entonces, le daba una capa de tinta de
color, lo estampaba, y retocaba los dibujos a mano con acuarela. A Blake se le
considera prerromántico, pues rechazó el estilo literario e intelectual del
neoclasicismo, y su obra gráfica desafiaba las convenciones artísticas del
siglo XVIII. Defendió siempre la imaginación frente a la razón, pues
consideraba que las formas ideales debían construirse no a partir de la
observación de la naturaleza sino de las visiones interiores. También su estilo
lineal y basado en rítmicas repeticiones significa un rechazo al estilo
académico imperante en la época, y sus figuras se pueden retrotraer a la
estatuaria de las sepulturas medievales, que había copiado cuando era aprendiz,
y a las obras de los manieristas posteriores.
Resulta especialmente evidente
la influencia de Miguel Ángel en la
potencia del escorzo y en la exagerada musculatura de algunas de sus figuras,
sobre todo en una muy conocida, la llamada El
anciano de los días, que conforma el frontispicio de su poema Europa, una profecía (1794). Gran parte
de su pintura estuvo dedicada a temas religiosos: ilustraciones para la obra de
John Milton, su poeta favorito (a
pesar de que rechazaba firmemente su puritanismo), para El viaje del peregrino de John
Bunyan, y para la Biblia, además
de las 21 ilustraciones que realizó para el Libro de Job. Entre sus ilustraciones de temas paganos se
encuentran las que llevó a cabo para la edición de los poemas de Thomas Gray y las 537 acuarelas para
Ideas nocturnas de Edward Young, de
las que tan sólo 43 fueron publicadas.
En los denominados Libros proféticos, una serie de
extensos poemas escritos a partir de 1789, Blake creó una compleja mitología
personal e inventó sus propios personajes simbólicos, que reflejaban sus
preocupaciones sociales. Verdaderamente innovadores tanto en pensamiento como
en expresión, de ellos escribió el autor: "Debo crear un sistema o
permanecer esclavizado por los de otros". Blake fue un inconformista
radical en la línea en que lo fueron otros librepensadores ingleses, como Mary Wollstonecraft o Thomas Paine. En poemas como La revolución francesa (1791), América, una profecía (1793) y Visiones de las hijas de Albión (1973), presenta las figuras de su propia
mitología, como Urizén, símbolo de
una moralidad represiva, y Orc, el
arquetipo de rebelde. En Europa, una
profecía (1794) expresó su condena hacia la tiranía política y social del
siglo XVIII, mientras que en El libro de
Urizén (1794), denuncia la tiranía religiosa, y en El viajero mental (1803) pone en evidencia la explotación de los
sexos. Entre los Libros proféticos se
encuentra una obra en prosa, El
matrimonio del cielo y el infierno (1790-1793), que desarrolla la idea de
su autor según lo cual "sin contrarios no hay progreso" e incluye,
asimismo, los ‘Proverbios del infierno’,
uno de los cuales dice: "Los tigres de la ira son más sabios que los
caballos de la instrucción". En 1800 el poeta se trasladó a la ciudad
costera de Felpham, donde vivió y trabajó durante tres años, bajo el patrocinio
de William Hayley. Allí llevó a cabo
profundas exploraciones espirituales que le prepararon para sus obras de
madurez, las grandes épicas visionarias escritas y decoradas entre 1804 y 1820.
Milton (1804-1808), Vala o Los cuatro Zoas (es decir,
aspectos del alma humana, 1797; reescrito después de 1800) y Jerusalén (1804-1820) no poseen ni los
argumentos ni los personajes ni la métrica tradicionales, y sus versos libres,
de carácter retórico exigen nuevos modos de lectura. En ellos permanece
omnipresente la visión de un tipo nuevo y superior de inocencia, la del
espíritu humano triunfante sobre la razón.
![]() |
Beatriu |
Aparte de sus grandes libros, el
poeta inglés escribió otras obras, como Una
isla en la luna (1784), una divertida sátira sobre sus primeros años de
vida. Además, una colección de cartas y un cuaderno de notas con apuntes y
algunos poemas breves que escribió entre 1793 y 1818, al que se denominó el Manuscrito Rossetti, pues lo adquirió
en 1847 el poeta, también inglés, Dante
Gabriel Rossetti, uno de los primeros artistas que reconocieron el valor de
Blake. Sus últimos años, pasados en la pobreza, fueron aliviados por la amistad
de un grupo de jóvenes artistas admiradores de su figura. Murió en Londres, el
12 de agosto de 1827, dejando inconcluso un ciclo de dibujos inspirados en la Divina Comedia de Dante. Muchos poetas posteriores, entre ellos Swinburne, Yeats y Emily
Dickinson, asimilaron su visión y su estilo literarios.”
