“La xocolata com a plaer personal, com a objecte
de documentació històrica, i finalment com a teló de fons de la novel·la. La
relació de Care Santos amb aquest
apreciat producte es va començar estrènyer el dia que, mentre treballava en una
altra novel·la, va conèixer la història d'un xocolater barceloní que va atreure
mitja Europa amb un nou enginy que solidificava la xocolata. L'escriptora ha
explicat que va anotar aquella descoberta “tan interessant” i va començar a
barrinar la possibilitat d'un llibre que transcorregués per la història de la
xocolata, des del segle XVIII i el XIX.
Finalment tot va cristal·litzar en un objecte: una
xocolatera de porcellana blanca del segle XVIII. A través d'ella l'escriptora ha
relligat les històries dels tres personatges femenins que protagonitzen la
novel·la. La primera, una jove xocolatera dels nostres dies; la segona una
criada del segle XVIII; i la tercera, l'esposa d'un mestre xocolater. Un cop
més, són les preguntes que li suggereixen els objectes (“què ha vist aquesta peça? Per
quines mans ha passat? Quina relació han tingut aquestes mans amb l'objecte?”)
el motor de l'escriptura de Santos. L'escriptora ho reitera així: “Sempre
m'interessen les petites històries contingudes en objectes i coses que no
semblen o no són importants, i miro d'explicar-les”.
Care Santos ja havia recorregut a l'explicació
d'un temps passat en les seves darreres novel·les, però en aquest cas
l'exercici literari és més complex perquè l'autora situa l'obra en tres segles
diferents. No obstant això l'escriptora remarca que, contra el que pugui
semblar, no li ha estat difícil entrar en la psicologia de personatges no
coetanis, ni tampoc pensar en clau de personatges de temps allunyats. “La
gent ha sentit i s'ha emocionat amb les mateixes coses des que som gent”,
apunta per justificar que no ha fet cap documentació estranya al respecte, més
enllà de la necessària per ubicar els personatges en el seu context.
Però tampoc aquest últim punt li ha suposat un
esforç, assegura Santos. I és que la guanyadora del Premi Ramon Llull 2014 diu
que 'ha crescut com a lectora' sobretot amb obres del segle XIX, i també del
XVIII, i per aquest motiu quan es posa a escriure sobre aquesta època “es
troba com a casa”, assegura. De fet, l'escriptora ha expressat que, a
vegades, quan ha d'escriure, se sent “com una dama del XIX que ha nascut tard' i
que sovint pensa: 'Però què hi faig en aquesta època, si a mi el que m'agrada
és el món victorià”.
'Desig de xocolata és
una obra en tres actes protagonitzada per tres dones. Com l'obsessió que
l'escriptora reconeix en certs períodes creatius de les seves obres, o en
l'estructuració prèvia de les novel·les, o en la inclusió de jocs narratius,
tampoc és casual que l'obra estigui dominada pel gènere femení.
Al respecte, Santos manifesta que tenia la
voluntat de mostrar “una cosa fascinant que és com la dona ha evolucionat els últims dos
segles”, però en cap cas la d'escriure només per a les dones. En aquest
sentit l'autora confia que “als lectors homes no els caigui el llibre
de les mans”, però admet que la seva sensibilitat literària “connecta
més amb la sensibilitat femenina”. Per què? Doncs perquè “les
grans històries i la gran èpica no m'interessa gaire, sinó les microhistòries, les minúcies o allò que passa sota les
faldilles”, respon Santos.
Abundant en la qüestió, Care Santos reflexiona
sobre el sentit de l'escriptura. Aquesta manera d'escriure no li surt, diu, de
manera premeditada sinó “perquè s'escriu amb la memòria i les
emocions, i aquesta és la meva memòria, les
meves emocions i la meva honestedat”.
Sobre el to de la novel·la, Santos desvetlla que
quan l'escrivia va imaginar “la primera part com un drama, la segona com
una tragicomèdia, i la tercera com una comèdia descarada”. D'aquesta
manera la novel·la 'es va endolcint' i arribem a la darrera part amb un
somriure. La seva no és, però, una obra dolça ni tampoc un retrat idíl·lic de
la història de la xocolata a Barcelona. “Em sembla que ja no tinc edat de veure la
vida d'una manera ensucrada”, expressa.
entrevista apareguda a VilaWeb
el 5 de març de 2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada