ruta xocolata i literatura

Comença ruta al cor de la ciutat antiga, enfilem per la Rambla per parlar dels orígens del producte i alguns dels establiments més emblemàtics. A prop de la font de Canaletes hi ha un establiment amb història: el Núria.  Fundat als anys trenta, ha estat testimoni dels moments més intensos del segle xx. Montserrat Roig parla a la seva novel·la Ramona, adéu.

“Mamà, podríem anar al Núria de seguida mentre bevem la xocolata i hi suquem els melindros, amb calma, m’ho expliques. La mare no l’escoltava, caminant cada vegada més de pressa, arborada per la corredissa. Acalorada, repetia, ai, Mundeta, que m’ho veia venir. Tothom ho deia, és un fet consumat, això canvia. No podia acabar d’altra manera. […] Que no veus el que passa? Mamà, la Mundeta amb prou feines si agafava el pas de la seva mare, m’atabales, explica-m’ho d’una vegada, atura’t, no corris tant. Però nena, la República, han proclamat la República!”

Al número 3 del carrer del Carme hi ha la pastisseria Bellart. Un cop dins, hi podem veure un vidre de colors original de l’antiga fàbrica de xocolata Can Garriga. Un cop al carrer d’en Xuclà, trobem un dels establiments més relacionats amb la història dels productes dolços i de cacau: la Granja Viader. La història de la granja es remunta a l’any 1870, quan Rafaela Coma hi va obrir una lleteria, en un temps en què la llet deixa de ser només un aliment per a malalts. El seu fill, Joan Viader i Roig, funda Letona i el 1931 inventa el mític Cacaolat.  El Barri Gòtic n’és testimoni de la popular tradició barcelonina d’anar a esmorzar amb xocolata i melindros en locals històrics, com les granges Pallaresa o Dulcinea, el carrer Petritxol, el més dolç de Barcelona, ha estat font d’inspiració per a molts autors. Hi trobem les rajoles que reprodueixen visualment la popular obra de Santiago Rusiñol L’auca del senyor Esteve. I en el més recent La sombra del viento, de Carlos Ruiz Zafón:

“Algunas tardes apenas leíamos, y nos dedicábamos sólo a conversar o incluso a salir a dar un paseo por la plaza o a caminar hasta la catedral. […] Siempre acabábamos en una granja de la calle Petritxol, compartiendo un plato de nata o un suizo con melindros.»

El plaer d’una xocolata desfeta, com la que podem gaudir a les granges d’aquest carreró, és cantat pel poeta Miquel Martí i Pol:

Xocolata desfeta

Espessa i lluent,

tothom se la menja,

ai!, a cremadent.

En xicra o en tassa

prou que ho diu la gent,

mai no n’hi ha massa.

S’hi poden sucar

galetes, melindros,

o bé un tros de pa.

És bona al matí

i quan s’hi berena

té un gustet molt fi.

Espessa i lluent,

tothom se la menja,

ai!, a cremadent

Pastisseria Escribà: Jaume Figueras va encarregar el 1902 la decoració de la seva botiga de fabricació i venda de pastes alimentàries, que encara llueix al bell mig de la Rambla. El 1986 s’hi va instal·lar una de les botigues dels famosos pastissers de la saga Escribà. Antoni Escribà, juntament amb Joan Giner, propietari de la pastisseria Mora, van ser els encarregats de revolucionar el món de la pastisseria creativa. És un autor del Raval, el popular Manuel Vázquez Montalbán, qui ens parla d’aquesta saga de pastissers com a mestres xocolaters juntament amb els Foix, en l’article  Vengo de parte de Pepe Carvalho:

“Si quieren conversación y pastelería, vayan a hablar con el pastelero y sobre todo chocolatero Escribà que me ha dedicado más de un retrato en chocolate o compren en la pastelería Foix de Sarrià, al pie mismo de la ascensión hacia Vallvidrera, a espaldas de la ciudad cautiva en su propia retícula gastada. Entrar en casa Foix es como hacerlo dentro de un hipogeo literario porque el propietario de esta tienda fue Josep Vicent Foix, uno de los grandes poetas de lengua catalana de este siglo y su nombre gravita sobre los bizcochos, las bavaresas, los bombones, las trufas húmedas. Pero no hay que temer a las sombras poéticas y el propio Foix lo puso por escrito… “no tinguis por, les ombres son de pedra”.”

Situat al carrer d’en Quintana, els orígens del restaurant Can Culleretes es remunten a l’any 1786, quan l’àvia de Joaquim Pujol va establir una pastisseria on venien natilles, orxata, xocolata… Més de cent anys després, comprà el local Tito Regàs, que el convertí en el restaurant que avui coneixem, i es va fer famós pels seus sopars de duro. Es creu que l’origen del nom prové del fet que s’hi utilitzaven culleretes de metall en lloc de les típiques de fusta. Com que en tenien molt poques, el cambrer havia de demanar-les al mostrador. A la novel·la de Mercè Rodoreda Mirall trencat, aquest indret és un punt de trobada entre dos dels personatges principals, la Teresa i el Nicolau.

“Al cap de dos dies Valldaura anà una tarda a Can Culleretes. Tenia el costum d’anar-hi a menjar nata el dia abans de marxar, quan ja tenia la maleta a punt. Era la seva manera de dir adéu a Barcelona. Quan més distret estava va sentir la veu de la Teresa: “Em puc asseure a la seva taula?”. El mosso se’ls acostà de seguida: “Com sempre, senyora Rovira?” La Teresa rigué: “Sí, Joan, nata i ensaïmada”.”

El Palau Maldà, al carrer del Pi, va ser l’escenari on el baró de Maldà va escriure el costumista Calaix de sastre. Remenant dins del calaix, hi trobem les descripcions que el noble va fer del consum de la xocolata, un producte exclusiu que es prenia aleshores dissolt en líquid i molt calent.

“Succehí una de prou calenta a la sala, sa giraren a tres señores les xicras de chocolate, y haventse caigut en lo asiento de una cadira, s’hi va seurer la pubilla Sanjuan a no pensar, y alsada, una taca d’alló furiosa se li veu detrás de les faldillas… brau chasco tingué, señora tan petinetra com en efecte ho es.»

Amb relació al baró de Maldà i la seva època, llegim una breu descripció de Joan de Déu Domènech al llibre Xocolata cada dia:

“La xocolata era una obsessió. En prenia matí i tarda, i sovint se’n bevia més d’una tassa. Era una de les seves menges predilectes i, sense cap mena de dubte, la beguda preferida sobre cap altra. Se l’estimava tant que, a vegades, l’anomenava amb un afectuós diminutiu: el xocolatet. Si trigaven gaire a servir-la, s’impacientava. Ara diríem que hi tenia addicció.”

El baró de Maldà explica que la xocolata s’havia de beure a poc a poc, amb pauses per assaborir-ne cada glop.

La bomboneria Fargas, al mateix carrer, hi sobreviu com la més antiga de la ciutat. Fundada el 1827, el seu interior mostra encara un antic molí xocolater, un dels primers artefactes mecànics que corrien per la ciutat i que permetien moldre les dures llavors de cacau. La tradició la veiem també en aquest poema de Miquel Martí i Pol:

Pa amb xocolata

Un bon tros de xocolata

i un bocí petit de pa

són la solució més bona per berenar.

El pa sempre allarga massa,

la xocolata fa curt,

i així el compte de la vella

mai no surt.

Però si no surt el compte tant se val,

que res no hi ha com el pa i la xocolata

per berenar.

Els Quatre Gats, inaugurat com a cerveseria,  forma part de la Casa Martí, obra de Josep Puig i Cadafalch. Pere Romeu la va obrir el 1897 i, tres anys més tard, Pablo Picasso hi va fer la seva primera exposició individual i dissenyà la carta del menú del restaurant. Des del moment que es va obrir, aquest cafè taverna es convertí en punt de trobada d’intel·lectuals modernistes, com ara Ramon Casas o Santiago Rusiñol, entre d’altres. La xocolata formava part d’aquestes trobades bohèmies, una beguda isotònica en aquells temps. El moviment noucentista, nascut com a rebel·lió contra el desordre modernista, reivindica el paper de la tradició dins la nostra cultura. Un exemple en seria la xocolata. Ho descriu així Joaquim Rubió i Ors a  “Te, xocolata i cafè”, del seu Glosari:

“Lenta, però segurament, va el te guanyant un lloc dins les costums barcelonines. Prendre’l a mitja tarda, a casa, a les visites, al saló de te públic, odorant de femenines sentors, o al restaurant, o bé en l’intermedi de la representació teatral o del concert, no és ja, entre la gent nostra, cap excepcional elegància… —I, ¡cosa meravellosa, que un esperit vulgar mai hauria previst! És justament la moda del te la que ens ha fet tornar a apreciar delicadament la bona i vella xocolata. La xocolata, caiguda darrerament en gran descrèdit, i relegada gairebé als negligents desdejunis, com a institució tota domèstica, pariona a les camises de nit, als pentinadors, a les flonges pantufles, i indigna com elles de mostrar-se a la llum civil, és revinguda avui a un esplendor màxim i coneix nous dies de glòria, mercès al senyor te, qui ha volgut presentar-se acompanyat d’ella, i oferint tria entre tots dos, a les llamineres preferències dels nostres contemporanis. En canvi, qui sembla haver sèriament patit del predomini de la flairosa planta de Xina és el pobre cafè. —Una senyora a qui una tassa de te és oferta, pot contestar que més se n’estimaria una de xocolata; però, que més se n’estimaria una de cafè, ¿quina senyora com cal gosaria dir-ho, sense veure, a l’instant, lamentablement esvaïda la seva bona reputació?—. I és que, si el te és noucentista i la xocolata tradicional, el pobre cafè és, característicament, vuitcentista.”

Abandonem el Barri Gòtic i ens endinsem al barri del Born i la Ribera, on a partir del segle xvii van sortir els primers obradors destinats a la fabricació de xocolata. A la novel·la de Care Santos “Desig de Xocolata” aquest barri hi té molta presència.  En el carrer Argenteria viuen la Sara i el Max,  protagonistes d’una de les tres històries que giren al voltant de la xocolata. Un fragment del llibre ens parla de la tradició xocolatera de la ciutat:

“Em dic Jesús, sóc xocolater i en les pròximes tres setmanes procuraré prendre consciència del que això vol dir en una ciutat de tradició tan xocolatera com Barcelona. Potser molts de vostès desconeixen que viuen en un dels primers llocs on la xocolata va esdevenir una menja aristocràtica, bressol del primer pastisser, de nom Fernandes, que va atrevir-se a fabricar un enginy per agilitzar-ne la fabricació, el port d’on van sortir els grans manufacturers de xocolata del segle xix, com els Sampons, els Amatller, els Juncosa o els Coll… que van crear tradició i, de passada, van guanyar fortunes. El lloc on es va inventar la mona, i on Joan Giner, mestre de mestres, va fer-ne un art on s’exposava als aparadors de la pastisseria Mora. És clar que si parlem d’aparadors no podem oblidar el seu gran amic, l’Antoni Escribà, a qui van anomenar el Mozart de la xocolata per la seva imaginació desbordant. En fi, Barcelona ocupa, per mèrits propis, un lloc en el mapa de la xocolata al món”

Es diu que, a Barcelona, hi va néixer el taller de xocolata sòlida més antic d’Europa, documentat de l’any 1777. El producte es va fer aleshores molt popular. Un dels vestigis és a la Casa Codina, al carrer dels Flassaders, on els esgrafiats barrocs de la façana ens parlen de l’ofici de l’enriquit propietari, un fabricant de xocolata. També al carrer dels Flassaders, al número 44, hi trobem l’Espai Hoffmann, dedicat plenament a la pastisseria i vinculat amb la escola de cuina del mateix nom, situada en aquest barri.  A la plaça de Santa Maria ens sorprèn la presència d’un establiment molt original relacionat amb l’elaboració d’originals bombons: la pastisseria Bubó. Al barri de la Ribera hi ha també la Escola de Pastisseria del Gremi de Barcelona.

Acaba la visita al Museu de la Xocolata, al carrer del Comerç número 36. Es tracta d’un dels museus més importants especialitzats en aquesta temàtica. Si l’Escola de Pastisseria està pensada per als professionals del sector, el Museu és una eina de divulgació del món de la xocolata. Tant el Museu com l’Escola són al convent de Sant Agustí.

El recorregut dolç i literari acaba amb un fragment de Victus, d’Albert Sánchez Piñol.  En ple 1700, la ciutat assetjada mostra la tradició de les xocolatades. Se celebraven, normalment, al camp, als voltants de Barcelona.

“[…] podías coger un carruaje de alquiler que te llevaba a unos diez kilómetros de Barcelona por un precio razonable.[…] Y ahora, déjenme que cuente algo sobre las chocolatadas. Una chocolatada no implicaba necesariamente que solo se comiera chocolate. Según la calaña de los participantes, al chocolate hervido se le añadían productos de lo más perverso, en especial afrodisíacos. Los curas habían declarado la guerra a las chocolatadas y no paraban de sermonear contra aquella moda. Como que el chocolate es negro, nadie podía estar seguro de lo que contenía su tazón. […] Porque la inmensa mayoría de las chocolatadas no contenían más que eso, un inocente cacao hervido con azúcar. Pero todos asistían con la sospecha, si no la convicción, de que se habían vertido venenos amorosos, cuando alguien le tocaba el culo a su nuera luego siempre podía echar la culpa al chocolate.”