© M.E.,
El Poder de la Palabra
ETERNITAT
Qui el goig voldria presoner
la vida alada fa malbé.
Però qui el besa a vol alçat
viu l’alba de l’eternitat.
William Blake
(Traducció de Miquel Desclot)
20 d’abr. 2020
dos amants com nosaltres
fragment:
“No
hi havia a la biblioteca dos amants com nosaltres. No ens podíem amar del matí
a la nit ni feroçment ni de cap altra manera, només esgarrapàvem entre les
estanteries breus instants d'intimitat que no trobàvem enlloc mes. Ja ens
hauria agradat fer com el poeta valència i rodolar per terra entre abraçades i
besos, però les nostres circumstàncies no ens permetien més que escoltar-nos el
batec compassat i incessant del desig aturant-nos la respiració quan les
nostres pells es fregaven. No teníem vocació de platònics ni volíem un amor
sublimat sense cos ni carn ni gemecs ni mullena, però ens havíem de conformar
amagant-nos entre Ileixes plenes de volums que ningú no consultava.
El nostre racó preferit era el passadís que
formaven els prestatges deis diccionaris i els de poesia. Hi havíem anat a
parar per casualitat, era l'espai mes arrecerat de la biblioteca, arrecerat de
les mirades xafarderes d'aquells que tot ho volien saber i tot ho volien
explicar sobre els joves com nosaltres, a punt d'esgarriar-se. La majoria
d'usuaris preferien les novel·les, la política o la historia, la sociologia,
les guies de viatge o els receptaris de cuina. Ja ningú no es deixava perdre
entre les pagines d'aquells volums que havien costat anys, dècades, de fer. La
nostra professora ens havia parlat d'un senyor que havia sortit a la televisió perquè
s'havia mort i per això n'explicaven la vida, que l'havia dedicada, tota
sencera, a buscar i investigar entre papers cadascuna de les paraules que algú
havia escrit alguna vegada, que algú havia dit algun cop. Ara nosaltres recolzàvem
el cap damunt la filera de nou volums que era la seva descomunal obra i ens miràvem
als ulls i ens era igual que el senyor Coromines bagues rastrejat l'origen de
mots que nosaltres no coneixíem ni faríem servir mai. Feina teníem a concentrar
els nostres esguards, l'ull en l'ull, tots quatre de color d'avellana. De tant
en tant baixava un doll de llum dels finestrals que havien conservat en
reformar el vell rnonestir per convertir-lo en biblioteca i en el fons de les
nostres pupil·les esclarides pel sol de les tardes gelades ens semblava
endevinar-hi un pòsit profund només a l'abast d'uns quants i ens dèiem, sense
pudor, que havíem inventat l'amor, que nosaltres érem els primers
d'estimar-nos, que ningú no s'havia sentit mai així tot i que al costat
tinguéssim l'expressió de tants poetes que havien buscat paraules precises per
transmetre exactament allò que sentíem nosaltres per primer cop. Ens recordem
així, lleugerament inclinats l'un cap a l'altra, però han passat els anys,
molts anys, i no aconseguim que els nostres cossos tornin a ser aquell batec
despreocupat, aquella carn tremolosa i electritzada que s'atreia mes enllà de
les nostres particulars voluntats. Llavors encara no sabíem el que era el
dolor. “
Najat El Hachmi
19 d’abr. 2020
l'autora del mes: l'obra 7
“Dos amants com nosaltres” és el títol del relat de la Najat El Hachmi
, de l’any 2019, i que trobem dins del recull de relats L’illa del tresors: cent anys de biblioteques públiques a Catalunya ;
una recopilació de contes inèdits d'autores i autors catalans sobre
biblioteques.
Els autors que han escrit un relat són: Maria Barbal, Sebastià Bennasar,
Xavier Bosch, David Cirici, Martí Gironell, Pau Joan Hernàndez, Francesc
Miralles, Núria Pradas, Llucia Ramis, Albert Sánchez Piñol, Care Santos, Màrius
Serra, Sílvia Soler, Coia Valls i la
nostra autora del mes.
18 d’abr. 2020
sempre han parlat per nosaltres
fragment:
“Si dic feminisme dic llibertat. No pas la llibertat de triar, no pas la
llibertat de consumir, no pas la que consisteix a situar-se davant d’una
estanteria plena d’opcions i decidir-me per una qualsevol, sigui la que sigui,
comporti el que comporti. No, quan dic feminisme, quan dic llibertat, vull dir
viure sense que se’m relegui a un segon lloc, sense que la meva vida,
la meva
opinió, el meu plaer i el meu dolor valguin menys que la vida, l’opinió, el
plaer i el dolor dels meus germans homes. Quan dic llibertat dic dignitat, deixar
de sentir-me tancada a la cuina, a la casa, a la família, a la religió o a la
tribu. Treure’m del damunt les innombrables mordasses, lleis del silenci,
normes ancestrals que em limiten, que fan que la meva existència sigui
infinitament més limitada del que podria ser, que em releguen, una vegada i una
altra, a ocupar un lloc sense valor, sense importància.
Per això feminisme, llibertat, no serà mai triar sotmetiment,
discriminació, un ordre natural segons el qual m’he de conformar a ser un
succedani. Feminisme no és adaptar-se a una llibertat vigilada per les estructures
de la mateixa societat, la cultura o la religió ni claudicar davant les excuses
que s’esgrimeixen quan alço la veu per denunciar, o tan sols descriure, aquestes
discriminacions. Avui dia, necessito expressar de nou la reivindicació de
sempre, no perquè aquesta sigui diferent sinó perquè les estratègies dels qui
ens volen silenciar han canviat, el masclisme s’ha rearmat en formes que no ho
semblen i l’emmascaren, en noves teories, retòriques i discursos enlluernadors.
Però totes acaben al mateix lloc de sempre: la perpetuació de l’ordre antic,
abans considerat natural, segons el qual no només assumim la nostra subjecció
sinó que la defensem com a tret identitari, cultural i religiós.
En les pàgines que segueixen explicaré el masclisme concret d’on vinc i de
quina manera aquest masclisme ha mutat en teories aparentment feministes. És a
dir, diré el que és i ha estat sempre obvi per tornar a desmuntar, les vegades
que calgui, aquest nou embolcall amb què ens presenten les normes ràncies del
patriarcat. Diré de nou feminisme per continuar
defensant
una llibertat sencera, sense restriccions ni vigilància.”
17 d’abr. 2020
l'autora del mes: l'obra 6
Sempre han parlat per nosaltres
Najat El Hachmi
Edicions
62, 2019
pàgines:
112
Resum:
Poques veus tenen tanta autoritat per parlar de feminisme i identitat com Najat El Hachmi. Més enllà de la seva
condició d’immigrant i de filla de família musulmana marroquina, el seu món narratiu és un món de dones. Amb
aquest coneixement de primera mà, s’ha format
una
opinió sobre el que suposa ser feminista avui dia. Per això ha escrit aquest
assaig, per exposar el seu punt de vista i denunciar les múltiples trampes i
formes de discriminació que pateixen les dones.
La seva mirada, a més, s’enriqueix amb les particularitats amb què es
troben les dones immigrades a Europa, que experimenten la següent paradoxa:
viuen en una societat moderna
i
democràtica, on la igualtat de drets és una realitat legal i on existeix una
consciència feminista creixent, i, en canvi, a les “filles” de procedència
migratòria musulmana encara els costa treure la veu a l’esfera pública per
denunciar el masclisme concret en el qual creixen.
Els
de Vespres
Literaris vam organitzar la presentació d’aquest llibre el passat 15
de gener de 2020, a l'espai Enric Granados, de la Biblioteca Central de Cerdanyola del
Vallès.
16 d’abr. 2020
Sant Jordi (virtual) 2020 a Cerdanyola del Vallès
“La 19ª Marató de lectura i el programa de Sant Jordi es faran a través de
les xarxes socials.
