xocolata i barcelona

xocolatera segle XVIII

"Quan el cacao arriba a la península (segle XVI) és gradualment acceptat i lloat encara que el seu preu sigui exorbitant i la seva elaboració sigui secreta durant anys, en pro d'aquells primers fabricants que precipitadament van fer una gran fortuna.

Al principi el seu consum es va veure relegat a l'ambient religiós i de palau, encara que també sabem que s'arribaria a administrar a alguns malalts pel seu caràcter nutritiu i reparador. En les comunitats monàstiques va causar una autèntica revolada perquè aviat es va debatre si el seu consum infringia el dejuni i el seu temptador sabor apartava del correcte i fidel camí. A poc a poc l'agulla social es va ampliar i el seu import va decréixer sent cada vegada més benvolgut per la societat  europea.

Un dels territoris on més incidència va tenir va ser Catalunya. Barcelona, Agramunt i Tàrrega serien les ciutats abanderades però també seguides d'altres localitats que han fet de la xocolata un dels seus productes més insignes com Navarcles i els deliciosos Rocs de Sant Benet, Vilobí d'Onyar i els seus tosquigues, Vilafranca del Penedès amb les seves famoses catànies, Reus amb la Rosa de Reus o les rajoles o Cardedeu i el preuat Cacaolat entre d'altres. No obstant això, Barcelona va ser la ciutat on es va desenvolupar, en primer lloc,  la indústria i on té inici la tradició xocolatera catalana.

A Barcelona els dos gremis que podien vendre el producte van ser el dels moliners de la xocolata i els adroguers –encarregats de comercialitzar els productes d'ultramar–, els qui sempre van mantenir entre si duríssimes renyines i acusacions sobre l'adulteració i qualitat d'aquest. Al principi només els adroguers podien treballar el producte i portar-lo per territori català, per això protegien el seu monopoli al·legant raons legals, històriques i fins i tot religioses. Fins al punt que, com recull la historiadora Maria Antònia Martí Escayol, la puresa consistia a estar lliure de llinatge jueu, morisc, convers, calvinista, luterà o una altra ètnia o creença en almenys quatre generacions anteriors. Els exàmens per formar part de tots dos gremis eren ardus i molt protocol·laris i si alguna cosa compartien realment era el fet de deixar fora de l'ofici les dones.

Segurament l'olor a cacao fos una de les aromes que perfumaven els carrers del districte de Ciutat Vella, doncs hi ha constància d'una vintena de molins en ple s. XIX dels quals desgraciadament ja no en queden restes, només el coneixement del seu antic assentament: Portaferrissa, Hospital, Call, Montcada, Escudellers, etc. Una olor que sens dubte també s'havia de desprendre dels carros que transportaven el producte, ja que era comú entre les famílies acomodades contractar el servei dels professionals per elaborar "xocolata a la pedra" o "la cuita", com es coneixia, al seu propi domicili. Aquest era un treball molt dur, físic i esgotador en comparació de les facilitats que atorgaven els molins, tant que el Baró Maldà diria que la suor era un dels seus ingredients bàsics.

Mancerina i xicra 1760-1780
Museu de Ceràmica de Barcelona

A més dels molins també va ser de gran importància l'activitat fabril. Per exemple, on avui dia se situa la Casa Fuster (a l'inici de Gran de Gràcia amb Passeig de Gracia) va estar funcionant la fàbrica de xocolates Juncosa, casa fundada l'any 1835, que es convertiria juntament amb la xocolata Amatller en estendard xocolater de la ciutat. Precisament la Casa Amatller, una de les joies precursores del Modernisme situada també en Passeig de Gracia, és una de les relíquies del patrimoni gastronòmic que atresorem a la ciutat. Encara que el seu taller original estava al carrer Manresa i posteriorment, per temes de la guerra, es va moure a Agramunt., una visita a aquest edifici de la família revela la seva passió pel cacao, visible en l'art que decora el seu espai: des de les columnes amb motius escultòrics al voltant de la xocolata com tauletes, instrumental o ous de pasqua, fins a la col·lecció d'utensilis i parament com la xicra, objecte on se servia i fonia la mesura estàndard (5 o 6 centilitres)."

per Carmen Alcaraz del Blanco