La idea persegueix mantenir un programa essencial a la nostra ciutat, que
presenta dues activitats ben arrelades: la tradicional Marató de 12h de lectura
pública que es podrà veure i escoltar a través de les xarxes socials.
La segona proposta vol fer visibles altres propostes literàries que
demostren que la ciutat continua apostant pel foment de la lectura.
19ª Marató de lectura On Line!
Fer col·lectivament es faci una marató de 12 h seguides de lectur on line
emetent-se a través de Youtube. La iniciativa està oberta a tothom, hi es podra
fer enviant dues gravacions de vídeo a l’adreça electrònica santjordi2020@cerdanyola.cat
Els enregistraments hauran de ser els següents:
1. La lectura d’un poema o un fragment d’una novel·la (en català o en
castellà) triiades lliurement, d’uns 3 minuts.
[ Instruccions per a la gravació dels vídeos:
Es pot gravar amb càmera, ordinador,
mòbil... La gravació en mòbil ha de ser en pla horitzontal.
El pla ha de permetre veure la cara i
també fins a sobre el pit.
Els vídeos s'han d’enviar al correu
electrònic indicat entre el dimarts 14 d'abril i el dilluns 20 d'abril de 2020,
ambdós inclosos.
En el correu electrònic s’ha d’indicar:
El títol del llibre o del poema que ha
llegit i l’autor/a.
Nom i cognoms.
En cas de fer-ho en nom d'un col·lectiu,
organització, empresa, grup, entitat..., si s'escau, cal posar també el nom de
l’entitat que correspongui.
Fer constar la autorització a emetre el
vídeo incorporant aquesta frase: «Autoritzo l’emissió d’aquest vídeo en el marc
de la celebració la 19a Marató de lectura pública de Cerdanyola del Vallès]
2. La lectura del poema Les roses
recordades de Salvador Espriu,
representatiu de la Diada. Un cop es rebin s’editaran i es farà una acció
especial i conjunta entre totes les persones lectores, que es visualitzarà
durant la marató de lectura on line.
Cada
lectura portarà sobreimprès el nom de la persona (i representació de
l’organització, si s’escau), títol del fragment o llibre i autor/a. Tots els
vídeos es penjaran i s’obriran a les xarxes el dia de Sant Jordi en horari de
les 9 a les 21 h.
Sant Jordi a la ciutat
El dijous 23 d’abril. Entre les 11 h
i les 20 h, les xarxes socials Instagram live, Youtube i Zoom, emetran espectacles
en directe, fent possible que a Cerdanyola del Vallès es visqui la festa del
llibre i de la rosa.
La jornada es viurà amb el visionat de les activitats gravades prèviament,
relacionades amb la lectura i la tradició de Sant Jordi i seguiment, en
directe, dels espectacles amb opció interactiva, que ofereix la programació
dissenyada des del Servei de Cultura. Tots adreçats a públic familiar, joves i
adults.
Programa:
1. Gravades prèviament:
Vídeo:
taller Fem la rosa d'origami
(col·laboració Museu d'Art de Cerdanyola)
Vídeo de
l'auca de Cerdanyola (col·laboració Museu d'Art de Cerdanyola)
Recomanacions
literàries d'aquest Sant Jordi per part de les llibreries de Cerdanyola
Píndoles - Breu presentació dels llibres dels autors/es
locals
2.
Activitats en directe:
Espectacle
familiar al matí: El Castell del Drac,
amb d’Esbò Teatre
Espectacle
familiar a la tarda: Va de cançons i
poemes! amb Jordi Tonietti
Taller
familiar - "La guardiola per als
meus llibres"
Sessió
del Cafè amb lletres
Concert
d'adults al vespre: Poetes de la terra,
amb Family band
LES ROSES RECORDADES
Recordes
com ens duien
aquelles
mans les roses
de sant
Jordi, la vella
claror
d’abril? Plovia
a poc a
poc. Nosaltres,
amb gran
tedi, darrera
la
finestra, miràvem,
potser
malalts, la vida
del
carrer. Aleshores
ella
venia, sempre
olorosa,
benigna,
amb les
flors, i tancava
fora,
lluny, la sofrença
del
pobre drac, i deia
molt
suaument els nostres
petits
noms, i ens somreia.
Salvador Espriu
Subscriure's a:
Missatges (Atom)